Plagueta de Bord

ELS MISSATGERS NO ARRIBEN MAI

O QUATRE VALENTES DONES DIUEN LA VERITAT

Sempre m’han apassionat els personatges de la mitologia grecollatina. Les seves històries formen part del bressol de la nostra cultura literària des de l’avior grega —Homer i els grans tràgics, Èsquil, Sòfocles, Eurípides—, llatina —Virgili, Ovidi, Sèneca— i contemporània —Racine, Yourcenar, Ritsos, Unamuno, Anglada, Espriu, Villalonga, O’Neill—, per esmentar-ne els més fonamentals per a mi. I de tots els personatges mitològics sempre m’han entusiasmat les dones per la potència dels seus llenguatges i el risc ple de complexitats de les seves aventures vitals. I, finalment, entre les dones tenc un gran feble per les secundàries, per les oblidades de la història, per les que no tenen a sobre els focus de l’escriptura i apareixen de biaix, ombrejades, esquemàtiques, reduïdes, en els angles morts.

Per això he triat escriure aquests quatre solos en el sentit més musical amb Enone, Anna, Clitemnestra i Ismene, perquè cadascuna dins la seva singularitat magnífica són quatre miradors excepcionals per contemplar l’espectacle de les vides, els amors i les passions dels altres personatges que sempre han anat de protagonistes —Fedra via Enone, Dido via Anna, Agamèmnon via Clitemnestra i Antígona via Ismene— i, alhora, són vindicadores esborradisses d’uns valors i d’unes formes de viure silenciades i oblidades que aquestes secundàries presenten i representen amb la intensitat de la seva veu pròpia, més íntima.

He pres partit per una arte povera de la paraula viva que vol fer sentir a l’espectador, sentir literalment i amb tots els sentits, unes contarelles que fugen del naturalisme trivial per convertir-se en les dreceres cap a unes formes noves que facin, o intentin fer, evolucionar la nostra mirada, el nostre punt de vista, a fi de revelar-nos l’invisible que succeeix fora de l’enquadrament de l’escenari a la italiana, fora de camp. L’espectador no assisteix a una peça acabada, sinó que se’l convida a participar en un assaig, en el risc del muntatge, cal que no se senti en el teatre sinó dins el teatre, cal que la polifonia de les músiques verbals, corporals i sonores l’arrossegui per amors i dols, desitjos i enjòlits, secrets i terrors, sacrificis i voluptuositats, assassinats i tendreses, la inacabable estela d’unes vides dels nostres temps d’unes heroïnes clàssiques, en aquesta descripció de la fragilitat humana sense afectació i sense pathos, com la de cadascun de nosaltres.