3 de desembre de 2012
Sense categoria
1 comentari

quan llegiràs aquesta carta

Capaltard a la cova verda. Tot el cos penetra dins el xap de la pedra i el mar. Estremiment dels músculs i els sentits que neden cap a l’aparició: no diré la transparència, ni els ritmes de l’onatge, ni la cúpula d’estalactites negroses; no diré aquella llum de mel que es filtrava per un altre trau i condensava el sol ponent damunt aquells fonaments d’argila; no diré com vaig arribar a tocar aquell fang salat i com en sec em calfredà la mà de l’artista que dibuixà amb els dits l’òliba a la cova de Chauvet i la mà d’en Miquel Barceló que amb cops de puny acarona l’epifania d’un peix o d’una magrana a Vietri sul Mare… Dues mans, fang sobre fang, descrivint la bellesa que veuen els humans.

 

Blanca estimada, t’ho he de dir de cop. He mort en Macià Sabí. No, no et regiris ni t’acubis. Només ho sap n’Alícia i ara tu. No estic boja. 

N’Alícia és aquesta dona feta que t’escriu a poc a poc i amb molta de serenor. Col·loc les paraules amb l’ordre que tu m’ensenyares. (Saps que la primera idea d’aquesta carta era de fer unes pàgines sense punts ni comes, ni majúscules, ni frases gramaticals? Per què no he anat per aquí? Pregunta d’amiga, com a tu t’agradava dir. El motiu sembla senzill. Et voldria contar tantes de coses, mentida, tantes d’històries de coses, que vull que sàpigues de mi mateixa que només si intent ordenar amb una cronologia acurada els sentiments i els fets podràs veure, d’enfora, sí, ja ho sé, de molt enfora, la silueta d’aquesta dona nova en què pens que m’hauria d’haver convertit. No deies que per a tu les metamorfosis eren font de dolor i de goig ensems? Ara, si en som capaç, te’n descriuré una de singular i que tu no coneixes: la meva. Descriure és escriure, m’amollaves amb els teus aires de doctora de la llei que em feien tremolar la carnadura i levitar quatre pams damunt terra. En aquells moments m’hauria pogut llançar com una fera ferotge damunt la teva tendror i no n’hauria quedat ni un os sa. T’hauria llepat, esgratinyat, mossegat, acaronat, ensumat, escarnit, fitat, besat, besat molt de temps abans de rosegar-te el clatell, on creixien aquells pèls tan rossos. No era canibalisme. Era alguna cosa pitjor sense nom. Feia poc que t’havia comentat que davant les incerteses i les crisis del món actual l’única sortida possible és viure poèticament. I tu m’havies demanat: i com es menja això? Ben senzill, estar atent a les coses i a les persones per establir amb el món una relació que no sigui de por, de desconfiança o de submissió sinó d’efusió, de complicitat, d’afecte. Veure la bellesa on la mirada convencional no la descobreix, desenvolupar la imaginació i les facultats de recepció i d’encanteri, esperar de si mateix cada dia un minut d‘enlluernament, passar pena si fa un parell de dies que no sents res… Et reies de jo per dedins, Blanca, dels meus entusiasmes? Perdona aquestes digressions tan pretesament atemporals. Sí, aniré molt alerta amb els adverbis en ment, com m’ensenyà la Carlota de Salvador Espriu). Torn a l’ordre dels fets interiors, fondos, mals de pouar per treure’n l’aigua clara i la sang calenta. Tu, Blanca, em presentares en Macià Sabí en aquella terrassa davant el Club Nàutic de Palma. Hi havia massa sol i des d’un primer moment vaig saber que aquell home jove amb la mirada alta i el parlar dolç seria la meva perdició. Acabàvem de començar les vacances d’estiu. Érem dues amigues que fan costura a un institut, una fa classes de català i l’altre de filosofia, o el que en queda, i s’han trobat al bar Pesquer per parlar del viatge a Roma. Tu, Blanca, amb aquesta facilitat per les feines pràctiques que t’havia donat l’afició de córrer món des de joveneta, havies fet totes les gestions de l’agència i m’havies de mostrar el nostre full de ruta. Quan venia cap al Pesquer em sentia gata d’il·lusions. Duia una bossa plena d’evocacions, desbarats, insinuacions, circumloquis, improperis, reminiscències, renecs, teories, ximpleries, enginys, remugaments, analogies, sornegueries, companyies, grolleries, confidències, invectives, bromes, tedis, preguntes, cabòries, miratges, deliris, harmonies, somieigs, llibertats i, sobretot, llibres. Estava segura que amb aquella ofrena de La Central que et duia com una sorpresa quedaries embambada. Recordava que el darrer matí a l’Institut, assegudes davall una washingtònia altíssima, parlàvem d’aquell hotelet que tu coneixies, vora el castell de Sant Angelo i el Tíber, i vaig tenir ganes, audàcia infantil, d’agafar-te la mà, d’abraçar-me a aquella mà que quasi em fregava el lli color de crema del vestit. T’escric des d’una solitud extrema. Això em dóna una força que em permet dir-te tot això que ja fa part del passat, de la pell vella, dels òrgans vells, de la matèria grisa vella, de les sinapsis vellíssimes. Va ser casualitat que en Macià Sabí fos amb tu a la terrassa del Pesquer? No hi ha atzar a l’atzar, era una de les teves frases. Per això no m’estranyaren gens els conjunt de mecanismes que acceleraren la reacció. En Macià Sabí amb la teva invitació, i el meu silenci, s’apuntava al nostre viatge romà. No tenc ganes de reviure aquelles dues setmanes a la ciutat de les catacumbes. Allà vaig experimentar, amb dolors de part, el canvi. No t’estranyaven les meves migranyes sobtades? I aquella manera irònica de deixar-vos sols moltes de nits perquè havia de fer el meu reconsagrat diari? A Roma no vaig rapinyar ni una sola paraula a la meva plagueta negra! La segona setmana ja no dissimulàveu. Us agafàveu les mans quan passejàvem per la Villa d’Este, quan cercàvem un restaurantet pel Trastevere, quan anàvem en bus cap als Giardini de la Notte, quan visitàvem la casa de Mario Praz, etc. Els darrers dies us besàveu a la boca fins i tot dins les basíliques i els museus. Hi ha tantes classes d’amor, tantes classes d’afectes, tantes classes d’ofrenes! Pens en la catedral dels matisos, que és l’obra de Proust, tan adorada per tu, Blanca, però sé que no puc allargar-me. No et contaré res, Blanca, de la mort d’en Macià Sabí. No sé per què, però estic segura que t’agradaria conèixer-ne els detalls exactes. Som dolenta. N’Alícia d’ara és una dona dolenta  que sap que no es pot guanyar cap llibertat sense sacrifici. I em mossec la llengua i la ploma per no descriure’t els darrers moments que va passar sobre la terra aquell material amorós que havies cuinat entre carrers i places de la ciutat eterna. En Macià Sabí ja és dins l’eternitat del no res. Blanca, no em queix de tu ni del meu destí, el coneixement de la meva desgràcia m’ha fet volar per damunt tot plena de compassió envers tu i envers jo mateixa. Només afegiré que la mort d’en Macià Sabí ha estat més humana que aquest ardor atroç que em consumeix. Si em vols denunciar a la policia és compte teu. Ja som molt enfora i sobretot, sobre tot, som una altra. Aquella Alícia que t’estimava també és morta i enterrada al costat d’en Macià, en terra de ningú. Per desgràcia a Mallorca les desaparicions són molt corrents. Aquestes lletres, Blanca, no són cap testimoni sinó el meu darrer regal d’aniversari perquè ja puguis dur el dol que et correspon. Esborr el teu nom, Blanca, de totes les cèl·lules de la meva vida. No t’escriuré pus. La professora de català Catalina Vaquer Femenies va rellegir astorada la redacció de S. P. A., una alumna de segon de batxiller, com si un tauró la mossegàs a cada paraula, a cada idea, a cada feta. Era molt, molt tard. Na Catalina Vaquer Femenies va prendre un orfidal i decidí que l’endemà de matí parlaria d’aquella redacció amb la tutora.

Post scriptum que no hi té res a veure: dedic aquest conte a l’amic Sebastià Perelló en joiosa acció de gràcies. Bai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!