<p>Now like <a title=”vivienne westwood jewellery” href=”http://www.viviennewestwoodjewelry.co.uk”><strong>vivienne westwood jewellery</strong></a>,you can consider the <a title=”vivienne westwood earrings” href=”http://www.viviennewestwoodjewelry.co.uk/vivienne-westwood-earrings-c-7.html”><strong>vivienne westwood earrings</strong></a>, <a title=”vivienne westwood necklaces” href=”http://www.viviennewestwoodjewelry.co.uk/vivienne-westwood-necklaces-c-9.html”><strong>vivienne westwood necklaces</strong></a> and <a title=”vivienne westwood bracelets” href=”http://www.viviennewestwoodjewelry.co.uk/vivienne-westwood-bracelets-c-8.html”><strong>vivienne westwood bracelets</strong></a>. Vivienne westwood accessories also includes <a title=”vivienne westwood bags” href=”http://www.viviennewestwoodjewelry.co.uk/vivienne-westwood-bags-c-13.html”><strong>vivienne westwood bags</strong></a>,</p>
29 de novembre de 2012
Sense categoria
1 comentari
AVUI A LES 12.30 DEL MIGDIA MIQUEL BARCELÓ SERÀ INVESTIT DOCTOR HONORIS CAUSA DE LA POMPEU FABRA
ALEGRIA D’ALEGRIES! UN AMIC, UN PINTOR CATALÀ EUROPEU MUNDIAL, HONORIS CAUSA DE LA UNIVERSITAT MÉS CAPDAVANTERA DELS PAÍS CATALÀ, LA POMPEU FABRA!
SERÉ ALLÀ PER VEURE I CELEBRAR LA FETA I AMB MARIA DEL MAR RECITAR I CANTAR DOS POETES ESTIMATS D’EN MIQUEL, DOS GRANS: MIQUEL BAUÇÀ I BLAI BONET.
I ARA, UN CONTE:
SERÉ ALLÀ PER VEURE I CELEBRAR LA FETA I AMB MARIA DEL MAR RECITAR I CANTAR DOS POETES ESTIMATS D’EN MIQUEL, DOS GRANS: MIQUEL BAUÇÀ I BLAI BONET.
I ARA, UN CONTE:
DEMANA’M EL QUE VULGUIS
El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps. M’acabaves de dir això i m’he posat a bavar com un betzol. Hi havia tanta de veritat en el paisatge que no podia entendre com no hi dedicaves la vida i tots els instants.
Les quatre i mitja de l’horabaixa tardoral. Per què m’has demanat que escrivís sobre l’Hetaira Mística? El parc amb arbres centenaris. Hi insistiré amb dibuixos a llapis, tinta, aquarel·la, oli… Una cadira de repòs al racó més ple d’alzines, més amagat, més recollit. No t’atures de relatar-me el fet com si fos un colló que bava: i jo seguia les teves evolucions verbals com Herodes seguia els giravolts de Salomé, la carn de Salomé, els ulls de Salomé, la pèrfida semblança d’innocència de Salomé… Salomé que vol un cap… Salomé bella en la crueltat… Salomé… Entre dos pins un pany de paret del casal de Pederna, tot blanc. Ajagut a una chaise-longue l’escriptor intenta esborrar totes les imatges de la narració per deixar-hi només el suc de les paraules. Un pit-roig s’atura en una branca i mira l’escriptor mig condormit: pel cap li passen imatges de Giotto, Botticelli, Cranach, Caravaggio, Rubens, Berruguete, Moreau, Picasso. Quins són els trets d’aquella filla d’Herodies que té un poder letal tan immens? Salomé, Salomé, cap on fas veta? El sol davalla vers l’abís a poc a poc i els dies s’escurcen. Tot el parc és com una festa en què cada cosa ocupa el seu lloc exacte: les mates arreu, els boixos antics devora el bassiot del Dofí, els pins vers fent cercles, els cossis d’aigua en punts humits, el banc de pedra just davall l’arbre dels paons, el casetó del joc vora el garrover esbucat. Una mèl·lera canta damunt un cedre. L’escriptor no pot obrir els ulls. Recorda la relació amb l’andrògina Salomé, aquella ballarina acrobàtica nord-americana, trapezista i danseuse, i el grau d’excitament en intercanviar els papers sexuals, on ell s’imaginava com una dona passiva. Aquelles atmosferes estètiques i sensuals li donen un plaer que no pot trobar a cap casta de sexe. Totes les lletres del text van recobertes amb pa d’or. Mira enfora i entre la nuvolada veu l’arc de sant Martí. Escriu: en algun lloc damunt l’arc iris. Rapinyaves la pissarra amb les ungles de la mà esquerra i xisclaves com una orada. Et vaig sentir des del passadís. Corria cap a la teva desesperació com si el món es calàs foc. Quan em veieres continuares xisclant un poc més fort. Les rapinyades eren tan intenses que se m’arreveixinaren els pèls de l’espinada. Et vaig pegar una galtada amb tota l’ànima. T’aturares cop en sec. A poc a poc baixava al fons del pou dels teus ulls d’un verd clar i trobava entre totes les calcificacions de l’esperit unes gotes d’aigua viva. Tenies els llavis estrets per rosegar el dolor. Aquell silenci secret que amagava un silenci cridaner, esparverant. La duresa mineral de la teva expressió em feia mal. Acaronaves ràbia. Fou llavors que vaig sentir que a la sala d’actes algú cantava Somewhere over the rainbow… Encara no m’atrevesc a rodar la clau. Voldria tenir la força de fer-ho. Era el teu santuari, Salomé, la descripció de la intimitat més fonda que tu excavaves amb la disciplina d’un arqueòleg de les prehistòries pròpies. Només m’hi deixares entrar una vegada en el temps de la insolació recíproca. Quan deies que tot el teu era meu i sabies que basties la mentida més ben descarada que havies inventat. Caigueres, Salomé, en la teva trampa. I aquí, un horabaixa d’hivern en què havíem boixat com dos posseïts a la cova de les Estalactites del fons del jardí dels Pebreboners (allà on els avantpassats crearen l’hivernacle teb i humit per fer-hi créixer plantes carnívores, i d’altres avantpassats ho havien convertit en un fumoir d’estiu dins la moda de l’època, del nou-cents, i que tu referes, arquitecta de la vida per a les nostres orgies), un horabaixa molt gris i color de rosa seca, dins l’enfonsament i l’acubor de després de l’esforç sexual, et vaig amollar: Em regales una visita a la Camera incantata? Salomé, em mirares com si hagués dit una barbaritat, una bestiesa, un impossible. Emperò alguna cosa degueres veure en l’expressió del meu desig perquè, sense contestar-me, t’aixecares com si sortissis d’una llarga convalescència i a poc a poc, com si fossis una baldada que ha de controlar els seus moviments amb cura, em feres de guia cap als porxos més antics del casal de Pederna. Aquelles golfes que es troben a dalt de tot, vestigis de la primera casa del segle XIII, que suren quasi damunt la capella, eren l’avantsala del teu xibiu secret. Sé que hi havia la llum escassa d’uns finestrons baixos. Entre les ombres podia veure capses, baguls, maniquins, prestatgeries amb llibres, aranyes de cristall, taules, uns llits desmuntats, miralls quasi negres amb vases daurades, andròmines misterioses com hèlixs i àncores penjades dels murs vora fotografies i mapamundis que eren taques de pols. Sí, una espessa capa de pols senyorejava els indrets i formava com un embolcall perfecte per a aquelles coses abandonades de la mà dels humans i convertides en despulles. I arribàrem a una porta dissimulada a la perfecció amb el color de la calç. Ho recordes, Salomé? Aquí t’aturares i em besares molt de temps a la boca per haver gosat dir aquella grapada de mots que justificaven el retorn. D’ençà que no hi ets no m’he atrevit a tornar-hi. Em semblaria una violació. Salomé, estic en un moment de l’enyor en què tot ho veig com una imatge immòbil i congelada. No puc convertir els records en sang, ni en calor, ni en tedi, ni tan sols en la descripció completa i ben informada d’una situació sense sentit. O amb el sentit insensible. Hi ha una tensió estranya que em mou les paraules cap on no sé què volen dir, cap a on no volen anar, no conec per quines cucaveles volen o cap a quin miratge misteriós, o més aviat vulgar, m’empenyen. Enyor les perspectives que tu em dibuixaves com una enginyera dels sentiments innominats, com una especialista en mirades invistes o, senzillament, com una narradora a l’antiga que sap les passes necessàries per fer vives les fulguracions i les estridències de les veus que arriben de no se sap on. L’actual situació comença a semblar-me inexplicable. En l’època de les comunicacions instantànies, tu, Salomé, no fas servir cap tecnologia per deixar les ditades d’un senyal, el fum d’una alimara, el ressò d’un tam-tam on pugui retrobar-te. No sé allò que escric, la tranquil·litat quasi claustrofòbica d’aquest gabinet de voluptuositats —que tu no coneixes— fa d’aquest niu del casal un espai inexpugnable, tan personal que, si em pegàs un atac de cor, segur que ningú dels qui saben alguns ecos de la meva vida vertadera, no em trobaria fins que la policia científica escorcollàs el laberint d’aquesta possessió —feta de cases damunt cases— amb instruments molt sensibles. És una idea que no em produeix ni fred ni calor. Les coses pòstumes em són molt pròximes des que era petit. Tu, Salomé, m’ensenyares a jugar dins els trasts verjos de la posteritat. La petita mort formava part d’un cerimonial que repeties amb dolorosa versemblança i que sempre em feia patir, plorar, xisclar, desesperar-me malgrat que sabia que tot era comèdia. Foren jocs d’annus horribilis que no em fan ni un calfred, ni una erecció: aquells canvis volumètrics que tu, Salomé, sabies provocar amb afinitat corporal exacte. Hi ha una claror irreal. Un focus que ix de no sé on crea ombres que es mouen tostemps. Reaccion com si es tractàs del moment anterior a una catàstrofe en una pel·lícula de ciència ficció. Salomé, ets una bèstia assedegada de sang: la ballarina de la mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!