la dolçor grega de viure

21 de novembre de 2012

Sense categoria

1 comentari

GRÈCIA MÉS QUE MAI. Som un fan, lector i admirador d’una dona excepcional: Jacqueline de Romilly. Va ser la primera dona professora a aquesta institució d’alta cultura que és el Collège de France l’any 1973 on tenia una càtedra titulada ”Grècia i la formació del pensament moral i polític”.

[La imatge és un cartel que el pintor Miquel Barceló va fer per la Universitat Pompeu Fabra l’any 1994, aquesta universitat que ara l’ha anomenat doctor honoris causa. L’acte d’investidura és el pròxim dijous dia 29 de novembre. Per molts d’anys, Miquel!]

També va ser la primera dona elegida a l’Académie des inscriptions et belles lettres l’any 1975. Era una especialista de la civilització i la llengua gregues i fou l’autora de nombroses obres especialement sobre l’historiador Tucidíades, el teatre d’Èsquil i d’Eurípides i la guerra del Peloponès. Ara llegesc un llibre seu d’una sensibilitat extraordinària: La douceur dans la pensée grecque (Les Belles Lettres) que m’ha fet descobrir que a Grècia no tot és qüestió de guerra, justícia i heroisme, mites i tragèdies cruels i una visió de la vida humana aspre i violenta. Jacqueline de Romilly ens diu que encara que la Ilíada sia un poema de batalles i de mort i la història de Tucidíades descrigui violències físiques i morals d’una guerra sense atur, també hi ha a Grècia des de finals del segle cinquè fins als nostres dies una dolçor que ella descriu com una actitud humana que prové del domini de l’ètica i és característica de l’ideal grec. La dolçor designaria la gentilesa de les formes i la bondat que es testimonia a algú. Si la dolçor es manifesta cap els desgraciats esdevé pròxima a la generositat; si és cap als culpables es torna indulgència i comprensió i si és cap als desconeguts seria humanitat i quasi caritat. En la vida política pot ser tolerància o millor clemència segons que es tracti de les relacions amb els ciutadans o els vençuts. Sempre hi ha la disposició d’acollir l’altre com algú al qual es vol el seu bé. I el grecs han tengut ben clara la unitat d’aquests valors tan diversos i els han designat amb el mot praos. Al llarg de tres-centes planes i amb una erudició, riquesa de detalls i exemples extraordinària Jacqueline de Romilly ens parla de la generositat i de la indulgència gregues en autors tan diversos com Homer, Aristòtil, Menandre i Plutarc. Generositat i indulgència que no s’exerceixen només entre els ciutadans, sinó entre homes, units en una mateixa condició, la qual cosa duu a la solidaritat i la fraternitat. En aquests temps tan duríssim per Grècia, que és casa nostra, que és el nostre bressol humà i cultural, aquest llibre, que va ser publicat per primera vegada l’any 1979, és un crit que ens demana que apliquem aquesta dolçor al poble grec, aquesta dolçor feta d’indulgència, de compassió, de solidaritat, de fraternitat i de bondat més necessàries que mai.

&&&

UN POETA D’ARA: UN CLÀSSIC. Vaig descobrir Iannis Ritsos en les traduccions franceses que comprava a París els anys setanta i que duia d’amagat. Ritsos era també un autor prohibit per la dictadura franquista perquè l’any 1934 s’havia fet comunista per estar al costat dels pobres, dels obrers, dels desvalguts, dels desfavorits de la terra. El temps de la segona guerra mundial va lluitar contra els nazis. Durant la guerra civil grega de 1948 a 1952 va ser internat en camps de concentració i de 1967 a 1970 va ser exiliat a les illes de Giaris i Leros per la Junta Militar. Però no vull donar el seu currículum de compromís polític sinó que a través d’aquest vull subratllar el seu compromís amb la llengua i la cultura gregues, amb la literatura. La seva obra té tota la força d’aquell escriptors que donen veu a uns personatges, homes i dones, i especialment dones, amb tots els girs, els accents, les metàfores i la vera energia d’unes històries que arriben a l’espectador per la seva forçada poètica, per la seva capacitat visionària i per la seva sensibilitat exquisida. Joan Casas és un extraordinari traductor de Ritsos al català (Ismena, Crisòtemis, Helena, Fedra i El retorn d’Ifigènia, publicas a L’Albí.) i ara acaba de traduir La sonata del clar de lluna (Adesiara Editorial) que és un altre monòleg poètic d’una bellesa colpidora que duu una llarga, informativa i entretinguda introducció seva. A Porta d’entrada a can Ritsos, Joan Casas ens dóna tot de coneixements ritsians i, sobretot, ens fa veure que l’esquerrenor de Ritsos no es tradueix en una obra pamfletària com ha passat en molts poetes polititzats, sinó que al contrari el poeta dóna la seva veu a aquells que la necessiten. He après que això li ve tant de la influència de Rimbaud com de la cançó popular grega on el cantant adopta la veu del protagonista dels fets. La sonata del clar de lluna es basa en un fet real: l’any 1956 el poeta Dimitri Doukaris va anar a casa de la poetessa Melissanthi per donar-li el condol de la mort del seu marit. En el moment de separar-se la dona va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer, i un trosset més, i un altre, fins arribar a la casa d’ell. Després ella se’n va tornar cap a ca seva. En arribar al capdamunt d’un turó la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena. A partir d’aquest senzilla anècdota Ritsos desenvolupa un monòleg en què la veu d’una dona parla de l’existència, del vol, de l’amor, de la casa, d’una butaca, d‘una barca, d’un mocador i d’aquest blanquíssim vapor de la lluna que és com una gran processó de cignes de plata. Inflexible, sola i casta fins i tot en el llit del matrimoni, la dona parla dels joves guapos que va sacrificar a Deu i dels versos gloriosos que li escrivia, de la casa que no vol morir i d’un domador i un ós feixuc i vell. Encara li queda humor per jugar amb les paraules. I de bell nou la casa l’ofega i la cuina sembla que està al fons del mar i del vertigen i el mal de cap que té després de sopar. Una veu de dona viva i inquietant, que com si no res ens deixa nuus davant la nostra solitud, ens mostra els racons plens de pols de la nostra vida i la necessitat de no aturar-nos mai de fer, de mirar, de viure. I tot això en una edició bilingüe grec català i en un català esplèndid en què es veu i es viu l’amor de Joan Casas per la poesia fonda de Ritsos que es desplega i ens arriba epifànica, nova de trinca, amb la dolçor feta d’indulgència i de fraternitat de la qual ens parlava Jacqueline de Romilly. La sonata del clar de lluna: una obra sensacional. Bravo!

rong jiang ha dit:

23 de novembre de 2012 a les 7:07 am

Og de kommer til å ta små canada goose norge tørrfluer i oktober Vi tilbyr et komplett utvalg av Canada Goose klær, De som Canada Goose jakker, Canada Goose hunner metoder og Canada Goose gutta kort hår, og lignende. Dyret Canada Goose Outlet on line forhandler, Den aller beste og minst kostbare Canada Goose varer fabrikken butikk, uten ekstra kostnad frakt til hele verden, Polyuretan er ofte en komponentene kan bli svært ofte sendt til være delicates slik at det kommer til å ytterligere holde pusten pluss mer Canada Goose sweatshirt e-Business vann bevis. Som reparere, kan du ikke steder som kan endelig vanntett Canada Goose koste deg i stand og likevel

kontinuerlig bare husk canada goose jakker norge at dette er faktisk frigid vi heller få kommunisere ytterligere. Siden en stor mengde alle har en sannsynlighet for å treffe en samtale med en annen Canada Goose jakke eieren om Canada Goose er høye og selv en flammende conversationalist. 10 tenkelig det stilig. Alle disse i hagen oss Goose Lommer trekke mens i forespørsel foruten skap som kan få disse menneskene visste. Nord-Amerika gås lommer har vokst godt kjent for å bære ut for å få ulik behandling under søket perfekt skinnfrakk rundt planeten, ganske muligens i det siste som kanskje ikke inneholde gjess.

Respon

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!