Al principi fou l’esglai. L’horror té lloc a cada moment i vivim dins atmosferes de catàstrofe. Sé que la saviesa emana de la coneixença inaccessible que permet a l’home percebre el no res. Em sent com un rei Lear, perdut en un matollar de gatoses, de falgueres i de brucs, amb una follia que enetra els enigmes del món.
Vaig saber que no havia estat una bona idea tornar sol cap a Palma quan vaig veure que el dia s’escurçava i el sol feble darrere aquells niguls que amenaçaven tempesta baixava a les totes i volia amagar-se rere la serra de Tramuntana.
Però n’Antònia Maria que era molt bona organitzadora m’havia dit que partiria amb el cotxe de na Rosa perquè volia anar fins a Campanet per veure la seva bestia Martina que era molt velleta i feia estona que no l’havia vista. No passis pena, no ens hi entretendrem gaire i sé que ella se n’alegrarà molt. Prepara’m alguna sorpresa per sopar. Vaig intentar rememorar el llarg cap de setmana de Tots Sants a can Ventura, la casetona d’en Pere Salvà i na Lolín encaramellada devora Ariany i des d’on es veia molt de foravila i a l’horitzó una línia de mar. Ens ho havíem passat bé sense fer quasi res: llargues caminades per la garriga, preparar molts de drais, organitzar grans banquets, dormir fins que teníem son, baixar fins a Manacor per comprar capricis, jugar a cartes i xerrar com a lloros… Quasi sense témer-me’n em vaig sentir tocat per la música que sonava a la ràdio del meu vell citröen: hi havia una melodia en aquelles notes de piano sol que m’arrossegava cap a un territori fragilíssim que feia molt de temps que no havia trepitjat. Un espai interior oblidat, però minat que aquelles sonoritats feien esclatar i on podia contemplar tot un conjunt d’esdeveniments essencials de la meva vida que romanien inanimats i plens de pols. Vaig posar l’eixugavidres perquè començava a ploure i tot d’una vaig veure que eren els meus ulls els que s’havien omplert de llàgrimes. Per sort en un costat d’aquella antiga carretera de Sineu vaig veure una petita esplanada i m’hi vaig aturar. La locutora va dir que allò era la Mazurka número 38 de Chopin i m’hauria agradat que no s’acabàs mai. Vaig sortir del cotxe, em vaig posar aquella juba de pell negra que m’havia acompanyat en tantes de batalles i vaig encendre un camel. La primera xuclada va ser càlida i aspra i el gust del camel em semblà desconegut encara que fos el meu tabac de sempre. El vent era fred i humit. L’aire tenia un color daurat perquè el sol just començava a sortir d’uns niguls per preparar la seva desaparició definitiva. Em vaig posar a caminar d’esma. Fou llavors quan un sebel·lí va sortir de no sé on, em passà per damunt el cap amb el seu vol feixuc i sense harmonia, llançà aquell refilet llarg i melodiós que em va fer batre el cor amb un impuls gran de dolcesa i desaparegué. Sempre he detestat allò que no comprenc i això és l’única cosa que em fa por: no comprenia allò que em passava. Vaig returar aquell caminar accelerat per agafar alè enmig d’aquell caminoi que feia revolts entre els camps. Ara tornaria de bell nou a la calidesa protectora del cotxe, arribaria a Palma i trobaria una dona que m’estimava i a la qual jo estimava, menjaríem i beuríem. Després d’una nit d’amor m’aixecaria badallant, prendria un cafè llarg que n’Antònia Maria m’hauria preparat i partiria tira-tira cap al banc a fer la feina que m’agradava. Estimava tot això, estimava la vida, però aquella música chopiniana primer i el refilar del sebel·lí després havien anunciat una cosa que m’esquinçava el cor, una cosa que no arribava a aclarir ni podia explicar a ningú i, sobretot, no em podia explicar a mi mateix. Al camí hi havia una cruïlla i vaig prendre cap a la dreta i entre aquella claror capaltardera que ja s’ennegria a poc a poc vaig entreveure un safareig rodó i molt gran. Quan hi vaig ser devora vaig pujar una escaleta i em sorprengué el color negre de l’aigua tota recoberta de fulles rovellades. Les fulles mortes tenien aires d’Ofèlia. Em vaig asseure. M’ho mirava tot amb una gran deteniment, amb parsimònia, com si no ho hagués vist mai. Amb la mà dreta vaig tocar l’aigua i quan la treia em calfredà el contacte lleu amb el llim verd de la vorera. Però hi vaig tornar. Vaig acaronar aquell verdet llimós espesses vegades i el seu contacte em produí una espècie de tendresa, d’afecte, i amb una gran sorpresa vaig sentir que els ulls se m’omplien de bell nou de llàgrimes grans com a punys. Sentia que la superfície llimacosa estava plena de vida en estat embrionari i que les fulles seques l’alimentaven amb la seva manca de saba, amb la seva putrefacció ardent, amb la mollor fosca de la seva descomposició accelerada per l’aigua. Totes aquestes idees em passaven pel cap a una velocitat extravagant i no sabia ben bé on era i què feia per enmig d’aquells llocs estranys i desconeguts on tot ja era fosc. No sabia ben bé qui era jo. Jo, que no em solia mirar mai, començava a tenir una idea de mi mateix ben rara i em veia com un home, amb una juba de pell antiga, assegut a la vorera d’un safareig i tocant sense poder aturar-se aquell verdet suau i deliciós. Algú dins mi volia partir a l’escapada d’aquell lloc i tornar al cotxe, la carretera i les mil i una maneres de defugir la mort, els mil i un enginys que cal seguir per evitar tenir un accident, volia tornar als braços de n’Antònia Maria, als passeigs per Palma, als cinemes, als bars, a la vida quotidiana. Però hi havia algú altre ben al fons de mi que no coneixia, i que crec que no havia conegut mai fins a aquell moment, que volia contemplar
com apareixien una rere l’altra les estrelles, sentir la respiració terminal de les fulles, acaronar aquella molsa inacabable. I potser aquest altre de dins mi voldria més tard que em tiràs de cop dins l’aigua negra: sé que sentiria una fredor gelada primer de tot i després davallaria lentament, fugiria cap al fons, on m’esperava un llit de fulles podrides i aquell verdet voluptuós que em faria descansar com una mortalla. I allà davall, envoltat de peixos de colors que em mossegarien la pell amb suavitat, estaria perfectament i a gust, retornaria al bressol, a la vertadera vida, a la mort. Vaig pensar que tornava boig. Una veu em xiuxiuejava que em tiràs al safareig, que allà es trobava la meva veritat, i semblava la veu de la infantesa. L’altra veu, una veu adquirida després de trenta-cinc anys de vida ben diversa, em cridava que no fos estúpid, que era hora de tornar i demanar hora al metge perquè em donàs una tanda de vitamines i dir-li que hi havia alguna cosa que no marxava. A hores d’ara, la veritat sigui dita, no sé qui va guanyar. Vaig lliurar-me a l’amor de mi mateix, de les hores oblidades, del descans etern? On és la veritat i on el somni? La teva veu, Antònia Maria, m’arriba del país dels desigs insatisfets, malaguanyats o d’aquesta fira inacabable de les passions mercadejades al dia a dia? Qualque cosa deu restar de mi entre el pòsit de les fulles mortes que el vent arramassa abans de fer-les fonedisses dins un safareig de felicitat adormida.
Aquest text es va publicar al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 4 de novembre de MMXII]
