Plagueta de Bord

EM TOCA CREURE QUE SÉ EL QUE DIC
 
 
Sebastià Perelló
 
 
Tu me laisses finir comme ça ?
Robert Pinget
 
A L’INREVÉS
 
Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja 
frenètica d’agost, els peus d’un noi
cargolats al fil del trampolí,
l’agut salt del llebrer que fa l’aroma
dels lilàs a l’abril, la paciència
de l’aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l’or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
 
Dir a l’inrevés sembla pressuposar que hi ha la manera de dir al dret. I aquí caldrà llegir
de dalt a baix, provar de glapir el sentit capgirat o llegir a la biorxa, al contrari, en sentit
oposat, el davant a darrere, sempre esbiaixats. Què s’ha d’invertir en el poema?

Que cal
posar a l’endret, per tal d’encertar i no deixar passar allò que s’ha enredat? Llegir aquí és
esquivar la lletra clara, defugir allò que d’entrada pareix entenedor? No cal obstinar-se en la
sagacitat, perquè de bell antuvi és el que ja sabem només envestir el poema: que ens diuen
les coses a l’inrevés. Però no sabem discernir com ha de ser endevinar què hem de
desxifrar, allò que cal veure-hi. S’obren camí les paraules de Blanchot: c’est le poème lui-même
qui s’affirme œuvre dans la lecture. Encetar el text que t’ha d’acollir en la seva estranyesa? Tu,
lector, seràs l’espai obert que ha de permetre que el poema s’afirmi com a text que ve
d’aquell moment de l’escriptura que va dir a l’inrevés? Com acollir les opacitats en la
lectura? 
La troca s’embulla si l’autor insisteix a determinar que cal lligar caps fins a entendre-hi
un homenatge i una lectura crítica de Huckeberry Finn. I que les coses que s’hi diuen no eren
pas fatídicament destinades a la poetització. Fins i tot s’insinua que el text és ben capaç de
comportar-se com una esponja. I aquí, en la porositat i en l’elasticitat del mots, ja ha
absorbit els versos que vénen d’una carta a Gil de Biedma (febrer de 1956) en què es
descriu una nit de gresca que acaba al costat del Born, i que han trobat el seu lloc als versos
finals, tal com ja fa anys va assenyalar Dolors Oller. Però allò que diu a l’inrevés s’ha
embegut aquesta rosseguera de records dolços. Ara bé, aquests records ja són citacions de
la biblioteca i aquí els lilàs d’abril vénen d’Eliot, temps i memòria, terra gastada, sempre
Jaime Gil de Biedma, i l’aranya té la paciència teixida en un vers de Frost. El monstre de
dos caps i quatre cames ens assalta des dels versos de Plein-Chant de Cocteau, segons deixa
entendre l’original de Da nuces pueris de l’autor. I el blau i l’or, cal anar a identificar-los en la
pintura sienesa. També Pere Ballart ja ens ha avisat que cal anar amb compte en aquest
delicat joc entre ficció i realitat que ens interpel·la des del poema, que allò que sembla
confessional i de tradició romàntica inclou la seva pròpia contralectura des de l’exercici
autoficcional on els meus records més dolços són carn d’allò que Compagnon, a França, en
deia la segona mà, envit intertextual que desinfla qualsevol ànsia sentimental. I això sense
deixar de banda l’arrière-texte, el podtekst de Khlèbnikov, que ens porta a tenir present la
latència i tota la xarxa de relacions que conformen el fet de llegir el poema des de la
literatura i no des de la veu d’una sibil·la. Més enllà i tot del que habitualment s’anomena
intertextualitat. Des d’aquesta concepció que entén el text com un agregat, aquest combinat
de pressupòsits culturals, coses viscudes, citacions, elements extratextuals, tant des de la
posició autorial com des de la lectura, i la seva manera d’articular-se en el poema. O no ens
convida a fer això Ferrater quan ens diu els versos a l’inrevés, quan ens incita a rebostejar
rere els bastidors?
 Tu no saps res de mi si no has llegit aquest poema. I el poema és carn d’una el·lipsi.
Què es desemmascara aquí? Des de quina posició contemplativa, si hem de fer cas a Pierre
Reverdy, a l’inrevés llegirem alguna cosa que no sabríem si s’hagués dit a l’endret? Per la
bona cara sempre s’han deixat caure les coses de manera presentable, i així solen tenir
aquell aire d’època horriblement compostes. Entre oui et non, diria Camus. I per ventura cal
pensar-hi, i esmentar que per a l’autor de L’envers et l’endroit la memòria del passat el
preservava encore des deux dangers contraires qui menacent tout artiste, le ressentiment et la satisfaction.
Ferrater venia i vivia de ple en un món de pobresa i llum, i recordar dolçament no havia de
fer-lo oblidar que no podia caure ni en la complaença sentimental ni en l’acidesa de
l’acritud, i que l’equilibri és una pirueta extremadament difícil. Entre sí i no, entre el record i
l’ànsia d’esquivar-se en la citació, que no deixa d’esser una forma escarpada de plantar-se
cara. Per ventura, per tal de conservar una perspectiva crítica de dissidència, sense
ensenyorir-se de res.
I si fa servir l’obra de Twain per tal de fer sentit i la veu del poema cerca el color indecís
entre la presència subalterna de Jim i el paternalisme autoritari de Huck? I cal llegir-la en un
afany d’estrafer l’aire d’escriptura espontània del text de Twain, fins i tot des del color local
vernacular de la llengua que fa servir l’escriptor de The Adventures of Tom Sawyer i que aquí
seria la morta-viva? I el sud d’abans de la guerra civil nord-americana i la mordacitat del
text davant les actituds racistes, servirien per tal de cercar-hi paral·lelismes amb l’Espanya
miserable dels anys quaranta i cinquanta? I si la lectura que proposa de Twain subverteix el
monument literari i cerca recuperar el text que la tradició de lectura ha edulcorat fins que
l’han convertit en un clàssic inofensiu? Per això cal dir sempre a l’inrevés. Perquè sempre
acabam capgirant els textos i els assimilam pacífics i anodins, quan s’havien escrit
desavinents i des de la impertinència. I allò que primer has de desfer és la veu, tenir la
precaució de dir i calcular la reversibilitat, i escriure és une quête de l’envers, accedir a la cara
més tramposa, la més fugissera, perquè l’endret és el lloc de dir ver, de la veritat, d’allò que
diu ser legítim, i l’envers és el lloc de l’errament, de l’errància –el paradís de Finn–, de la
il·lusió, de l’aparença i la paradoxa. I la tradició és llarga: cal operar des del revers per tal de
fer veure l’endret, i al cap i a la fi tenir la possibilitat d’accedir a la veritat. 
 Resulta, així, que des d’aquesta posició l’envers és l’espai de reflexió sobre la lectura. I
escriure és dir a l’inrevés, aquesta inversió carnavalesca, i allò que sembla blanc no ho és,
però en el joc tampoc ja no és negre i el joc d’opòsits ha trencat la dualitat i ens escaldarem
si la nostra pretensió és la veritat. Perquè des d’aquest poema dir a l’inrevés té alguna
relació amb el plaer de la lectura interpretativa, i el poema només és això, una literatura
d’indicis. Ferrater pretén desmitificar l’activitat hermenèutica, perquè, a la llarga, és una via
cap a la decepció? La veritat, el sentit, és localitzable a l’altra banda? El món és reversible i
dir a l’inrevés és una forma de subversió? O el revers fa esclatar les certeses i aquesta
tranquil·litat bilateral, i dit així, en el poema compareix també, en el seu espectre metafòric,
allò que veus i l’invisible, l’oposat, el negatiu, el reflex, el món paral·lel, i el poema ja és
aquesta especulació, mirall vertiginós que no desdiu, però desfà, l’opacitat d’una veu que no
sempre és capaç d’esquivar la mistificació, fins i tot quan creu desfer-se en aquesta
acrobàcia de dir a l’inrevés? I aquesta inversió que satura els mots en la corda fluixa de
l’indecidible i allò que escriu diu alhora una utopia feliç i suada que fa la memòria i la
distòpia més pansida. Postals i misèria. I amb tot això acabes sense dir res de tu, però seràs
capaç de glapir en el moviment allò que et fuig, no atrapar el cometa, però deixar traces del
material que es desprèn, la dispersió que provoquen les forces gravitatòries que tesen el
poema. I els versos ja són aquest material volàtil que es dirigeix cap al seu propi
esgotament. Esquinçar-se de gota en gota en una lectura sempre inacabada.
Dir a l’inrevés és un artifici o un mètode? Que s’hi juga la veu en aquesta inversió? Quin
enllaç hi ha aquí entre trastocament i creació? Reclama un dret a la contradicció? Que
repeteix, tot i que ara ho dirà invertit. Dir a l’inrevés és dir al contrari? Anar a la quantra,
obrar contra raó, la disconformitat sembla que és un dels primers gestos creatius o de la
producció de sentit. Invertir no deixa de ser un procés elemental que ens descol·loca, que
trastoca els usos perceptius, i que encarna operacions de sentit que capgiren el món i la
bolla, la inversió és el ressort que genera canvis i mudances, trasmudament, permutació. I
allò que era al capdamunt, ara és al capdavall I som al territori de la carnavalització. Del
quiasme. Sembla evident associar el capgirament i la revelació, quan volem dir desxiframent,
obertura, lluny de místiques fascinants. I ja podem entendre que al poema de Ferrater se’ns
fa una proposta de posar en solfa segons quins hàbits de lectura. Per ventura desdir-se de
considerar-la un hàbit, i assenyalar-la com un lloc de l’heterotopia, un espai altre. Dir i
donar l’esquena. 
Què és intel·ligible a l’inrevés? Que s’hi desfigura? Amb què s’ha fet el poema? Si
tornam a Huckleberry Finn des de la lectura de Hemingway podem treure’n alguna cosa: de
Finn, deia l’autor de Men Without Women, prové tota la literatura nord-americana moderna,
allò que eren escombraries i que han acabat significant el fons et origo d’una literatura. I
Fitzgerald afirmava que l’obra de Twain era el lloc on per primera vegada, i des de la
perspectiva de l’Oest, havien mirat enrere. I això, podem afegir, sol esborronar. Per ventura
cal pensar l’obra de Ferrater des d’aquest poema fet també de repussalls, escombraries,
però que es congria a partir d’allò que s’esfuma. Talment com Finn diu un món que ha
desaparegut, una societat i una adolescència, Ferrater també diu el que s’ha esvanit. I no,
perquè ens conforma en la pols que ens ha pastat. I diu la postguerra, i la diu des de la
felicitat d’un món adolescent, i diu una inconsciència, i diu una nit de gresca, i diu la
misèria, la tragèdia i la connivència, i no diu res de mi. Però diu allò que ens fuig. A
l’inrevés. Imatge de nosaltres mateixos que ens caça i deixa prou vestigis fins i tot d’allò que
no dirà de mi en aquest arsenal d’imatges, aquest àlbum que paradoxalment prové, almenys
en part, de la biblioteca. I ja som aquests escapolons de referències que ens multipliquen i
ens diuen fins i tot en excés. I el llebrer que salta ara és el de Dame Edith Stiwell, Why not be
oneself? That is the whole secret of a successful appearance. If one is a greyhound, why try to look like a
Pekingese? I un altre hi llegeix uns versos de The Hound of Heaven, de Francis Thompson, i ara
en els lilàs d’abril, ja és Whitman qui compareix: When lilacs last in the door-yard bloom’d,
l’elegia que escriu a Lincoln, assassinat l’any 1865, al mes d’abril, el mes en què es produeix
la floració del lilàs. Des d’un dels episodis més traumàtics de la vida política nord-
americana, fa presència en la ferida contemporània del franquisme? Eliot ve després, d’altra
banda, i la ciutat irreal, i l’espectre pertorbador d’allò que fa ombra i ve de la misèria i del
coneixement de la mort, just ara precisament que els records són dolços. I aquesta
duplicitat del jo que diu a l’inrevés i diu allò que només se sent en la veu larval del lebrel que
ha maldormido, d’uns versos de Jaime Gil de Biedma, aquell que sempre camina al seu costat,
mon semblable, mon frère. Se escribe desde donde se puede leer, afirma Ricardo Piglia.
De manera desinhibida se situa al melic d’allò que és el malson i el diu a l’inrevés, i així
el deixa a la vista. Tal com feia Leonardo da Vinci, dir a l’inrevés és un estratagema per tal
de codificar el text, amb afany d’amagar-hi allò que hi diu? Basta un mirall i ja tenim una
resposta? Dir a l’inrevés per tal de xifrar-la? Llegir el poema com si fos un palíndrom? Quina
relació hi ha entre la maniobra i l’indicible, allò que no pots dir però pots mostrar sense fer-
ho comprensible? Perquè ja seria una manera d’assimilar-ho. Què diu aquest poema sobre
el treball de l’escriptura i la figuració? Allò que no pots caracteritzar amb llenguatge, que no
pot ser dit amb mots. Què diu sobre el revers de l’escriptura? Provar de fer lloc a allò que
t’has figurat i a la seva pròpia rèplica, provar de deixar les traces d’allò que no diràs, però
que quedarà inscrit en l’altra cara de les teves pròpies paraules. Davant la défaillance langagière
dir a l’inrevés, i provar de fer més lloc als espectres a través del mot forat, el mot llacunari, i
l’escriptura ja és assenyalar el trau d’una insolvència, d’un falliment, un sentit que només
compareix a l’altra banda del tapís i l’has de fer present alhora que fas tangible la seva
absència, dir allò que en el meus mots es fa evident en els senyals que només compareixen
en aquest biaix de ser elusiu. La seva presència només sembla figurable a l’inrevés. I el
poema ja és aquest tour de force. I l’altre text, aquell que manca. Duras en parla: c’est curieux un
écrivain. C’est une contradiction et aussi un non-sens. Écrire c’est aussi ne pas parler. C’est se taire. C’est
hurler sans bruit. I en aquest poema, i des d’aquest poema, la poesia de Ferrater gralla. I diu
alguna cosa que refusa la representació, compareix si dic a repèl, a la inversa, perquè puc
declarar l’operació, per tant la cosa no recau veritablement en el xifratge. No amago perquè
dic, declaro allò que faig, allò que provo de dir, perquè sé concebre que dit així serà per
ventura figurable i accessible, almenys en la seva pols i el seu gel, en la seva cabellera i en les
seves cues, en aquesta òrbita excèntrica, en aquesta manera de ser efímer i fugaç, com un
cometa. I dit així aconsegueixo apuntar allò que d’una altra manera restaria amagat, tot i
ser-hi. El text viatja amb el seu contratext, el seu negatiu. Cosa que ja sabíem amb Borges:
és difícil fixar la identitat d’un text: un libro que no encierra su contralibro es considerado incompleto.
Un poema que no insereix el seu contrapoema és inacabat. I sempre llegim en aquest
fragmentari ondulant, en la difracció dels mots que arriben per una escletxa. És en el silenci
del que dic que faig present allò que queda a la vista per sostracció. El poema sempre és
especular, aquesta mise en abyme. Contrafer, esquivar els catons i els censors de panfonteta,
dir que un escriu en el desert, en aquell silenci de postguerra que s’allargassa fins aquí, però
dir-ho en aquella felicitat adolescent que em fuig i alhora deixar traces del desert, precisament
fent servir les maneres de Twain, d’altra banda. Fer comparèixer aquestes despulles des de
l’obtús i l’eversió, des de la reversibilitat, des de la poètica de fer evident allò que s’entesten
a fer com si passàs desapercebut. I basta assenyalar des del títol com t’has de comportar, i
ja ho sabem: la merda sempre sura.
Però sembla que aquí no hi ha missatge secret o encriptat (cosa de romanticismes
carrinclons), ni lletres o veus que s’hagin fus, sinó dicció reversible que fa sorgir a la
superfície alguna cosa que a l’endret no sabem si seria apreciable. Però així revé. I s’aclareix
un gest obscur, sorgeix allò que d’una altra manera quedaria exclòs i només en aquest estat
alterat, en aquest gust pel desplaçament, en aquest contrasentit, diu i inscriu en el poema el
revers del decorat, el fantasma. Només aquesta escriptura espectral és capaç de dir la
disjointure, allò que Camus en deia l’inextricable, i la misèria tapie au fond des choses. El poema
és aquest enginy fet d’una matèria porosa, permeable, capaç de fer sentit en aquesta
inquietud, das Unheimliche, i deixar a la vista el tràngol de ser alhora aquesta adolescència
feliç, la tragèdia i el món hipòcrita, aquesta entre-vida i entre-mort de la postguerra. També
diu el fàstic a l’inrevés. Quan ningú no diu la història. 
El poema possiblement és el tapís que cela i sostreu un sentit (un lloc retret i radical on
has d’anar a sacsejar-te, sempre lluny de les reverències, un espai de recerca) que cal
desentranyar, desteixir, però no es tracta de treure el fil, no volem desfer-lo, perquè
podríem partir de refer l’absència en un afany mimètic de gestualitzar la seva creació des
d’aquell abnegat mimetisme que reclamen alguns filòlegs –com si això fos tan senzill, o
només possible–, però no em traurem aguller; no podem refer totes les passes del procés
creatiu del poema. Només podem explorar tal com demana el text de Ferrater l’inrevés
tenint present que la cara més clara del poema –i de la realitat– no conté tots els secrets. I
mentir, mentir-se, fer servir els morceaux choisis per tal de no dir ver. Mentiders, Ulisses i
Huck, i la veu aquí sap que fa servir mentides sabent que retalla i que les escapçadures
diuen el tapís i com si allò que només és fragment acabàs per dir ver. Mentides veritables. I
fugir. La fuita. L’únic argument. Deu ser ben cert que alguna cosa ha entrat en el poema de
Ferrater que ve de Twain. I no només des d’aquest aire elegíac. Des d’aquesta
carnavalització, lluny de la sàtira, però a prop de la comicitat de Twain, aquí sí que
compareix la llibertat festiva enmig del desert. No diu des de la mascarada, sinó des de la
subversió, des de la transgressió adolescent de viure joiós que en el context deplorable
acaba per ser una grosseria, una manera de fugir d’estudi i dels imperatius del gris imperant.
Aquesta llibertat enmig del desastre, la jovialitat enmig de l’ombra que precisament des de
la seva claror il·lumina allò que queda fora, allò que no diu, però que queda inscrit en el
contrast. I aquesta és la seva resistència i la seva apostasia. A l’inrevés, al contrari, és en
aquest sentit que podem parlar de carnavalització, en la paròdia de la vida ordinària que és
permanentment un estat d’excepció. En la fosca de la postguerra el goig adolescent, un
seguit d’imatges dolces s’ancoren en la vida quotidiana que callen tots plegats i són la
insolència de viure al cel en temps magres. En el poema circula aquesta causticitat desfeta, i
amb la seva irrupció, que ho capgira tot, descobreix la insuficiència de tot plegat, la cosa
poca, la immundícia de tota una època. Com si la felicitat tengués el do de descarnar els
dies. 
Per ventura cal demanar-se amb Max Milner què esdevé la mirada quan s’absenta la
claror. Què hi ha en l’ombra d’aquest poema? Què hi podem llegir en el seu besllum? Per
ventura el món a l’inrevés, en la tradició dels !!”#$%$ i els impossibilia clàssics, el mirall de
necis medieval, el monde renversé, la follia d’Erasme, el mundo inmundo de Gracián. En aquest
desdoblament coagulen les imatges i les senya amb una nafra, fins i tot capgira el sentit
reaccionari d’aquest llegat que representa la realitat invertida, perquè aquí només compareix
en el negatiu, no assenyala la decadència d’uns valors que s’esfumen en una actualitat
dissolvent, aquí, i sempre tangencial i de manera fragmentària, retreu la fluència de la vida,
mostra no una cara amagada misteriosa, sinó la forma que té allò més profundament humà
de subvertir la misèria de la postguerra: l’alegria. I és des d’aquesta perspectiva que corca la
veritat historiogràfica de la crònica oficial, des de la contrahistòria. I en la tensió entre
realitat i ficció que ja havia detectat Pere Ballart, en la tensió entre història i faula. Perquè el
record, l’àlbum pot revenir falsejat per la nostra manera de sentir; una memòria també és
aquesta dilatació i tal com diu Vittorio Sereni: Che una cosa che era cosi era invece anche in un altro
modo. I el poema és capaç així de dir allò que es congria com una amnèsia que deixa patent
allò que s’ha esborrat o han volgut esborrar, però que tanmateix queda custodiat en els
mots. Llacunari, turbulent, en retalls on s’afona el sentit intermitent que lliura el poema.
I el poema crea una mena d’il·lusió anamòrfica, talment el monstre de dos caps que
Ferrater retreu al poema des dels versos de Cocteau, en la tradició dels derodymes i el
monstre bicèfal de La Masque de Baudelaire, o de L’art de foutre en 40 manières, ou la science
pratique des filles du monde (1789), on ja apareix la bête à deux têtes en una mena de gramàtica
del plaer i que en algun altre tractat, per cert, també rep el nom de le contresens i le rebours. De
la imatgeria fragmentada del poema, del seu conglomerat cal deduir-ne allò que Baudelaire
en diu al seu poema le sécret de l’allegorie, la moral de la fable, i dels records dolços, en sorgeix el
monstre, que, si bé en el cas del vers de Ferrater-Cocteau fa referència a la carnalitat
frenètica de l’acoblament, en la doble cara, en el duplicat del poema que té anvers i revers,
en la seva manera de presentar-se comprimit, una imatge sobre l’altra, no sabem si acaben
per oferir la sincere face, o el poema esclata i s’esqueixa i, per tal de deixar a la vista la mentida
de l’art i com s’allunya de la vida veritable en el seu afany de suprimir el dolor, la misèria i la
mortalitat, i ja no diu res de mi, però no calla. Spleen et idéal. El cel i l’infern. L’horror i
l’èxtasi. L’héautontimorouménos. La bipolaritat, la duplicitat desfà la il·lusió de completesa que
proclama el text. Benjamin ja afirmava que per l’al·legoria es revela la consciència de la
problemàtica de l’art i de la representació. I aquí, en el caràcter inacabat de dir el poema
estavellat en l’engany del joc de l’inrevés, en l’esplendor extravagant de les imatges en la
seva disgregació i la divisió del real, acaba per exhibir l’altra cara, la del dolor, de la
mancança, d’allò que fuig. El poema com una cambra doble ou le Temps règne en souverain
maintenant. I la teva història es desfigura en catàstrofe. Alguna cosa que s’ha desbordat i fa
present allò que és absent, el món dispers del temps que passa, abolit, i no es conforma en
una creació harmoniosa sinó en ruïnes, violència destructiva. I el sentit sempre és una mica
més enllà. Trossos i trossos. En la precarietat de l’al·legoria i de la seva intenció corrosiva,
on cada imatge pot significar vés a saber –per això ja no hi fa res si fas dir el món en
citacions de la biblioteca. La monstruositat de la significació del sentit desbordant. I
l’abisme que s’obre al bell mig del poema. I tornam a ser ben a prop de Twain. L’excés i la
multiplicitat que deforma i que conforma alhora. Com fer callar el soroll dels mots? I el
poema declara la seva fragilitat. Ja no es tracta de llegir una cara o l’altra, de substituir-ne
una per l’altra; no és això, és aquesta persistència dispersa de tot plegat, l’esclafit i la falla de
la significació que sura en una metamorfosi permanent. Sempre dual, integrat, però no
unificat.
I és quan compareix l’heroi tràgic, que és una figura del silenci. No diré res de mi. No
parlar de si mateix. I no és el que diu no saber Borges, que, per no saber, no sap ni la data
de la seva mort. Aquí sembla que fins i tot la sap llarga. I això fa possible llegir-lo des de la
figura de Narcís, aquella boca silenciosa de Valéry. Des d’aquests versos de Le cimetière
marin: «O pour moi seul, à moi seul, en moi-même, /Auprès d’un coeur, aux sources du poème, /Entre le
vide et l’événement pur, /J’attends l’écho de ma grandeur interne, /Amère, sombre, et sonore citerne,
/Sonnant dans l’âme un creux toujours futur!». Eco que ve d’un portell intern, una obertura. I
escriure ja és allò que deia Louis-René des Forêts: «l’acte de quelqu’un en moi qui parle en vue de
quelqu’un en moi qui l’écoute». Sembla que aquí va a repèl del que deia Jung, que reclamava que
calia cultivar l’art de parlar amb un mateix. Cosa que ja semblava fer Dorine al Tartuffe de
Molière: Je me parle à moi-même. Però aquí no nega el soliloqui, ni hi entra; el que afirma és
que no dirà res d’ell: refusa el joc líric de tradició romàntica, refusa la confessió, buidar el
sac, tot i que no deixa de jugar amb l’autoficció. I en aquesta negativa ja deixa entendre que
en el jo, per tal de negar, ja hi ha d’haver, tal com assenyala William Law, alguna cosa
diferent. O amb Pirandello, allò que cerca és fugir d’ell mateix. Algun poeta ha afirmat que
el jo és abominable. Però fins i tot així sona massa tràgic i romàntic. 
Baudelaire, a Mon coeur mis à nu, l’any 1864 escriu: le premier venu, pourvu qu’il sache amuser, a
le droit de parler de lui-même. Un dret que Ferrater no vol exercir. M’estim més no fer-ho. És la
seva deserció. I aquest silenci, és una eloqüència? Aquest refús de parlar en el poema, és
possible, més enllà d’assenyalar un posicionament que vol allunyar-se del jo de tradició
romàntica? A L’art de se taire (1771), de l’Abbé Dinouart declara: «On ne doit cesser de se taire
que lorsqu’on a quelque chose à dire qui vaut mieux que le silence. I és una proposta de garder la
maîtrise de soi: jamais l’homme ne se possède plus que dans le silence.». Aquesta contenció, prova de
callar en l’esperança d’atènyer una manera de dir absoluta (com si això des de la poesia de
Ferrater fos possible i desitjable)? Deixar-ho estar i no parlar-ne més? O no obrir boca i
tancar el poema amb l’eloqüència del silenci, és una forma d’incloure el dilema entre dir i
callar i alhora enllepolir-nos? Cridar l’atenció sobre allò que paradoxalment ens vol fer
obviar? Un alt sentit de la reticència? A L’Éloquence de la chaire et du barreau, selon les principes
les plus solides de la rhetorique sacree et profane (1698), de l’Abbé Étienne de Bretteville, diu que la
reticència és una figura que consisteix «à passer sous silence les choses que l’on fait effectivement
connaître davantage en les taisant que si on les disait ouvertement». Aquesta forma lleugera de fer
menció d’allò que quedarà sense dir, fer entendre les coses que ometràs i de les quals no
vols parlar, tot i que tanmateix queden en l’aire. En aquest sentit el poema és un text
interromput, i en això consisteix aquesta figura de la reticència: interrompre’s, aturar-se al
bell mig d’una frase, d’una cosa que acaba en nores, sense dir. I alhora no pots deixar
passar que així acaba per figurar com una manera de fer present això mateix. Aquesta
el·lipsi irònica i paradoxal. Deliberada i emfàtica. I per ventura ens exposa als dos pols
il·lusoris: dir-ho tot i el silenci absolut, l’escriptura blanca de Barthes. I aquell voler callar de
Mallarmé. Nietzsche deia que sempre percebem en els escrits d’un solitari una mena d’eco
del desert, qualque cosa que recorda i retreu el murmuri i la circumspecció ferotge del
solitari, fins i tot en els mots més violents, i també en els seus crits, i que fa ressonar encara
més una manera nova i més perillosa de callar i d’imposar el silenci als seus mots. Sempre
seguit, alguna cosa incomunicable que emboira la claror de la veritat. Un poema ha de tenir
com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial. És clar que una carta
comercial habitualment és un embolic. I dit a l’inrevés, això és un poema intempestiu.
Segons com, no motar és una manera habitual de la complicitat, i ja ho sabem, de vegades
envellir és callar. I no badar boca, sobretot no obrir-la sobre si mateix deu ser com mentir.
Allò que té d’esquiu guardar silenci. La cosa omesa. L’ambivalència. Aquesta forma de
resistir del text i una poètica del refús que treballa amb els pressentiments dels mots, el seu
bessó latent. I sempre suggereix alguna cosa més enllà de les paraules, o més paraules que
no hi són, la inscripció en el discurs d’una absència. El Ferrater més paradoxal que fa
silenci mentre parla, la seva veu més obliqua. I enmig d’una mena de plaisanterie reflexiva
ens enfloca la qüestió d’allò que queda amagat en els mots, els residus codificats i encriptats
que secreta sempre l’escriptura, fins i tot la lletra més clandestina. I afegeix al banyat quan, a
tot això, s’hi juxtaposa el miratge autobiogràfic, que per ventura ja era a les arrels de
l’equívoc del joc de l’inrevés. Quan el fet de callar ja és impossible al bell mig del poema, a
partir del fet que l’obra existeix. La negativa, aquí, ja és una forma de fracàs; l’absència
s’inscriu aquí i ara com si fossin ratlladures, tot i que la veu deixa marques de voler
mantenir el pacte dialògic. Ens vol allà, en là. En aquesta suspensió. I així queda a mig camí
entre allò que a França en diuen el presque rien i el dejà trop. I acostar-se a la figura més
excel·lent de la reticència: el Bartleby de Melville. I en sordina sentim la veu de James
Boswell quan deixa caure que el seu tema predilecte és ell mateix. Però farem el sord. Deu
ser la veu del desconegut que ens tresca els racons més inaccessibles de nosaltres mateixos. 
Un poema mai no ho dirà tot i la literatura és aquest joc de reticències. Dir a mitges,
tanmateix, ja és dir-ho tot, i no cal oblidar errors i malentesos. Des del sentit inestable i
calidoscòpic, no des de la Veritat. Retalls i interrupcions. I provar de deixar traces de la
contradicció que ens conforma. Dir i deixar entendre, i en aquest afany dir els records
dolços i deixar entendre en el replec del text la cosa amarga que ens ha desfet, sense fer
servir la pantalla del jo embotat de la tradició romàntica. Per això podem llegir el text des
del Huckleberry Finn. Dir i en això fer comparèixer les llacunes, no camuflar-les. I aquest
silenci brusc que tanca el poema, que revela una emoció o una al·lusió que es converteix en
una ruptura immediata del discurs: haver dit a contracor i esser un sol viatger. L’absència
espessa i la presència porosa, quan callar és parlar encara, i ara no seríem molt lluny de
Beckett. No hi ha res de transcendent en aquest darrer vers; no és l’alteritat del llenguatge o
una sortida, una finestra que ens permetria almenys prendre alè. No és tancar, no és una
cessació. No hi ha repòs. I la sospita que només podem fer això. Continuar. Ça va être moi,
ça va être le silence, là où je suis, je ne sais pas, je ne le saurai jamais, dans le silence on ne sait pas, il faut
continuer, je ne peux pas continuer, je vais continuer. Sense pretensions, no aspira a fundar res, ni
un discurs sobre el món, només provar de tancar amb la seva pròpia anul·lació, cerca la
ruïna de la familiaritat amb els mots, amb el lector que per un moment ha cregut poder
instal·lar-se en la intimitat, la cara oculta de l’obra. La intimitat del lector, aquí, és una via
que desfà el poema mateix. Fins i tot el jo poètic confirmat, la seva presència consagrada amb
la qual voler entrar en comunió, és un fracàs. Els mots t’escupen. I vius il·lús, la temptació
constant de posseir el sentit. Un home normal, allò que diu esser Ferrater, també és un
criptograma. I sí, veritablement som lluny de l’ànsia i la fascinació d’absolut de les
poètiques romàntiques. El poema no és el lloc de la veritat, sinó de la precarietat de dir just
al coll d’un pou. Caic no caic. Deixa’m fugir d’aquí, i tornar al teu temps. I no saber ni on ni
quan. I dir, o desdir-se, a l’inrevés demana una altra atenció, refusa algunes maneres de
llegir que paradoxalment han conformat el medalló ferraterià, que no han deixat exhalar
aquest concert de desconcerts que li omple la veu de galls esperitats.