Plagueta de Bord

&&&

ÒSSIP ENS CONTA ARMÈNIA. Helena Vidal una excel·lent traductora del rus, ens va oferir el 2009 una antologia de trenta-quatre poemes de Mandelstam, Poemes (Quaderns Crema), que ens donaren una perspectiva de la seva obra des de la força de la seva joventut, l’arribada del desengany, la crítica simbòlica al règim i, fins i tot, una part de l’obra de l’exili en el Quadern de Vorónej. Un llibre que recoman amb passió per a tots els lectors que no coneguin aquest poeta. Una poesia humaníssima amarada de visions simbolistes que celebra la materialitat del món i canta l’instant present en contraposició amb la utopia. Ara acab de llegir la seva magnífica edició, amb un traducció excel·lent i unes notes molt il·lustratives, d’Armènia en prosa i en vers (Quaderns Crema). Abans de res vull agrair la lluminosa introducció de Gueorgui Kubatian, feta especialment per aquesta edició, que ens contextualitza l’obra. La primer part, vuit textos en prosa, és un dietari de viatge de Mandelstam a Armènia on s’hostatjà del maig a l’octubre de 1930, en què aquest ens mostra la profunda veritat i i singularitat líriques de la seva mirada. La segona i tercera part del llibre són poemes. L’anada dels escriptors a les provincies de l’Unió Soviètica amb funció publicitària era una de les pràctiques que es feien comunament. La condició que es posava a l’escriptor és que alabàs les realitzacions del comunisme en aquells territoris. La feina que va fer Mandelstam va ser ben diferent: ell va quedar fascinat pels llaços que la cultura armènia tenia amb diferents cultures mediterrànies: la grecollatina, la cristiana i la jueva. Enlloc de lloar la influència del comunisme soviètic sobre el poble armeni, es va dedicar a publicitar la força de la supervivència d’aquesta llengua i cultura dins un món tan anorreador.  Escoltau. “Ja no et veuré mai més, / cel miop de l’Armènia, / ni tornaré a mirar amb els ulls mig clucs / la tenda de campanya del teu cim Ararat, / i no obriré mai més en l’arxiu terrissaire / el llibre de cos buit de la meravellosa terra / on aprengueren els homes primerencs.” Diu frases enlluernadores per reflectir aquests sentiments tan forts: “Vaig experimentar l’alegria de pronunciar sons prohibits per als llavis russos, sons secrets, repudiats, i fins i tot, potser, en algun nivell profund, vergonyosos.” Sempre m’ha semblat que la història dels armenis té semblances amb la dels catalans per les persecucions i les repressions que han sofert, i en aquest llibre ho torn a trobar en molts de textos, com quan Mandelstam diu: “La llengua armènia és inassequible al desgast, com unes botes de pedra.” Tot el llibre és un cant d’amor que em va frapar i emocionar. Escoltau: “Estimo aquest poble que viu a contrapèl, / que compta cada any com un segle, / que infanta, que dorm, que crida, / retort i collat a la terra.” Gràcies, Helena Vidal, per aquesta joia! I enhorabona pel Premi Serra d’Or de traducció 2012!