2 d'octubre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

No, no és tendra la nit

Com pot ser, Nicolau Verger, que siguis un heroi que envelleix a la primera línia del relat? Aquell horabaixa de novembre des de la terrassa del salonet da-munt la murada havia vist el crepuscle acomplir lentament el seu treball hemorràgic entremig d’un entrunyellament de núvols de tempesta. Et pensava dins el primer pla negat per l’ombra, mentre l’horitzó era tan viu, fins que, per un inesperat buf d’un venteguer que esbucà un estol de fulles rovellades dels ailants, tot el verí nostàlgic de l’atmosfera s’estengué al conjunt del món visible i no deixà subsistir més que una línia vermella allà on la terra es junta amb el cel. 

Feia poc algú, crec que fou el xafarder d’en Francesc Salvà, em contà que els teus pares moriren en un accident de cotxe i que tu i la teva germana habitàveu amb un oncle que era l’usufructurari i marmessor de l’herència familiar. Quan et vaig conèixer, abans de ser un arcàngel caigut, eres un dels trofeus més desitjats de les nits palmesanes. Crec que va ser n’Helena Ferrer que des del belvedere d’una d’aquelles taules altíssimes i irregulars de Mínim’s –que com el moderníssim logotip del local i els miralls cubistes havia dissenyat el nostre amic Pep-Maür Serra– t’assenyalà amb una frase displicent: ‹‹Mirau-lo, en Nicolau, un dels paràsits més encisadors que es passegen…›› Anaves amb tot el cos de festa. Duies una camiseta blanca estampada amb unes lletres de cal·ligrafia anglesa que cridaven: La dolce vita. Tots els records s’esborren. I queden els somnis. En veure’t, cop en sec, quan sortia per anar al Renoir i devorar el darrer Jim Jarmusch, Coffe and cigarettes, he pensat que els fruits de l’atzar eren com sempre misteriosos i incontrolables. El teu aspecte, Nicolau, era com un fibló fort i, alhora, tonificador. On havia fuit el bell andrògin longilini amb una cabellera negra fins a mit-ja esquena i els ulls tenebrosos d’una verdor insolent? M’has retratat dins la teva mirada extraviada i t’he vist abandonat, xuclat, amb la barba puntejada de blancors, calb i geperut com un ca apallissat. M’has saludat quan sorties del bar Español de la plaça de la Porta de Santa Catalina. T’he observat com si fossis una aparició. ‹‹Que no em coneixes?››, m’has amollat somrient amb els llavis estrets. Sempre he sabut que la veu és mala de desgastar. M’has convidat a beure i mentre demanaves whisky com una fera orgullosa que vol cridar l’atenció d’aquell personal de magrebins, gitanos i gent de malviure, t’he vist cantant a capella el Ma vie d’Alain Barrière dins una d’aquelles albes blavoses del Terreno quan, després d’haver tancat tots els bars i haver-nos aficat tots els tòxics, aterràvem als jardins ordenats d’un xalet modernista amb pèrgoles i piscina d’una anglesa extravagant que es volia colgar amb tu i havia convidat aquella colla de perduts per aconseguir-ho. Tenies una veu melodiosa de crooner –en la línia de Sinatra, d’Adamo o, millor, de Tony Bennet– i no et feies pregar per entonar. T’has begut un parell de tassonades de whisky amb un no res. Em parlaves de fets d’una preciositat i d’una fantasia sorprenents en el límit del kitsch com si et trobassis a l’entrada d’un cementiri i ballasis damunt les tombes. D’allà m’has duit al bar La Protectora, on m’has explicat dins una deriva boirosa que la teva ocupació preferida era no fer res. Com si el teu cor coixejàs per tot i el cervell s’arrossegàs entre els fulgors opacs d’un passat que no et servia ni per escalfar el foc de les mentides anaven passant les hores. Intentaves reviure per reminiscències els fantasmes d’una joventut brillant que esdevenia un memorial delicat i cruel de desaparicions. Després de fer una teringa d’estacions bareres m’has convençut, a la mala hora, perquè t’acompanyàs al bar Clandestí. I amb una guspira apagada d’una seducció inexistent m’has promès una història inten-síssima ‹‹d’aquelles que no t’has atrevit a escriure mai››, has afegit mostrant la dentadura esportellada. T’havia d’agafar perquè pegaves per les parets, Nicolau, pobre vell adolescent entre dues edats, entre dues vides, entre dos ensomnis més o menys morts. Amb el tassó de four-roses que et vessava m’has amollat amb la impostura d’un actor acabat: ‹‹T’enrecordes de na Núria, la meva germaneta? Se la va carregar un psiquiatra pedòfil.›› Ha estat com un llamp lentíssim: t’he vist com un supervivent que la jovenesa i la nit han embarcat cap a Citera –com en un quadre de Wateau– amb uns principis esplendorosos de seda carnal i un final de carronya. He mirat, rera els vidres, amb dits de rosa, l’aurora…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!