dues històries
S’ha d’estimar el que tens més a prop
Els records d’una persona morta són importants.››, acabes d’escriure aquesta frase, Maria Teresa de vint-i-tres anys, a la plagueta de pell veneciana, i el vent gelat que arriba de la serra de Tramuntana fins a l’era, envaïda d’esparregueres i porrasses, quasi et fa plorar. O potser és la resplendor de la neu que brilla com pols de sal al capcurucull del puig Major i del Massanella i que has mirat fixament molta d’estona. Duus l’àlbum de fotos, que es troba en l’inici de la teva investigació so-bre el besoncle Joaquim Orlandis (1919- 1968) —que també signava Dèlia Samsó, Bar Celona o Delcostat de Caseva—, que va escriure un parell de plaguetes de poemes i de cròniques mundanes de la Internacional del Gust, en què hi creuaven l’Arxiduc i Paul Morand, Karen Blixen i Fortuny, Cecil Beaton i Diana Cooper, Cocteau i Mario Praz. Els seus camins passaven per París i la Toscana, Nova York i Roma, Londres i Tànger, que recorria en els pailebots de la naviera Cunard, en els vagons llit de Cook o amb el seu xofer francès, Jojó, que conduïa un De Dien Bouton. Maria Teresa, si fossis prou sincera amb tu mateixa, i no haguessis de cercar coartades per a tot quant fas, reconeixeries que allò que va empènyer les teves recerques sobre aquell escriptor de la família, que no apareixia en cap història de la literatura local, era el seu cantó d’extravagant a la mallorquina, aquella mescladissa de rar, d’anglòman i transvestit, polígraf i mundà que la cultura nostrada ha tancat dins els porxos de l’oblit. I també, per afegitó, algun inconfessable secret de família.
El celmar de tinta
En aquest moment de la història de la civilització, els humans de totes les llengües i cultures del planeta, pobres o rics —i no tant se val!— estan amarats d’inquietuds. Jònia de Mataró, 25 tacos, pèlroja com Isabelle Hupert, concertista de piano clàssic i digei de música electrònica, havia sortit de l’antiga casa dels amos de Son Caliordís, per travessar el jardinet d’herbes d’olor i entrar dins l’ametllerar on creixien les mates de margalides grogues i blanques entremig del bladar verd. Heliòtric d’Estellencs, el seu amant aquests darrers dos anys, el temps que separava els seus aniversaris, soci d’una empresa de software fundada per ell en acabar la carrera, preparava l’arròs sec de bacallà amb el qual decidí celebrar, aquest divendres sant de 2004, l’arribada del seu amic coral de la infantesa, Rasmun de Banyalbufar, comercial de cuines alemanyes. Havien programat passar les vaca-cions de Pasqua plegats, Heliòtric i Rasmun, amb un intercavi de cels (emails), que era la seva forma de conversa habitual. La pàgina web de l’empresa de cuines de Rasmun, l’havia feta Klonic d’Heliòtric i fou un èxit tan gran que Rasmun va ser ascendit a cap de comer-cials. Aquells dies a la possessioneta encaramellada en una vall de muntanyes entre els dos pobles de quan eren nins, seria tota una festas-sa. En el darrer moment, Rasmun els comunicà que vindria amb un amour fou, Sèquigrar de Morella, un pintor valencià que havia conegut en un viatge de feina a Berlín: ‹‹Us agradarà, té un aire de David Carradine i no parla gens. Brutal!›› Per un estrany fenomen lluminós del sol entre els núvols, Jònia va veure el bmw vermell tot lluent quan enfilava el caminal de xiprers cap a la casa, mentre ella, amagada per l’ombra, no podia ser vista. Rasmun va fer sonar el clàxon i, quan tornà el silenci dels ocells, s’obrí la porta del copilot i va sortir Sèquigrar. Jònia va pensar: ‹‹M’agrada aquesta aura d’originalitat i de fascinació que desprèn el seu cos, aquest aire d’orgullós abandó.›› L’encontre entre els quatre va ser calidíssim i tendre. Davall el porxo cobert d’heura beveren Veuve Cliquot, assaboriren ostres, devoraren l’arròs diví, parlaren fins que varen tenir alè i brindaren molts de pics pel sol fet de ser vius. Sèquigrar, dins la bullanga, era com una illa de serenitat. Quedava moltes d’estones penjat mirant la costa estellenquina i aquell mar que no s’acabava mai i només repe-tia fluixet: ‹‹Celmar, celmar, celmar de tinta.›› Les hores que seguiren foren un tobogan de gusts. D’una manera armònica es distribuiren els espais, les feines, les converses. El primer vespre vetllaren fins a la mala hora: s’engataren, fumaren herba, es contaren històries. L’endemà feren panades, robiols i senyorets. Rasmun i Jònia anaren a cercar llenya de pi i d’alzina i encengueren el forn venerable del corral. Heliòtric preparà la pasta de les panades i li ensenyà a Sèquigrar la confecció d’aquella forta tradició mallorquina. Sèquigrar mirava Heliòtric com es contempla un quadre abstracte en què tot és un tractat de tacte, de color, de moviment, de densitat. Heliòtric el va veure brillant i deshumanitzat, molt d’aquest temps. Després, tots dinaren de frit de xot amb molt de fonoll i pebre de cirereta. Cap al tard, Jònia escoltava ‹‹My way›› cantat per Ella Fitzgerald, mentre pensava que Rasmun era un home que duia a l’espatlla un relat i desitjava que no passàs el temps. Rasmun li demanava a Jònia que interpretàs al vell i poc afinat piano mallorquí la Sonata núm. 61 d’Haydn, i l’empenyia així: ‹‹Quan la teva mà dreta es llança, dins l’Andante, per aquesta melodia en octaves frapants, és com si Haydn es convertís en un lied de Schubert.›› Els matins eren curts, els horabaixes inacabables, les nits esplèndides. Suspengueren les visites d’altres amics i es tancaren dins Son Caliordís com uns assetjats per la pesta. Molt tard, dins la nit de la segona festa, Heliòtric mirava una aquarel·la de Sèquigrar on es veia la negror transparent del cel i del mar ple d’ones negres. Heliòtric descobria que, des que el va veure arribar, l’estimà. ‹‹És com si em banyàs en un poema d’un celmar de tinta. I saps que és la tinta: sutge i cola.›› Les afinitats electives no succeixen a l’atzar. Com si no res al final d’aquella setmana Jònia i Rasmun feren les maletes plegats i Heliòtric i Sèquigrar decidiren passar el que quedava de primavera a Son Caliordís.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!