Plagueta de Bord

17 de setembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

CRISTÓBAL SERRA:CREADOR VERBAL DE SINGULARITATS

CONEIXENÇA PRIMERA. He fet una expedición de la memòria cap a la Palma de finals dels anys cinquanta, quan aquest cronista passava una gran part dels seus estius a ca la padrina Joana Payeras del Terreno i tenia molts de moments en què era feliç. Una de les alegries quotidianes consistia a agafar el tramvia a la parada de la plaça Gomila (aquí podrien sonar aires elegíacs tant pel tramvia com per la plaça, dues meravelles perdudes) i recórrer aquella successió d’aturs i arrencades que sempre se’m feia curta perquè anava badocant, fins a arribar a la plaça de la Reina. Després tira tira pujava el carrer Conquistador, passava per la plaça de Cort i agafava el carrer Colom.

Allá, a un primer pis d’una casa que sempre em va semblar monumental, hi havia un dels meus oasis estiuencs: la biblioteca de la Caixa. Just entrar em rebia el somriure i l’amabilitat d’una dona que no podré oblidar mentre visqui: Joaqui. La bibliotecària em semblava una artista de cine de Hollywood d’aquelles pel·lícules que veia al Líric, a l’Astoria o a la sala Augusta i sempre era un miracle que es trobàs allà com un àngel protector amb aquella simpatia amb la qual contestava les meves preguntes sobre llibres, em trobava els que volia, em feia suggeriments i convertia les hores de la meva lectura en un paradís. Com que aquest cronista des de jovenet ja era una mica observador, vaig veure que just abans de tancar la biblioteca arribava un senyor amb un vestit de colors foscos, amb una cartera de pell o uns llibres a les mans, que s’asseia just devora la taula de Joaqui i l’esperava. He de confessar que des d’un principi em va cridar l’atenció per la seva regularitat, i el fet de jo ser un dels darrers usuaris de la biblioteca feia que un cop al carrer moltes de vegades pogués veure com ells caminaven junts com dos enamorats per aquella Palma que record tranquil·la i idíl·lica. I com que el cronista ja era un poc novel·litzador de la realitat, li vaig posar un nom, a aquell senyor desconegut: l’amor de na Joaqui. I amb el temps, perquè aquí no puc assegurar quan va ser, vaig saber amb l’alegria que dóna el fet de trobar un personatge de la teva adolescència descobert des d’una altra i bella perspectiva, que l’amor de na Joaqui era l’escriptor Cristóbal Serra. I ja havia llegit, incitat per l’amic Paco Monge, algun dels seus llibres, com Péndulo i Viaje a Cotiledonia que m’havien seduït per l’alta poesia que destil·laven, per aquella originalitat, singularitat, que sabia crear, en què la invenció, el misteri i la màgia es conjuminaven amb una capacitat humorosa i alhora crítica que l’agermanva amb escriptors tan estimats com Jonathann Swift,  Henri Michaux o els surrealistes. Una declaració de Cristóbal Serra a l’amiga Marga Melià em va fer reviure na Joaqui quan a la pregunta si s’havia enamorat alguna vegada, va contestar: Sí. Siempre he estado enamorado de la misma mujer, desde que la conocí, pero murió hace muchos años… El amor es algo casi místico, muy similar a l’amistad ideal.

 

UN INVENTOR DE LA CIÈNCIA ASNOLÒGICA. Quan vaig llegir els seus llibres i traduccions m’entusiasmà la seva curiositat per temes que sempre he trobat seductors: la Bíblia, la filosofia taoista, els profetes com Jonàs i les místiques com Catalina de Dülmen, l’Apocalipsi de sant Joan, els aforismes, l’autobiografia, els coneixements esotèriques i extrasensorials, etc. Tot ell era una enciclopèdia de rareses i de punts de vista únics amb una dominat amb la qual coincidesc totalment: la literatura ha de tenir una gran part de poesia o, si no, no és. I l’amor als ases també va ser un fet que em va impressionar. El fet de considerar l’ase un ser malencònic perquè sempre té zel, i el sexe dóna molta tristesa, és una troballa. I dir que la civilització mediterrània existeix gràcies a l’ase és una d’aquestes veritats secretes que només poden entendre els asnòlegs com ell o els que es veuen amb cor de formar part de l’Hermandad del Asno Bermejo que ell va fundar. Fa uns quants dies em convidaren a l’Alguer, aquest poble de Sardenya on encara després de cinc segles parlen català, per fer uns recitals de poesia. Una de les meves il·lusions del viatge era recitar en un parc natural i protegit de l’illa dels Ases. Quan anava cap allà aquest era el meu objectiu primer i he de dir que, per aquestes rares casualitats del destí, havia decidit dedicar aquest recital a Cristóbal Serra. Però quan vaig arribar a l’Alguer va esclatar una tempesta que va durar els tres dies i nits de la meva estada. Em donaren la trista notícia: no es podia anar a l’illa dels Ases perquè hi havia unes onades de molts de metres. Vaig pensar en l’autor d’El asno inverosímil i li vaig dedicar el recital que férem a una sala d’actes del port on surten les barques cap a l’illa dels Ases. Després vaig saber que aquell dia Cristóbal Serra s’havia mort. Un tret d’humor? Potser sí, perquè ell, a més de ser un excel·lent escriptor i traductor, tenia dues qualitats escasses en aquests temps que corren: una intel·ligència bondadosa i humorística. I ara escoltau-lo quan li demanen si li fa por la mort: No, lo único que me da miedo es que la otra vida sea monótona, porque, después de todo, en este mundo, entre libros y una cosa y otra, estás entretenido. Me’n vaig a rellegir-lo.

             

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!