Plagueta de Bord

 Tota època és bona per a la relectura, la vertadera lectura, però l’estiu sempre m’ha convidat a tornar sobre els llibres o els autors estimats. Rellegesc amb fruïció aquesta obra pòstuma de la magnífica donota, amiga i escriptora Xesca Ensenyat, Una altra vida (Lleonard Muntaner Editor). La vèrbola d’aquesta novel·la té totes les subtileses i els sabors de l’orfebreria ensenyatesca, en què el llenguatge més popular i el més savi s’entrecreuen per fer unes brodaries magnífiques. El personatge de Laida, la filla petita d’una família de pescadors, reuneix totes les tesel·les d’aquest mosaic que és el llogaret vorera de mar en què hi ha tot un conjunt de personatges que ens conten les seves vides vulgars, riques, singulars, especialíssimes que m’arrevaten una cosa de no dir. Un llibre que és aquest moaré com les escates del pagre, com la capa que du na Laida per cantar la Sibil·la, que fa aigües i sempre et fa companyia de la bona.

Andrea Camilleri és un dels meus autors més estimats de novel·la negra. Ara acab de passar un guster amb L’edat del dubte (Edicions 62), que té tots els ingredients que li deman a un escriptor així: una trama ben dibuixada, uns interrogants forts, un desplegament de solucions plenes de paranys, una forma d’amarrar el lector i no deixar-li ni un moment de repòs. La traducció és de Pau Vidal, i això vol dir que ha aconseguit un català funcional que fa anar llatí l’enjòlit d’aquest mort anònim que cal desentranyar. Aquest cadàver desfigurat d’un home que han trobat en un bot neumàtic al port de Vigata es converteix en el catalitzador d’una intriga en què l’alegre i simpatiquíssima Laura Belladona té molts de trumfos i sobretot el de posar davant la tesitura de jutjar-se a si mateix un Salvatore Montalbano ple d’humor, ironia i molts de dubtes existencials. En una paraula: magnífica. Una novel·la d’un suspens altíssim que ens fa viatjar a aquesta Sicília tan estimada i que ens ofereix una gran companyia. Després d’una bona migdiada estiuenca, Camilleri és com un gelat tan fresc com ple de sabors. Molt recomanable!

&&&

MÉS TRESORS LITERARIS! Som un fan de Sandor Marai des que el vaig descobrir. Aquest novel·lista hongarès va néixer a Kassa l’any 1900. Ara aquesta ciutat pertany per la dinàmica de la història a Eslovàquia. Va fer els estudis a Budapest, on començà a escriure i on triomfà en el món de les lletres sense deixar mai de lluitar contra les dictadures nazi i comunista. S’exilià l’any 1948 a Suïssa i a Itàlia, per partir després als Estats Units, on va morir als vuitanta-nou anys. Em va entusiasmar L’ultima trobada (o Quan les espelmes s’estingeixen), que fou el primer llibre seu que vaig devorar. Però també he passat gust amb L’herència d’Eszter, Divorci a Buda, L’amant de Bolzano, La dona justa, La germana i La gavina, totes publicades en bones traduccions a l’Editorial Empúries. Ara acab de llegir Alliberament, que succeix durant les quatre setmanes del setge soviètic de Budapest. Erzsébet és una al·lota de vint-i-cinc anys que amaga al seu pare, un científic important. Ella també sobreviurà a la guerra enforinyada en un soterrani de l’edicici on viu. Un duríssim i extraordinari testimoni de l’horror d’una batalla històrica.

José Cardoso Pires és un novel·lista portuguès que per la seva gran categoria ha tengut mala sort: poques traduccions i mala difusió. Ara ens n’arriba L’hoste de Job (El Gall Editor), que fou la seva segona novel·la, on mostra la capacitat per tranformar una escenografia molt senzilla (un pobletxo perdut en un secà, una església, un quarter, quatre cases i poca cosa més) en un fresc social en què els soldats, els pagesos i les dones tenen una força popular que ens defineix l’esperit d’un país d’una forma finíssima i intel·ligent, sense caure mai en la denúncia barata dels realistes socialistes de torn. Escriptura plena de ritme, personatges que agafen gruix i dimensions, diàlegs molt àgils i una energia poètica de la bona fan d’aquest llibre una peça sensacional. Hi ha homes vençuts per la misèria, hi ha valentes dones que reclamen pa per als seus fills i feina per als marits, hi ha un militar nord-americà, l’hoste, que dirigeix uns exercici de tir assistit pels portuguesos, hi ha un Job que simbolitza la gent de poble, que rep aquest militar vingut d’un món superior i que recull espoletes al camp de tir per revendre-les. Hi ha una força literària que es contagia al lector i el meravella.

&&&

A LA TRANSICIÓ NO HI VA HAVER DESFRANQUITZACIÓ! Potser això és una de les claus de la cosa. A Alemanya, al final de la segona guerra mundial, sí que hi va haver un procés fort, autèntic i real de desnazificació. M’ho contava un catalanòfil alemany, A. C., que m’explicava que des de l’ensenyament primari fins a la universitat hi havia assignatures que recuperaven la memòria històrica i mostraven els horrors del nazisme. L’any 1946 el novel·lista Hans Fallada va escriure, impulsat pel seu editor, el llibre Jeder stirb für sich allein, Tothom mor sol, que Ramon Monton ha traduït magníficament al català amb el títol Sol a Berlín (Edicions de 1984). És una obra que recoman amb passió perquè conta una feta que m’ha impressionat molt i de la qual no  tenia ni idea. Otto i Elise Hampel eren un matrimoni que vivia a Berlín durant el III Reich. Ella treballava en una associació femenina i ell en una empresa de mobles i, a més a més, pertanyia a una organització vinculada amb el partit nazi. L’any 1940 Alemanya va ocupar França sense cap problema important. El matrimoni Hampel duien una vida domèstica tranquil·la com nombrosos milions de petitburgesos alemanys amb un conformisme i una submissió totals al nazisme. Fins que una feta els trastornà: Elise va saber que el seu germà havia mort en l’ocupació francesa. I allò va ser el començament d’una nova vida: decidiren actuar contra el Reich i contra Hitler. Varen escriure dues-centes postals i una dotzena de cartes on deien tota casta de pestes del nazisme, del dictador, i cridaven a la desobediència civil. Dissortadament el 1943 varen ser descoberts, inculpats, jutjats i executats. Si anau a Berlín, podeu visitar el carrer Amsterdam núm. 10, on hi ha una placa dedicada a la seva memòria. El llibre Sol a Berlín és una dolorosa meravella, perquè d’una forma senzilla i clara ens relata la vida quotidiana sota el III Reich i hi podem veure un aspecte terrible del nazisme que ens ha quedat desenfocat per mor de l’enlluernament i xoc que ens ha produït l’holocaust: des de 1933 a 1945 una gran part de la població alemanya vivia dins la indignitat més absoluta, entre el silenci davant el genocidi del poble jueu, la corrupció, les delacions, els odis, les envejes, la degradació moral, l’arbitrarietat i la por. Fa feredat! Llibre necessari i catàrtic per conèixer d’on venim, qui som, on podem acabar i com podem lluitar contra molts d’aquests mals que encara existeixen, més que mai amb la crisi, en el si de la nostra societat neofranquista, hipòcrita i corrupta. GUSTOSA LECTURA!