l’ombra d’una ombra

Tancar la boca no és com aclucar els ulls. Pots cantussejar amb la boca tancada. No hi ha cos mort en la veu, ni cadáver de l’expressió, només de vegades et tems que pots dibuixar amb el tremolor de les cordes vocals i els ressons de la glotis línies vertiginoses de frases i frases que conten històries formidables de segrests i d’accidents, de fugues i de desaparicions que restaran dins l’esperit com una ombra imperceptible que cap recull no podrà estotjar mai.

 

 

Ecos de llums, tornioles del desig, carícies sordes, remors de fam, clarianes de sensacions, pous sense venes, alimares de joia, eixams de verins, dolceses de temps, urpes pintades, olor de firmament, remors excelsos, celistíes ensofronyades, plecs de sal, envelats d’espera, caminois d’espigues, cruis d’agrura, norais perduts, roses trepitjades, censals buits, ferides atzaroses, rems tallats, dubtes fòssils, iniciacions a la pietat, regalims d’usura, festes macabres, valors en desús, andròmines belles, reservori de rialles, clarors d’orgull, respiracions sacsejades, romanins desfets, declaracions de salut, variables d’oblit, reticències. He escrit fins aquí amb la ploma Parker negra que em regalares, Clara Fornés i Tudurí, fa quasi trenta anys i on feres gravar amb alegres majúscules daurades una frase que en aquell moment m’impressionà: T’estimaré sempre. He escrit fins aquí a la llibreta on apunt tot quant em passa pel cap d’ençà que el psiquiatre em recomanà que ho fes per al meu propi control. He escrit fins aquí dins aquesta uci de la Clínica Mallorca on fa dos dies i dues nits que estàs en coma i jo no sé ni què faig, ni quin és el meu paper, ni com hauria de reaccionar per ajudar-te. Per sort tenc n’Helena, aquesta filla nostra que s’assembla molt a mumare en bellesa i seny, que em marca el camí i no em deixa tot. Ella és la que d’ençà de l’accident ha guiat totes les meves passes com si jo fos un pobre cec que travela tot el temps, pega per les parets, cau a qualsevol desnivell i no té gens de coratge per a la vida pràctica. Quan la policia em va telefonar en trobava ben enmig d’una escena molt desagradable. Havia comunicat a un dels meus clients del banc que si no podia pagar la hipoteca hauria de deixar el pis perquè els béns immobles entraven dins la borsa immobiliaria automàticament i podria sortir un comprador tot d’una. Quan li vaig donar els terminis i li vaig fer signar la paperassa aquell home que vorejava la setantena es va posar a plorar. No he servit mai per fer front a situacions d’aquesta casta. I just en aquell moment en què l’intentava consolar amb bones paraules, l’únic que podia fer, em digueren que na Clara havia tengut un accident de cotxe a la carretera d’Estellencs. La veu del policia era lacònica, freda i no em donà cap informació sobre el seu estat. Pot anar a la Clínica Mallorca, només li puc dir que la seva dona és viva. Em repetia aquelles paraules salvadores, és viva, és viva, mentre intentava acomiadar aquell home desnonat que es mocava estrepitosament i em representava un embalum que frenava totes les coses que havia de fer. La meva dona ha tengut un accident, li vaig dir mentre el treia del despatx. Vaig telefonar a n’Helena i no la vaig trobar. Tremolava com una fulla de poll, com un betzol. Dins el taxi només em passaven pel cap dues paraules, accident, Estellencs, que es repetien una i altra vegada. El cap intentava raonar, recordar, rememorar. Quan em vaig aixecar ella ja estava vestida perquè tenia molta de pressa. Un dia horrorós: operacions matí i horabaixa. Arribaré prest el vespre i prepararé un soparet, Clara digué això i desaparegué. Què feia a Estellencs? Per què Estellencs? Estellencs es convertia en una cambra d’ecos sense cap sentit on pogués aferrar-me. Just quan arribava  a aquell puig devora Gènova on es trobava la Clínica n’Helena em telefonava. No sabia res. Era a la universitat. Li vaig dir que vengués a tota. Estellencs era una foscor, una incògnita, un interrogant. No m’ho podia treure del cap, com si fos una barrina que em foradàs per endins de cada vegada més i em produís un dolor terrible entre les celles. Com si m’haguessin pegat un tret enmig del front i la bala entràs a poc a poquet.

Clara Fornés i Tudurí és al quiròfan, creuen que té moltes  fractures, especialment a les cames i el braç dret. Allò va ser la primera informació que em va donar una infermera baixeta amb una veu molt tendra. Em vaig asseure per poder plorar tapant-me la cara entre les mans. Li duré un calmant. Clara, t’hauria volgut tocar, veure, sentir, fregar, mirar, escoltar, besar. I només tenia un paisatge de pins i mates dins una boira fosca, i una gran tristesa. Sentia pujar amunt, des de l’estòmac, una sensació esfereïdora que m’envaïa inaturable, m’estrenyia el cor i anava com un llamp cap al cervell, on em pegava punxades insuportables. N’Helena em va trobar així i ens aferràrem molta d’estona. Em sentia desballestat, esgavellat, desllorigat. N’Helena va tenir curar de tot i amb el seu esperit pràctic organitzà la feta i tragué les informacions pertinents. Na Clara havia tengut un accident ben senzill: segurament s’havia adormit o despistat i va sortir de la carretera. Per sort no va caure dins el precipici de quatre-cents metres de desnivell damunt la mar. Miraculosament el cotxe havia aterrat damunt uns garballons que l’havien desviat cap a una penya que li havia fet de fre. El Golf estava desfet i a ella l’havien hagut de treure els bombers. Necessitava una calma completa i una consciència molt lúcida. Estava segur que aquell accident havia tocat la meva vida en la seva arrel més fonda i que des d’ara tot experimentaria una transformació total. Quan em vaig posar aquell xubasquero verd, una gorra verda, unes bosses per les sabates verdes i una mascareta blanca i vaig entrar a l’uci vaig decidir que no em podia emocionar. Na Clara dormia. Si no fos per un cop blau al front semblava que dormia apaciblement. Els metges deien que estava molt greu, però que se salvaria. Ara només podíem esperar. Només em deixen estar tres vegades al dia dins l’uci. Jo em pas la resta d’hores a la clínica i n’Helena em renya molt. Avui horabaixa n’Helena m’ha duit la bossa que li ha donat la policia. L’he agafada com un salvavides, com un fetitxe que m’acosta a na Clara. M’ha fet molt de bé. Ara que som a la nostra cambra la miraré a poc a poc. El primer que ha aparegut és el telèfon mòbil. Per què m’he llançat a obrir-lo d’aquella manera apassionada? Per què he mirat tot d’una els sms? Per què no era jo l’home a qui declaraves les teves funestes intencions? Com havies pogut viure un amor tan descarnat sense que jo ho sabés? Clara, Clara…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *