27 d'agost de 2012
Sense categoria
0 comentaris
MALAGUANYATS
En aquell temps vaig aprendre que hi havia dues castes d’escriptura: la que un escriu i la que ens escriu. La que ens escriu és perillosa. Anam allà on no volem anar. Miram on no voldríem mirar. El gran esforç per recollir la pols del sentit en el buit de la paraula és un recomençament continu.
Acab de tocar l’Allegro molto moderato, el primer moviment d’aquella sonata inacabada per a piano que em regalares quan feia quinze dies que ens coneixíem i jo no sabia que a més a més d’intèrpret eres compositor.
Tenc les mans plenes de llàgrimes, el cap ple de llàgrimes i els ressons d’aquesta espècie de marxa fúnebre em desperten d’una forma quasi automàtica un calidoscopi de records d’aquell estiu en què semblava que tu i jo érem els dos únics habitants de la terra. Com sempre desenfoc, imagín, invent sense aturall aquell sol fort que feia l’agost del vuitanta-quatre la casa tota blanca, d’estil eivissenc deien llavors, ajaguda com el cos d’una pantera albina damunt el roquissar, aquella sala rodona amb un steinway al centre, el piano de coa que m’entusiasmava, on feies les teves classes magistrals, aquella atmosfera de notes que ens lligaven amb la intensitat dels compositors que estimàvem —Bach, Mozart, Haydn, Chopin,—, tantes de baules de tendresa que ens fermaven l’un amb l’altre. Des d’un bell principi, aquell matí quan vaig aparèixer a la Casa dels Baladres per demanar si durant el mes d’agost el professor Taiber podria fer-me unes classes d’harmonia perquè volia presentar-me a les proves de virtuosisme del Conservartori, vaig saber que havia entrat en un territori en què calia anar molt alerta amb les atmosferes que es creaven dins aquelles parets plenes de saladines, d’humitats i de quadres grans amb imatges de deserts d’una suavitat engolidora. El jove que em va rebre semblava que no tenia cap interès en mi, em deia que el professor Taiber tenia molt poques hores lliures. Davant aquella adversitat vaig insistir més que mai. Començaria els dimecres i els divendres a les set del matí. No em sorprenia gens ni mica la raresa de l’horari perquè sempre havia estat molt de colgar-me d’hora i aixecar-me prest i m’agradaven més les albes que els capaltards. Aquest va ser el primer tema de conversa amb tu quan vaig aparèixer amb una puntualitat suïssa. No tenies les mans que havia imaginat i vaig quedar molt encisada per la sonoritat fosca de la teva veu, que semblava que sortia d’una mina profunda després d’haver travessat capes i capes de geologies antigues molt diferents que li havien donat una composició única. En aquesta hora, quan l’aurora fa de l’aire una aquarel·la, en aquest espai de temps breu, totes les coses semblen reviure i és quan sent més que les notes serveixen per donar cos. La composició és moviment, millor dit, una manera de ser. Cal no caure mai en la rutina, en la repetició, en l’acte mecànic. Per això s’haurà d’arriscar, imaginar, redonar vida al possible, retornar a les notes la seva vivor epifànica, fer-les respirar damunt el silenci que les sosté. Com puc recordar encara les teves paraules alades que em deixaren mig estormiada dins aquella sala en què la fulguració del mar feia que les parets semblassin les d’un aquàrium en què tu i jo érem dos peixos que intentàvem viure dins l’harmonia? Parlaves entre el mormol i la confidència. Després, d’una forma molt lenta, t’acostares al piano i començares a tocar com si no res. Mirava les teves mans com premien les tecles i em semblava que poaves els sons d’una zona abisal a la qual els no iniciats no teníem cap possibilitat d’arribar. La intensitat conjugada amb la precisió convertia la Sonata número 33 per a piano de Joseph Haydn en una peça que ressuscitava per l’acció d’aquell home que convertia la interpretació en una fireria d’espectacles sonors inoïts, nous de trinca. Després em renyares. Em digueres d’una forma seca que em deixava dur de l’emoció de la música i d’aquesta manera no podria arribar a ser una intèrpret correcta. Em va sorprendre que no fessis servir el qualificatiu de “bona”. La correcció en aquell moment em semblà quasi un insult. Però tendria temps per entendre-ho. Per saber que eres tan estricte que no en deixaves passar ni una, perquè consideraves que el temps era el gran tresor dels humans i especialment dels artistes. Si un intèrpret no esdevé un artista es converteix en pura capsa de música. Quan m’acomiadava de tu després d’aquella primera classe vaig estar segura que mai no et podria treure del cervell. I això m’inquietà. Vaig començar a fer recerques sobre tu. Les biografies dels discos i de la internet eren molt discretes. Parlaven dels teus mestres —Mikowsky, Ulehla, Theo Lieven, I. Chaklina i Jiri Hinnka—, dels teus premis —em va fer gràcia que tinguessis el Harold Bauer Award i alhora tres Grammy i quatre Gramophone—, dels teus discos — la integral dels Concerts per a piano & orquestra de Mozart per a Sony Classics era tot un prodigi—, del teu treball de mestratge a diversos conservatoris, de les teves gires amb les millors orquestres europees i amb directors prestigiosos de categoria mundial… Com va ser que em convidares a sopar a un restaurantet de peix del caló Salat, on la contarella de teva vida desfilà davant els meus ulls estorats com un paisatge amb les textures, asprors i delícies més sorprenents? Emperò quan més t’escoltava més sabia que estaves fet d’angles morts i misteris que no podria descobrir mai. Hi ha un forat negre en el cor de l’ésser? La segona setmana ens colgàrem al meu apartament. Eres un elixir, un planter de voluptuositats, una addicció. Per què al final de l’estiu tancares la Casa dels Baladres i m’enviares aquella carta terrible: Sabia que l’època més feliç de la meva vida, la que m’has donat tu, Clara, havia acabat. La meva dona torna del psiquiàtric molt pitjor que abans. La flama estava condemnada a apagar-se. L’amor devia fer passes enrere, l’amor era la pedra de l’escàndol, l’amor era impossible. I res no és més noble que la renúncia. La teva lletra era una cal·ligrafia de la desesperació. Sense remei possible. Tornaré a tocar l’Allegro molto moderato de la teva sonata fins que els dits em facin mal. I sabré que tot es degrada, es corromp, cau en ruïnes. Malaguanyats! Tot menys el teu record!
[Aquest text va ser publicat el passat 26 d’agost a suplement “L’Almudaina” del Diario de Mallorca.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!