un lloc al sol

Baix d’aquell segon pis del carrer Rafaletes de Palma amb l’ànima als peus perquè el fill de la senyora de vuitanta-set anys que està baldada a una cadira de rodes i que volia una infermera o una senyora de companyia, m’ha dit que he fet tard. Han agafat una equatoriana a molt bon preu. He gosat respondre que potser jo en podré millorar l’oferta. 

I ell m’ha contestat que hi ha tarifes oficials per a les infermeres titulades. M’hauria posat a xisclar. El títol s’havia convertit en un enemic, allò em semblava que no tenia enfront. En aquests temps la padrina Miquela em deia: Els ocells disparen contra els caçadors, i tenia tota la raó. He estat a punt de dir-li, vendré per no res, per un berenar, un dinar i un sopar diari. Però no m’hi he atrevit. I ara quan torn cap al piset del barri de Santa Catalina, amb tres mesos de lloguer sense pagar, on trobaré el meu home, Joan Llinàs, mig gat de vi dolent i amb el posat rabiós, la nevera massa buida, el cap em comença a fer voltes. Sort que els dos nins els vaig dur a ca els meus pares a Biniali, així tenen un plat a taula assegurat. I un bon tracte que jo ja he perdut. I no han de sentir les bramulades de son pare que els pega una betcollada darrere l’altra per no res. Fa quinze dies em vaig gastar una fortuna, trenta euros, fent fotocòpies del currículum, que vaig deixar a residències de gent gran i hospitals. Quan fa un any em tragueren de la Policlínica Vistamar, sense atur ni un cap de llamp per mor del contracte del dimoni que m’hi havien fet, na Solita Parés, una companya, em va dir que amb una mica de sort podria trobar suplències de cap de setmana. Però no me n’ha sortit ni una, ni ningú m’ha cridat a aquest mòbil, que potser ben aviat ja no podré recarregar. Cop en sec decidesc que em trauré la vergonya i aniré a la parròquia de Sant Magí, on he vist que hi havia un menjador de Caritas. Sé que no ho he de pensar gens ni mica. Hi vaig. M’és igual tot: si hi trob algú conegut serà que també està fotut, no em vull sentir violenta per fer allò que toca. Allà segur que hi haurà gent amb problemes com els meus i em donaran qualque cosa. Quan arrib a la plaça veig que hi ha una coa petita, d’unes quinze persones. Em pos darrere un home d’una cinquantena d’anys amb uns cabells arrissats ben negres i un somriure cordial que em diu: Jo som el darrer. Nom Macià Servera. M’he quedat molt sorpresa de trobar tanta d’amabilitat, però li he donat la mà i m’he presentat. Sense témer-me’n ell ja em contava la vida amb una tranquil·litat i senzillesa que em sorprenia molt. Em deia que totes les seves desgràcies varen començar quan va obrir un bar i no va funcionar. El fracàs del bar va fer que perdés el pis i que la seva dona el deixàs i partís amb el seu fill de set anys, Jordi. Ella es va quedar amb el nin, la custòdia i els quatre duros que tenien. Va ser com una caiguda en picat. Va ser com una calça que es desfà. I a un home de cinquanta-sis anys ja no li dóna feina ningú. Visc en una pensió a prop d’aquí i no m’atur de fer passes, però la cosa està molt, molt malament. Em sembla que somnii, mentre escolt un home agradable i desconegut, amb aquell solellet teb que ens cau damunt i amb la coa que avança a poc a poc cap al menjador. I aquell home tan plantós que em conta fluixet les seves desventures, em mira com si esperàs que jo també m’amollàs i li explicàs com he arribat fins allà. Però no tenc xerrera. I ell no em fa cap pregunta, i jo sí. Com va aquest menjador? En aquesta hora hi ha molta de gent, però serveixen aviat, sempre tenen un menú diferent i són molt nets. Funciona amb els excedents que donen algunes empreses. Ara coneixeràs en Pere i en Tià, dos treballadors socials molt enrotllats, que et faran un fitxa i segur que et poden ajudar a trobar qualque feina. Duen una borsa de treball per internet. Tu, de què feies? Sembla mentida com m’entén aquest desconegut! No me’n puc avenir. Asseguda a la taula conec na Sara Carpintero, en Joao Saltick i en Roberto Fegalén, que són els companys que em presenta en Macià. Sara té vint-i-quatre anys i fa feines per les cases, però ha acabat dormint en un caixer de la Banca March perquè no pot pagar una habitació. En Joao és senegalès i sense papers, feineja de jardiner quan pot i també dorm a un supermercat on fa de guardià de nit a canvi de productes caducats. En Roberto menava un camió. Emperò va tenir un accident. Dit i fet. Sense feina. Ara fa de pintor quan troba alguna cosa i també dorm per allà on pot. Tot això ho he sabut mentre menjava unes llenties boníssimes, un bistec un poc sola de sabata amb verdures i una poma. Després en Tià m’ha fet omplir uns papers i ja he quedat registrada. Em diu que segurament sortirà alguna cosa perquè en aquella zona hi ha molts de vells depenents que necessiten servici. Jo li dic que no pos infermera perquè això fa una porada a la gent i es pensen que és molt car. Ell em contesta que tenc tota la raó. No n’he dit res a en Joan i he decidit que cada dia aniré a aquell menjador. Des del principi en Macià sembla que m’espera assegut a un banc davall uns pins de la plaça. Parlam pels descosits. Quan em deixa l’enyor, quan som a ca meva pens en ell, el somnii tot el temps. Crec que a poc a poc me n’he enamorat. Un horabaixa que em convida al cine, en Macià em confessa que des del primer moment que em va veure va saber que m’estimaria. He plorat molt, d’alegria i de nervis. Per afegitó he trobat feina a ca un paralític molt vell i molt mal lletat, però que paga bé. En Macià no troba res i això l’amarga. Avui m’ha convidat a la seva pensió. Som un dona nova. He decidit separar-me d’en Joan i viure amb en Macià a la pensió Sol, en una habitacioneta amb terrassa. En Macià és molt niner i els petits estaran alabats amb ell. Ara només anam al menjador de Caritas per saludar els coneguts. Em sembla que no havia estat mai tan feliç.
[Aquest text va ser publicar al supolement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 19 d’agost de MMXII]
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *