10 d'agost de 2012
Sense categoria
0 comentaris
EL CANT DE LES CRISÀLIDES
No existeix la comunicació en la parella. Aquesta idea tan petitona em feia voltes tot el matí pel cap després de la discussió d’ahir vespre amb n’Andreu. Per què li costa tant d’entrendre que abans de conèixer l’obra de Jordi Sanciller no era conscient de la nostra manera destructora de viure? Li ho intentava explicar amb paraules ben senzilles: és un artista que m’ha canviat les aradores, la manera de pensar. He descobert que hi ha una altra forma de viure: sempre anant a tota, esperant que passi alguna cosa, carregada d’impaciència per la setmana que ve, pels trastorns de la crisi, pel resultat d’unes anàlisis o per la beca de la universitat. Vivint per haver viscut, per ser, sense témer-me’n, un poc més a prop de la mort.
L’obra de Sanciller m’ha fet entendre alhora l’amor i el caos, l’ordre i l’horror, però, sobretot, l’encanteri. Tu, estimat Andreu, pegaves un glop de campari i em miraves amb aquella benevolència elegant que m’excitava i, alhora, em treia de solc. I per demostrar-me que no havies perdut calada em comentaves: No acab d’entendre com has agafat aquesta volada per un artista tan menor que no surt per enlloc, que és un complet desconegut. Aquí feia un esforç per no llançar-me a la iugular i pegar-te una mossegada de vampiressa d’aquelles que t’agradaven tant. Aquesta ignorància de la persona i l’obra de Sanciller m’entusiasma. Va dur una vida retiradíssima i la seva obra és secundària, volàtil, provisional, de fons. Practica un art de l’instant, de la desaparició sobtada, de l’evanescència esborradissa. No et vaig mostrar com construeix arquitectures transitòries desmantellades un dia per l’altre? Era d’una eixorquia tan especial que ni la seva pròpia filla duu el seu nom. Acabàvem de sortir del cine Ocimax on havíem vist La cova dels somnis oblidats. N’Andreu havia quedat fred. Jo anava enfollida. Aquell passeig per les pintures parietals de cavalls, lleons, bisons, cérvols i elefants fetes per uns humans de fa 32.000 anys hauria emocionat Sanciller. Quan observava les pintures, amb aquella mirada de Werner Herzog i aquella claror com de torxes, també em plantejava amb ell la impossibilitat de la total reconstrucció històrica, el buit que es badava quan intentava desxifrar què pensaven o somniaven els artistes prehistòrics, la falsedat del paradigma de l’existència del progrés artístic. On n’Andreu només havia vist un documental ben fet, jo anava carregada d’interrogants sobre la possibilitat de refer un saber racional amb aquells materials del sublim. Quan tornàrem cap a ca nostra a peu restàrem en silenci. Tot aquell emprenyament tenia una causa clara. Al matí li havia comunicat que em passaria el dissabte i el diumenge convidada a la casa de la filla de Sanciller per fer-li una entrevista llarga, veure’n l’arxiu i les obres que tenia. Ara aquest decoradorot ens roba dos dies que podríem estar plegats. Ja veus per què li he agafat mania. Gelosot!, li vaig contestar mentre li pegava una mossegada a una galta. Ara, mentre pujava amb el meu golf cap a Banyalbufar, on Cèlia Albertí tenia el seu niu d’àguila, anava sedassant els esdeveniments amb una certa serenitat. Les barreres de la finca ja em dugueren el perfum decó de Sanciller amb els jocs de palmes i de troncs. Però quan vaig enfilar el caminal de fassers ho vaig veure clar: aquella revalorització de la natura, aquell joc amb l’immediat, aquella invenció sempre seguida. La casa era en terra ferma i penjava damunt el mar, tota envoltada d’oliveres. M’obrí una madona que em digué que la senyora m’esperava. I em dugué a una immensa sala amb una llum blavissa que semblava un museu. Hi havia tantes de coses que m’interessaven que no sabia cap a on mirar. A la paret del fons vaig reconèixer fragments d’escenografies que havia vist en fotos en blanc i negre: de La belle Helène amb Pere Guinovart, de Zéphyr et Flore amb Dubineghef, de la Belle au bois dormant amb Pisper Green. Quan aparegué donya Cèlia Albertí ho féu des d’una porta lateral amb passes curtes i ajudada per un bastó llavorat. Els seus trets i el posat em fèien percebre la presència de Jordi Sanciller amb nosaltres. Tot va ser molt fàcil des del principi. Donya Cèlia estava sorpresa de trobar una estudiosa del seu pare. No li ha fet cas ningú mai. Aquesta illa és molt desagraïda amb els seus artistes més trencadors. I ell ho era molt, molt! I quan deia això m’imaginava la feina difícil de Sanciller quan perseguia solucions visuals radicals, quan isolava elements per encaixar-los en collatges cinemàtics, quan explotava diagonals i feia servir les superfícies verges com a possibilitats plàstiques. Impenetrables, inassolibles, impossibles, inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles. El pare no tenia sentit de la realitat i era molt inepte per a la vida pràctica. Mentre em deia això jo prenia conciència del confort de la meva cadira “Formentor” feta amb làmines de fusta de cirerer llises, escrivia una frase seva: la funció crea la forma. Mentre escoltava la veu ronca de donya Cèlia que contestava les meves preguntes amb grans digressions, no podia deixar d’observar els mobles, els miralls, els bibelots, les màscares, els quadres i, especialment, aquells cortinatges, bimbolles volcàniques amb gases d’or i grans nuus de seda i setí, que sempre havia imaginat inexistents a la realitat. Ell no es va deixar governar mai per la realitat, així li anaren les coses, amollava en aquell instant donya Cèlia. Em sentia com una exploradora d’una selva plena de secrets, de trampes, de feres i de fets que m’apassionaven. Si vostè em demanàs quins són els colors típicament sancillers, no sabria ben bé què respondre: un rosa seca, un verd ametló, turquesa pàl·lid, ultramar esvaït, un groc febrós, i el gris perla. Jordi Sanciller era un arbiter elegantiarum que amb les seves obres, tan belles com efímeres, fonamentava una tria, una educació i unes exclusions que no deixaren empremta en la Mallorca dels vint-trenta. Una època plena d’exaltació, de bellesa i de lluita. Quan acabà aquesta frase sonà el meu mòbil i em vaig empegueir. Contesti tranquil·la, tenim tot el temps de món. Em vaig aixecar i vaig anar cap al finestral. Mentre em banyava del blau marí i del cel horitzonter sentia la veu de n’Andreu que em demanava perdó, que em deia que era un boig menjat per la gelosia, que m’assegurava que m’estimava. Li vaig dir que Jordi Sanciller era el tema d’un llibre i ell el tema de la meva vida. Em vaig entendrir que em caigueren les llàgrimes. Donya Cèlia m’havia preparat una copa d’herbes seques i em deia que eren fetes seves. Vaig reviscolar. Donya Cèlia seguia contestant: mon pare va ser un del milenar de desapareguts assassinats en aquella segona quinzena de juliol del trenta-sis. Ell feia feina per als nobles i rics per un cantó, emperò ajudava els d’Esquerra Republicana per l’altre. Qualcú el degué denunciar. Mumare va moure cel i terra per salvar-lo. No va poder ni recuperar–ne el cos. Ens digueren que l’havien cremat. I no tingué forces per superar el dolor, que finalment la va esclafar. El seu sarcòfag és aquella construcció de columnes tapades de pètals amb voltes en forma de costelles de balena feta de ciment mallorquí tintat de call vermell, el darrer projecte del meu pare: un quiosc “fantasiosista”, l’anomenava. L’endemà, quan donya Cèlia em mostrà la sala dels Arabescs —amb ones, llamps de tempesta, terrabastall de tro i pluja fingida— vaig saber que la mà de l’home que obrà el guix, el metall i la pintura per crear aquell espai amb tintures falses, garlandes falses i perspectives falses, era l’única veritat que podia donar sentit a la meva vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!