MAÓ ÉS MAÓ ÉS MAÓ ÉS MAÓ ÉS MAÓ
1) deixar el català com a mèrit i bandejar-lo com a requisit en les oposicions.
2) canviar el topònims, especialment Maó.
HAN FET LA PRIMERA PART, ARA VAN CAP A LA SEGONA!
CAL ATURAR-LOS I DEMOSTRAR-LOS LA MISÈRIA DEL SEU ATAC A LA LLENGUA CATALANA!
REPRODUESC IN EXTENSO L’ARTICLE D’ISMAEL PELEGRÍ PONS QUE SIGN TOTALMENT!!!
Ismael Pelegrí: Espanyolisme a cop de decret
És ben cert que ens trobam davant d’un personatge al qual, pel que sembla, el sistema educatiu de l’època l’inculcà una cultura poc democràtica. I que, casualitats de la vida, l’ha poguda posar en pràctica perquè entrà de cul de bòtil com a regidor de l’ajuntament de Maó (era el número deu de la llista i n’entraren tretze!) on fa i desfà a lloure, mentre la batlessa hi posa el somriure, al costat d’altres eminències de la gestió pública, com Simón Gornés, conegut de tots vostès arran de les endemeses que fa des del Govern Balear. Idò bé, el senyor Botella és notícia perquè, com a bon escolanet que és de la FAES, vol ser el primer de la classe a l’hora d’ofrenar glòries a Espanya. Ara, que ja ha salvat l’economia maonesa, gràcies a un trenet turístic (li diuen així, però és un jeep tunejat) que recorre les diferents zones blaves del municipi, s’ha pogut encomanar totalment a la noble tasca d’exercir aquell autoodi que només es pot trobar a les societats colonials i que s’explicita en el fet de passar-se a la llengua del colonitzador.
Ara bé, que ningú no s’engani. Aquest no és ni un fet puntual ni personal. Ahir va ser Gornés, avui Botella i, demà, ja veurem. Som davant d’un petit episodi d’un programa molt ambiciós, pensat a Madrid, des d’una espècie d’oenagé presidida per un antic estiuejant de l’illa, lector de Verdaguer en la intimitat, que entén unitat com a sinònim d’uniformitat i que vol espanyolitzar-nos de dalt a baix. Aquí tots els mètodes són benvinguts. I més si gaudeixen de cobertura legal, com és el cas. Que els ho demanin als parlants d’aquesta estranya llengua anomenada aragonès oriental, per exemple. L’atac a la toponímia, o a la unitat del model estàndard de la llengua catalana van en aquesta direcció, només cerquen debilitar l’enemic a batre. I, si per aconseguir-ho cal jugar un poc brut, cap pega. Ho han fet amb la ultradreta cavernària local (Iniciativa Cívica) i, també, amb el seu propi electorat, a qui van prometre una mena de referèndum de pandereta (i que no faran, perquè saben que el perdrien). Fins i tot s’han traït a ells mateixos, perquè és mal d’entendre que s’aprovin lleis, com la de modificació de la Funció Pública, per acabar incomplint-les a cop de decret. Finalment, com que saben que la seva actuació és poc legítima, han triat l’inici de les vacances per fer-la pública, quan tothom és davant del televisor gaudint de les incomptables heroicitats esportives espanyoles a Londres, per si la cosa passava desapercebuda.
Però, o no en saben més o són molt flacs, però els ha sortit malament la jugada. Tothom ha pogut comprovar que el que realment interessa és la lletra ena del topònim, i no la hac. El que passa a Maó, i a tants altres indrets dels Països Catalans no és, com es podria pensar, una cortina de fum per tapar la incapacitat de gestió de la crisi econòmica. És ben bé a l’inrevés: lá crisi és la cortina de fum perfecta per a emprendre la centralització i l’homogeneïtzació de base castellana de l’estat. I tot ben legal, no ho oblidem. Pel que fa a la llengua, l’article tercer de la constitució espanyola no només ho permet sinó que hi obliga. Ens queda un consol: quan es localitza l’arrel d’un problema se’l pot combatre. Aquest és relativament bo de solucionar. Convindria anar-hi pensant.
Ismael Pelegrí i Pons
Poeta, professor de català i cap de la secció de Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!