Plagueta de Bord

M’agradaria poder dir que ens vàrem estimar durant set dies i set nits, però no: von ser només set dies. Vam boixar la primera nit després que ell es va girar. Jo l’havia estat acaronant i besant al braç i el clotell, i, finalment, havia aficat la mà dins el seus shorts.

M’he dedicat a col·leccionar indicis: a) paraules ben teves a la plagueta de dibuix; b) el patchwork de fotografies d’aquell viatge romà; c) l’oli d’un núvol damunt la mar que em regalares a Portobello; d) aquella reserva que inventàrem pels “cors flamejants”; f) un paper escrit que diu: “Culpable en un món tan culpable com jo”; g) és una vergonya guanyar qualsevol guerra; h) el terror d’unes bombes a Homs que han assassinat trenta civils; i) la besada de la gelosia; j) una pedra de torrent blava; k) una fel·lació tarifada en un país exòtic; l) la projecció de l’ombra sobre l’ombra; m) l’expressió “folie de l’art” en els teus llavis; n) quasi un Rosebud que no sé; o) concentrar el món, el temps i les relacions en una passejada; p) aquella cançó The foolish things de Billie Holiday; q) els pètals secs i una erecció: rapide eye movement sleep; r) una pell de colònia de vetiver; s) la llum pàl·lida d’aquell matí sense sol; t) moltes roses, ocells i temps que fuig dins el quadre de Vermeer; u) som fang d’oblit; x) cal reaprendre-ho tot des del començament; y) com Balzac crec en la morfopsicologia; z) Je n’est pas un Autre. No hi ha res d’espontani en aquesta lletra que voldria ser més que el relat d’una aventura, tot el contrari: l’aventura d’un relat. Rius? T’esbutzes de rialles quan m’escoltes en aquesta claror difusa plena de fum d’aquest bar que tu batejares com “Paradiso”. No seré fidel a res. Ni a la veritat del document que podria ser una sortida. No em deies que m’agradava provocar l’amor sense sentir-lo? Quantes d’històries s’han trunyellat al voltant d’aquest malentès anomenat amor? Et vaig dir que no volia caure en un parany tan infantil, tan tronat. La il·lusió còmica era el títol d’un conte que et vaig mostrar la primera trobada. No sabia que t’agradassin les històries sadomasoquistes, em digueres com una forma d’entrar en olivetes. Sabia que cercaves una forma d’excitació en el projecte que s’insinuava rere les meves paraules. I la meva recerca era en un parell de sentits més innocent del que semblava: volia esbrinar allò que els mots saben de nosaltres i allò nosaltres ignoram dels mots Per a tu era tot el contrari. Semblava que negaves els dobles sentits i volies saber el final des del principi. Això em treia de polleguera. És el final allò que m’aspira i m’inspira tota la nostra història, em deies mentre pegaves una calada llarga al lucky i em tiraves com si fos distretament tot el fum als ulls. No en volies saber res, hi havia una sordesa a les ressonàncies que eren la part essencial del meu univers. No t’agradaven tampoc les meves referències literàries (Auden, la Dickinson, el Valéry, Azorín, la Matute, Pavese, els presocràtics, la Sagan, Ferrater, etc.) i tu restaves dins una llunyania molt ben estudiada que em feia sentir la solitud llarga del temps posterior a la meva al·lusió. Et repetia quasi cridant que els mots també fan una imatge i  no em contestaves. Semblava que havies partit en una de les teves caceres d’on tornaves esgotat amb alguns d’aquells tresors que em mostraves com si no res. Una frase: l’amor és viure en la imaginació d’algú. Una idea: sota la vulgaritat hi ha tresors. Un sentiment: viure junts sense l’altre. O em cridaves com si m’haguessis de menjar: Per què tanta de gent celebra la primacia de la imaginació? En què la imaginació dóna testimoni d’una superioritat intel·lectual o artística? Per què ha de ser més virguer, més interessant o més original per a un escriptor el fet d’inventar totes les peces d’una història i els seus personatges que sondar la vida viscuda, analitzar els lligams dels altres amb un mateix, fer-se preguntes sobre la identitat, l’origen, les representacions, en una paraula, mostrar amb els seus ulls i els seus mots el llombrígol del món? L’odi de si mateix i la por de l’altre em sembla que han infectat un bon gruix del personal. M’encetaves la fortor amb aquells dispositius que inventaves davant els meus ulls com si fossis un bruixot que m’introduïa per laberints de miralls mòbils que em feien perdre les perspectives, m’arrossegaven per uns fondals de jardins amb dreceres que es bifurcaven i finalment em convertien en detectiu enrevoltat de pistes falses a la caça d’una veritat molt enigmàtica de la qual només podia ensumar l’ombra, el reflex, l’ensomni… Em descarregava d’una història vertadera amarant-la de mentides? Tu m’omplies d’una pràctica gustosa i inesgotable feta d’una col·lecció d’actes infraordinaris, expressions senzilles, gestos vulgars, mormols xiuxiuejats, mirades sense objectiu, captures buides que formaven un terrer en el qual em sentia tan segur com inquiet. Perdut. Bastaria que posassis lloses en petits moments de la vida quotidiana que formassin un inventari sedassat del caos ambiental. Estàs massa cristal·litzat, massa encarcarat, em deies des de la torre de vori. Tot ho veus des d’un mirador  encucalat de tu. De vegades sembles catropedrós. Et veig fet un zombi que camina sense saber per on passa, d’on ve i cap a on va, com en la pel·lícula de Jacques Tourneur. I això no és gens bo per crear mons que facin companyia. Quan em deies això t’hauria rapinyat, m’hauria llançat als teus malucs i t’hauria arrabassat trossos de carn que escopiria damunt els meus quaderns en blanc o damunt els gargots bruts que volien pintar la nostra història. Sí, ho havia decidit des del principi. Contaria les manipulacions que feies dels meus pensaments, els paranys que em posaves per fer-me anar cap als teus territoris, aquella forma d’acaronar-me que em deixava cops blaus interiors que no podria denunciar mai —tanmateix els assaboria com una llepolia— i que eren les teves empremtes, la demostració real de la teva existència que sempre associava a un amic invisible que em venia a veure quan les espelmes s’apagaven i el fred m’entrava per totes les retxilleres de l’esperit.