28 de juliol de 2012
Sense categoria
0 comentaris
DIVINA PERFORMANCE
No record gaire coses clares d’aquella setmana de 1995 a Londres, quan ens vàrem conèixer. I sé que tot és allà dedins encara que tu, Joan, no ho has volgut reconèixer mai. Per això he decidit confegir alguns detalls perquè no desig que el llexiuet de l’oblit els esborri com si no haguessin succeït mai, com si tot fos el resultat del deliri de la meva ment avesada a les digressions vanes, als focs d’artifici trivials, a la invenció de l’arqueologia d’un passat inexistent. Per un atzar que no passa a l’atzar, —ja saps que som un devot d’aquella intersecció entre la casualitat i la causalitat de la qual tu també te’n fots quan no et convé amb una frase del teu estimat matemàtic Cournot que diu que l’atzar és l’encontre de dos determinismes—, he trobat un petit bitllet amb una frase teva que em va impressionar perquè amagava sentits escondits.
Sé que en un moment o l’altre d’aquelles gateres de birra negra que agafàrem pels pubs londinencs les nits que seguiren el nostre encontre vares amollar, no sé com ni per què, una cosa així: per a mi la mida d’un objecte és inversament proporcional a la seva significació. Ho vaig apuntar en un diari anàrquic que confegia en una plagueta moleskine de color vermell que a tu et feia molta de ràbia. Et veig amb els teus llavis grossos, que des d’un bell començament em varen fer mengera, i aquesta veu que poses quan no saps ben bé allò que dius, perdut entre les boires de l’esperit més material d’haver pres nou o deu guines, quan m’amolles aquesta descàrrega directa i brutal en el meu cosset enamorat i seduït que m’agafà en pilotes: “deixa fer aquestes pardalades de les notes de voyeur barat a la plagueteta vermella. M’escarrufen els observadors i els sociòlegs! Prova de sentir, boxejar, mentir, robar, estimar, tant se val! Fes de tot! Potser només així podràs comprendre i compondre qualque contarella bona. Electritza mot a mot aquesta llengua catalana sempre tan tímida i tan capellanesca! Posa la llengua pertot, menja-t’ho tot!” La dispersió, el laberint, la constel·lació, l’absència de qualsevol ordenament de les dades d’aquella setmana londinenca, fan que el festeig hagi quedat com un dels fantasmes més excitadors del meu reservori sexual. Una pràctica senyorejava totes les altres: havia deixat la meva tècnica de besar amb el caire dels llavis. Amb tu les meves besades engolien els llavis, les dues llengües es nuaven, les salives es confonien com dues fonts ufanes que vessen una dins l’altra, i, mentrestant, et tocava les enravenades sense abaixar-te els calçons a qualsevol lloc o banda i, també, cop en sec, t’abaixava els calçons quan encara la tenies morta i me la posava tota dins la boca, amb els ous i el parrús com uns mostatxos. No tenia enfront per atrapar el teu cos per tots els cantons, per totes les escletxes, per tots els forats. Ens fèiem palles salvatges als llocs més públics: dins la Tate, a Hyde Park, damunt un pont sobre el Tàmesi, als excusats dels pubs, dins el Museu d’Història Natural, en una capella de l’esglesieta d’un barri molt fi, al segon pis del bus… M’agradaria que aquests records tinguessin la composició articulada d’un mosaic, però veig que no seran més que la justaposició de disjecta membra, i així mateix amb una forma inacabada. Com podria escriure aquella bellesa de la teva ossada davall el sol anglès de setembre, aquella llum que hi havia en els ulls de les coses que t’envoltaven? El meravellós començà a impregnar-nos com una atmosfera que no vèiem quan els nostres ulls es toparen tot el temps, llargament, amb la princesa dormida dins una capsa de vidre. La irradiació de la teva mirada blavosa es clavava com un làser calfredador per tots els meus nervis. Érem dins la galeria Serpentine, on hi havia una exposició vivent de Cornelia Parker. Tot dos hi havíem anat atrets per la protagonista d’aquella performance, The Maybe, l’actriu anglesa andrògina que ens havia flipat a Orlando, Tilda Swinton, pèl roja com el dimoni i pell blanca com la puríssima, que s’exposava cada dia dins un bagul de vidre transparent. Érem dos prínceps enamorats d’aquell miratge de dona. Fèiem voltes a la caixa. La Swinton, tota maquillada de blancors i amb les mans creuades damunt el pit, tan immòbil com guapíssima, semblava morta. Els meus ulls anaven cap a la seva fesomia, cap als seus dits, cap a la teva mirada, Joan. Va ser una persecució llarga, complexa, esgotadora. Duia una enravenada sorda que m’esclafava el paquet. I veia el teu eretisme que contestava al meu en la bragueta inflada. Allò va durar no res, allò va durar una eternitat. Ens encenguérem en un joc de miralls l’un de l’altre. I en sortir de la galeria ens perseguírem fins al riu com si jugàssim a lladres i policies. I allà, devora aquella correntia fosca i bruta, ens besàrem amb la intensitat que dóna la nova coneixença, el respir a mitges, l’aventura. Avui, Joan, quan m’has mostrat la foto en què tu i jo ens besam a la boca com a protesta per la visita d’aquest Papa de Roma que no vol saber res de la nostra gaitud, m’ha retornat aquell primer bes del Tàmesi i he sabut que tot havia nascut allà, en aquell mossec sagnant de boques, de llengües vibrants, de salives ardoroses, de cossos que se cerquen per soldar-se. Tot era allà, en aquella primera hora de l’amor, d’aquell amor que dura encara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!