12 de juliol de 2012
Sense categoria
3 comentaris
QUÈ ET PENSAVES?
Em colg amb tu per donar-te tot el plaer del món. Som prou jove per enravenar moltes de vegades i aconseguir esgotar-te de gust.
T’estim, però això per a tu és un detall de la vida que duim dins aquest somni en què hem caigut d’ençà que et vaig conèixer a la festa d’aniversari d’en Pere Vaquer. Hi ha molt d’irreal en la nostra relació. Potser ens despertarem un dia i veurem les coses que ens envolten com un paisatge en desordre del qual no entendrem res. T’agrada molt fer-te veure en públic i jo no som prou glamorourós per a aquesta desfilada. Has tengut malsons em demanes horroritzada davant les meves paraules. Parles de la nostra relació com si fos un desastre. No sé com contestar-te perquè sempre et veig a punt d’abandonar-me. I és quan pens que m’agradaria viure lluny de tu per imaginar-te. M’agradaria que em mancassis, sofrir de no poder mirar-te, de no poder sentir l’embarbussament de les teves frases, de no poder tocar aquesta carn bruna i fina, emocionant i tendra, flexible com les ones petites de paraules que arriben a la vorera d’una pàgina. En tinc prou de saber-te al meu costat, la teva presència t’enfosqueix. T’agrada, Cecília, això que vaig escriure fa cinc anys? Aquest matí de juliol érem al llit i et llegia una part del meu dietari antic de quan ens vàrem conèixer i jo era un escriptor jove amb ànsies de menjar-se el món. I tu una de les actrius més sol·licitades del moment. I atreies tothom per una energia que et tensava els moviments i les paraules, una força interior estranya i abisal. Em digueres que adoraves el meu aire encantador i cabridenc, els meus ulls xampany i els meus cabells negres. Com qui mira el barram d’una bèstia per posar-hi preu. No reparares ni la meva escriptura ni el meu cervell. Em tingueres com un dels favorits del teu estable durant set mesos i després partires sense ni un mot, sense ni un adéu. Em deixares per un amant més representatiu, famós. Jo era indiferent a allò que s’anomena els ecos, els xafardeigs els coets banyats de l’èxit. És curiós, deies amb el llençol que deixava a l’aire els teus mugrons rosats amb una aurèola molt grossa amb veu alta, potser massa alta per a l’hora i per a la relaxació d’una nit de disbauxa, és curiós que no m’hagis oblidat després de sis anys. No tenia ganes de contestar-te. Mig estirat damunt el llit veia a través del finestral del meu àtic aquell cel ple de niguls de tempesta i m’escoltava els batecs del cor que durant aquells sis anys no s’havien aturat de desitjar-te, de sentir-te, d’esperar-te, de perseguir-te en el silenci i el secret del rodamón que somnia aferrar-se al norai d’aquesta esquena que tenia a dos pams de les mans i en la qual reconeixia la meva única pàtria. T’he de ser sincer: sabia que el meu silenci t’intrigava i que també et costava entendre com aquell jove Carles, que no recordaves ni que escrivís, amb el seu aire seductor i aquelles cames tan llargues, havia esdevingut un dels autors de moda, que havia estat traduït a vint-i-tres llengües i reconegut en els mitjans de comunicació amb el premi dels Llibreters, el de la Crítica i el Nacional de Literatura. Per afegitó era el guionista de la teva pròxima pel·lícula, Mirall negre, que tothom esperava com un esdeveniment. Estirats dins aquesta atmosfera fosca vaig pensar que era un bon lloc per a les confidències. Però he de reconèixer que em feien por com si una crucifixió m’esperàs amagada en algun racó d’aquella cambra que havia preparat fins al darrer detall. A través dels cabells negres de Cecília veia els lliris malva que havia col·locat damunt el comodí germans dels que ella tenia al seu apartament fa sis anys. Sí, sis anys enrere havia vist aquells lliris malva després d’una nit d’amor i havia sentit, o havia cregut sentir, una felicitat imperible. Ara em temia que en aquells sis anys no m’havia aturat de somniar i era en aquest moment en què Cecília, cansada del meu silenci, tornava a repetir com una lletania: és curiós que et recordis encara de mi després de sis anys. I en un moviment inesperat i ben felí Cecília m’estirava els cabells, reia amb un riure fluixet i ferotge aferrada als pèls del pit, deia frases que no acabava d’entendre, però que comprenia que exigien una resposta. I jo callava. Callava a cada envestida de l’estilet que m’obria el pit. M’obligava a mi mateix a no dir ni pruna. I mentrestant em demanava per dedins, aferrat a la seva esquena nua tan bella, tan desitjable, tan meva, tan perduda com en un miratge: Què he fet aquests sis anys si no intentar oblidar-la fent-me famós, escrivint com un desesperat tot allò que podria ajudar-me a sobreviure, aguantant tota casta d’editors que intentaven baratar la meva obra perquè s’avingués amb els corrents dominants del moment, suportant converses glaçades i diàlegs idiotes amb agents, periodistes, gent de màrqueting i d’altres voltors que em volien xuclar la sang? Però, què he fet sinó desitjar tornar-hi, a aquesta illa de carn, al cos de Cecília vora aquests lliris malva? He passat sis anys intentant oblidar aquesta dona com un heroi romàntic de George Sand i, per afegitó, el súmmum de l’absurd, no sabia que ella era el meu botxí, la meva esposa, la meva germana, el meu horitzó, la meva esclava, l’única cosa que volia oblidar. Tu, Cecília estimada, t’has tirat un altre cop sobre la meva còrpora, m’has fet trunyelles desbaratades amb els cabells i m’has dit que no entenies, amb veu una poc enfadada i polissona, aquesta síncope que m’havia pegat. Molts de dies i nits havia sentit la teva veu, aquella veu que em feia riure, calfredar, vibrar, enravenar, morir. M’hauria agradat dir-te els lligams complexos que la veu, la teva veu, Cecília perduda, entretenia amb la solitud, el silenci, la mestria, el cos, el temps, la desaparició, la mort i, també, la passió. La veu, per mi, no era la paraula, no tan sols la paraula, sinó allò que hi ha allà deçà, enllà, allò que es parla, que es mormola, es crida, sota la veu, en les seves interrupcions, en les seves hesitacions, en els seus enfonsaments, en les seves represes, en allò que sorgeix del que la veu pena, del que sofreix per dir. I quan ja em començares a rapinyar els braços, la panxa, les anques, els ous, les cames, els peus com si tinguessis un atac de feridura va ser quan vaig decidir parlar i amb veu distreta, que es feia la distreta, et vaig dir: no em vaig aturar mai d’estimar-te, però ara beuria amb gust un tassó d’alguna cosa. T’aixecares immediatament com moguda per una molla interior i desaparegueres cap a la cuina. Vaig pensar que tenia una vaga idea de mi mateix, de la meva natura i del meu futur i s’apoderà de mi la sensació de ser el titella d’un destí inexorable, la qual cosa em confirmà la veu de Cecília que havia tornat a la cambra amb dos tassons plens i em deia: No em recordava gens, sí, no em recordava gens que boixassis tan bé… Quan acabares aquests punts suspensius m’hauria agradat aixecar el cap i contestar-te: perquè no m’estimaves, però em vaig ensofronyar amb el tassó dins els llençols i amb la veu més divertida que vaig saber et vaig respondre: he tengut temps a bastament. Què volies?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I pens que l´espera no és el millor si el desig es fa realitat.
Una abraçada molt forta