2 de juliol de 2012
Sense categoria
0 comentaris
TOCAR MARE
Assegut a la primera línia de l’espera d’aquest crepuscle estiuenc, després d’hores de no poder confegir ni una lletra amb una altra, m’arriba un moment commovedor. El refilet d’una mèl·lera tan fràgil, tan cristal·lí i tan lliure entre les fulles fosques del jardí em fa sentir les llivanyes de la meva escriptura: donar carn a les paraules, confegir la bellesa amb el tremolor, la gràcia amb el nervi.
Som n’Isabel Roman, tenc quaranta-sis anys, altíssima i castanya, un cos prim que recorda Jane Birkin amb unes mametes petites com dues pometes, malgrat que he alletat dos fills, i una mirada dolça color xampany. No t’agrada com em sé descriure? Conduesc el vellíssim dos cavalls, que ha sobreviscut a tantes de batalles, i fum un porret de l’herba que conrei en uns tests amagats a la terrassa del piset damunt la badia de Palma. Estic molt trista perquè vaig per la via de cintura cap al cementeri del Bon Sossec. Allà diré adéu a en Jordi Costa, un amic de la infantesa, un professor de llatí que em llegia les Geòrgiques en llengua original i que un càncer fulminant ha fet desparèixer en un mes i mig. Això em sembla una injustícia terrible. Amb tots aquests terroristes i malanats que hi ha pel món que podrien partir sense problemes i ens farien molt de bé, li ha hagut de pegar al meu amic de l’ànima que era una benedicció! Aquest amic coral amb el qual havia tengut les confidències i les complicitats majors de la meva vida, m’havia amagat el seu mal fins al darrer moment. De molt jovenet ell m’havia contat que li agradaven els homes i que no ho podia dir a ningú. Jo l’havia animat, l’havia deixondit i de vegades l’havia ajudat a lligar perquè era molt tímid. Un home bo, un sant, ho va sofrir tot en secret i ni tan sols li va fer saber fins al final al seu estimat, en Francesc, amb el qual compartia la vida des de feia tres anys. Jo no hauria tengut aquest coratge. Quan varen començar les primeres bregues amb el meu home, en Joan Cerdà, ell va ser el mocador de les meves llàgrimes. I dels teus mocs, em deia, rient a les totes. Quan em vaig separar d’aquell metge maltractador, quina paradoxa!, les primeres setmanes les vaig passar a ca seva perquè em sentia la dona més desgraciada del món. I quan al cap de dos anys de viure sola, perquè els dos fills, en Miquel i n’Andreu, de desset i quinze anys, m’havia estimat més que quedassin sota l’autoritat del seu pare, encara que sempre seguit eren a ca meva, em comunicaren que tenia esclerosi múltiple, en Jordi va ser l’únic dipositari d’aquell secret mal de dur. En arribar al tanatori m’he aferrat a en Francesc i he plorat fins que he tengut alè. En Jordi no volia que de mort el veiés ningú, per això el bagul està tancat. He mirat la caixa de fusta de pi sense pintar, amb els grops i les circumvolucions de la fusta jove i m’ha entrat una pena profunda que no sabia com aturar. En Felip Segura, un amic d’en Francesc, m’ha agafat pel seu compte i m’ha duit cap al bar. Encara queda una hora per a la cerimònia i no vull que et fonguis. Hi havia coincidit a alguna festa a casa d’en Jordi. Recordava que era biòleg. Davant dos gin-tònics hem brindat per l’amic mort i jo, tan ben educada com sempre, li he demanat per on feia mal. Em dedic a la recerca. Ara estic amb una investigació apassionant: les cèl·lules mare. Allò m’ha despertat l’interès perquè havia llegit que servirien per curar la meva esclerosi. Li he demanat que ho volia saber tot i tot d’una. Les cèl·lules mare són unes cèl·lules sorprenents el destí de les quals encara no s’ha decidit. Es poden convertir en una gran varietat d’altres cèl·lules per mitjà d’un procés conegut com a diferenciació. Mirava el ulls blaus verdosos d’en Felip i escoltava aquella veu com un encanteri. En les primeres etapes del desenvolupament humà, les cèl·lules mare a l’embrió es diferencien en tots els tipus de cèl·lules del cos: cervell, ossos, cor, músculs, pell… En Felip m’explicava entusiasmat la seva fascinació per aprofitar l’espectacular força natural, l’energia vital, d’aquestes cèl·lules per guarir moltes malalties. I l’esclerosi, creus que es podrà curar?, demanava com una nina petita. En el futur podrem transplantar cèl·lules mare d’un embrió a la part malalta del cervell. També les cèl·lules de la medul·la òssia poden servir. I jo estic estudiant la sang del cordó umbilical que podria ser una font de cèl·lules mare per curar vessaments cerebrals, malalties del cor, diabetis, el Pàrkinson i la distròfia muscular. Si funciona, les perspectives són fantàstiques i fascinants. Els primers resultats han estat molt esperançadors. Hem brindat per les cèl·lules mare i durant un moment, oh paradoxa de paradoxes!, aquell bar del cementeri Bon Sossec s’ha convertit en una passarel·la cap a la joia, cap a la felicitat. Quan han entregat les cendres d’en Jordi a en Francesc, m’he aferrat al seu braç esquerre amb suavitats de cotó. I en Francesc molt fluixet m’ha mormolat a l’orella: És una urna romana que va triar el mateix Jordi i hi va fer inscriure en lletres d’or uns mots flamejants d’Horaci, Non omnis moriar. M’acompanyaràs a tirar-les a la mar gran, a la mar antiga?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!