El passat 24 de febrer de 2012 va fer setanta-cinc anys que foren afusellats per les forces franquistes quatre homes íntegres, honrats, competents i significatius de la societat mallorquina liberal: Emili Darder, alcalde republicà de Palma el 1936, Alexandre Jaume, diputat socialista, Antoni Maria Ques, empresari afiliat a Esquerra Republicana i Antoni Matheu, alcalde republicà d’Inca. El seu únic delicte: la fidelitat a la democràcia, a la República i al deure cívic. Amb aquelles execucions injustes, el nou règim polític franquista sorgit de la barbàrie i recolzat per la ignorància i la covardia, feia malbé a més a més de la democràcia i la llibertat, la decència humana.
Els funàmbuls miren sempre davant d’ells mateixos, enfora. Per què quan la professora de tematologia ha dit que havíem de fer un treball sobre la guerra, he sentit com un alleujament, com si em traguessin un pes feixuc de damunt el pit i pogués respirar, aixecar-me, caminar, conèixer?
Estic segur que va ser una bona idea acceptar la prejubilació del banc i tot seguit matricular-me de bell nou a la universitat? Estudiar per gust és una de les poques coses que valen l’alegria. Això m’ho va dir fa tres vespres Magdalena Clara Servià, aquella dona que vaig descobrir al bar de l’edifici Ramon Llull i amb la qual surt i boix quan ens lleu a l’una o a l’altre. Ella fa química, però vol ser escriptora. Això l’omple d’una irradiació difícil de veure. Ha començat a escriure un poema, “El cant de les crisàlides”, on diu que amb el fil de la nostra vida teixim el fil de la nostra mort. Ella em comenta: vull viure una existència autèntica i desenvolupar amb plenitud la meva personalitat. De vegades, i en els moments més inesperats, quan creuria que ha abandonat les seves tasques de recerca, com la darrera nit que ho férem a ca seva, i jo li menjava l’orella dreta amb una violència petita entre els seus gemecs desfermats, em vaig témer que dins la convulsió del contacte abrupte dels cossos, en una breu fracció de segon, havia trobat la brillantor negra dels seus ulls que em radiografien les entreteles de la carn. I vaig sentir una descàrrega elèctrica com les que travessaren la meva infantesa a la cambra que ocupava a la casa dels padrins paterns, una habitació petita, sense cap finestra, amb un Sant Crist gran i negre damunt la capçalera entorcillada del llit i una porta secreta, perquè es confonia amb el referit de la paret, que pegava a l’alcova dels pares. I que sempre estava tancada. Andreu Vesprer Rovira, em deia el padrí davant la foganya gegantina, una campana blanca per defora i ennegrida per dedins, que ocupava tot un pany de paret de la cuina, no has de tenir por. La por és dels animals, de les bèsties. Com li podia dir que eren feres ferotges les que m’atacaven quan tota la casa dormia tan fondo que no em sentia ningú quan demanava ajuda i auxili, amb crits desesperats? Aquelles dues fotografies morboses que vaig trobar dins un missal de la beata de la tia Antònia no m’han deixat mai. Pintaria cada pèl negre de la barba del padrí, Andreu Vesprer Trobat, vestit amb una granota on s’havia enganxat una insígnia amb la falç i el martell. I també em sabia de memòria el posat de mon pare, Andreu Vesprer Vic, amb la camisa blau marí, brodada amb el jou i les fletxes i amb la boina vermella tirada cap al costat dret del front. Sabia, quan em colgava, que el monstre s’escapolia dins la fosca de l’habitació. Un monstre ple de caps entapissats de punxes d’acer, dents carnívores, brams calfredadors i una pudor de carn de vas que feia totes les feredats possibles. Així he començat el treball sobre la guerra. Endevinava la presència teratològica dins la cambra, però en desconeixia raons i amagatalls. Abans d’agafar el son, mirava fins i tot davall el llit, on només lluïa l’orinal de ceràmica blanca. I en el moment en què entrava en la drecera del somi, ell m’afuava els terrors nocturns. Record les visions fragmentàries d’una incomprensible violència original. Una violència sense fites ni límits. El padrí flagel·lat per tot el cos amb una verga de bou, un nu travessat de fuetades i ple de solcs de sang. I revinglades doloroses. No podia veure el botxí de cap manera. Estava regirat en aquell angle mort: entotsolat. La violència m’arribava convidada i amagada en els silencis de mon pare. Per aquelles estranyes i fascinants caminades de la infantesa, aquesta placa sensitiva que crea una consciència per tota la vida, la violència m’ha estat donada en l’adeena. Som el meu padrí lliurat als botxins, som mon pare tremolant d’una violència suïcidària, som l’hereu d’una violència immensa que travessa els meus somnis i els meus relats. Molts de matins la mare, Dolors, em trobava aferrat a l’emblanquinat amb les ungles plenes de calç de tant d’haver rapinyat una porta de comunicació inexistent.
Una besada, Biel