6 de juny de 2012
Sense categoria
0 comentaris
i la llum s’arruga
Diari d’un vellard (XXII)
La substància de la meva vida és tota meva: no en puc donar gens a aquest al·lot que em somriu a l’altre costat de la barra. I la seva rialla amb unes dents tan carnívorament blanques com desitjables són els seus llavis es converteix en el millor regal del dia. Quasi en una flor de puresa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!