What a beautifully written article.
4 de juny de 2012
Sense categoria
2 comentaris
sapore di mare
A La Chartreuse de Parma, el comte Mosca pensa, mentre veu que s’allunya la galera que se’n duu Fabrizio i la Sanseverina. “Si le mot amour vient à surgir entre eux, je suis perdu”.
Nom Bel i em dic a mi mateixa: ‹‹Tot es junta: el tercer matí de l’angina de pit de mumare tancada dins aquesta habitació acubadora de l’hospital de Son Espases amb dues jaietes, la telefonada dolorosa de na Lola que em contava que dues amigues sudamericanes havien mort ofegades a cala Fornals i, per afegitó, avui vespre és la festa d’aniversari d’en Jaume, en què he decidit dir-li que el temps de la nostra relació s’ha acabat.››
Amb les gotes de suor que em regalimaven pel front perquè l’aire no funcionava, mig entabanada per les pudors de vellor estantissa i medicaments forts mirava com mumare dormia i alenava amb una respiració serena i tranquil·la. Per sort el seu llit era devora la finestra que pegava damunt els ametlers verdíssims d’un camp de blat tot groc. La vella número u no es bategava gota i tota la cara li quedava amagada dins la mascareta d’oxigen, que no li treien mai. La vella número dos passava rosaris tota l’estona amb un xiuxiueig continu i això donava a la cambra l’atmosfera d’un temple tibetà. Mancava una hora perquè la meva germana Sebastiana deixàs la perruqueria Permanent per venir a substituir-me dins aquest espai en què els vidres no es podien obrir i envestia la calor d’aquesta primavera estiuenca amb un baf espantós. He agafat el ventall de la tauleta de nit de mumare i m’he posat a fer-lo anar a les totes. M’he dit a mi mateixa: ‹‹Bel, has de frenar. Estàs una mica histèrica. Et ventes com si t’hagués pegat un atac de bogeria. Ara només em faltarien quatre brots psicòtics amb ofegors de panteix i ja em podrien ingressar devora mumare. I només tenc vint-i-tres anys!›› Na Sebastiana segur que m’ha preparat tres o quatre manicures perquè la pugui ajudar a dur la creu. Aquests darrers temps només he espipellat tres traduccions de llibres tècnics d’hoteleria que no tan sols no m’agraden gens, sinó que són entremaliats i estan mal pagats. La cabellera llarga, forta i molt negra de na Lola, amb aquella caiguda d’anunci de pantén, se m’aparegué de sobte entremig del desfici. ‹‹Som una índia››, varen ser les primeres paraules que em va dir fa dos anys quan la vaig conèixer. I aquells tres mots em ressonaren per dedins i m’estamenejaren de tal manera que vaig saber que aquella al·lota peruana entrava per una porta secreta dins la meva vida. El nostre amor va durar el temps d’un hivern. No creia en poders sobrenaturals, emperò des que començàrem a viure plegades em vaig témer que na Lola tenia el do de veure el que normalment no es veu. Ella sentia presències i tenia premonicions, com si arrossegàs velles savieses d’aquelles selves on els seus avantpassats havien descobert tants de coneixements. ‹‹Va ser en aquella època en què vaig començar a percebre i sentir coses invisibles.›› Avui vespre quasi no he dormit. I mumare no m’ha demanat la pella ni una vegada. Tenia com una frenesia que cada cop que aclucava el ulls em duia imatges esfereïdores: soldats disparant sobre la gent pobre d’un barri suburbial a Síria, un bus estibat de passatgers que explotava vora un penya-segat amb un renou espantós a Pakistan, un naufragi en unes aigües tempestuoses del golf de Tomkin i, de cop, els policies i els guardies civils que protegien en Bauzà a Bunyola, que es convertien en voltors afamegats que esbudellaven uns manifestants que duien l’estelada i un llençol que deia “Qui estima el català no el destrueix”, que esquarteraven unes infermeres que duien una pancarta cridanera “Prou retalls a la sanitat” i feien picadís uns professors que cantaven miquelàngelleugerament: “Quan va tornar del seu periple helvètic, / una mica antiestètic, / en Bauzá ja sabia el tractament / per a l’ensenyament: / que els nins no mengin altre companatge / que fondue de formatge / i que marquin el temps, a l’institut, / rellotges de cucut. / Com va dir en Bosch en frase memorable, / un viatge impagable!”. Aquest darrer cop m’he despert tota blava com si tengués el cap dins una bossa de plàstic i fes el bategot. M’he posat la mà dins la butxaca, hi he trobat una pedra rodona i negra i m’he regirat molt. Què hi pintava aquella pedra, dins els pantalons, quan feia mesos que l’havia oblidada al fons d’un secreter? I quan duia unes hores tocant-la amb suavitat, na Lola, amb la qual feia més de tres mesos que no havia parlat, em telefonava al mòbil per donar-me la notícia de les dues amigues ofegades i dir-me amb veu entretallada que em volia veure tot d’una. No li he volgut contar ni el somni ni la presència de la pedra negra que ella em va regalar el dia de la nostra separació a cala Aguda, dins aquella cova de l’Abeurada amb un platgeta al fons. ‹‹Tens el cos com un esbart de roses / els teus mugrons són com dues gàrgoles de desig / vull engolir la fruita llépola de l’entrecuix / i esbrellar-me en els penyasegats de la teva estatura. / Vull navegar pels teus ulls d’algues / i aventurar-me entre les anques de somni / entrar fins al fons del sentiments / i perdre’m dins l’ardor del cervell.›› Na Lola m’havia recitat aquelles frases que li havia enviat en un mail, i volaven per les estalactites del coval, mentre ella em besava tota la pell de cos. Em semblava haver fus el potencial d’energia d’una vida sencera. ”Quan et pensava, Lola, tot s’ha ajuntat: Acaron la pedra negra amb els ulls plens de llàgrimes, s’obre la porta i entra na Sebastiana i mumare es posar a demanar On som, on som? amb grans crits.” Tranquil·litz mumare, bes la meva germana i aquesta m’agafa i em duu devora la porta: “T’he de donar una bona notícia: na Lola t’espera a la porta de l’hospital.”
[Aquest text es va publicar al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca del passat 3 de juny de MMXII]
-
-
és trist i molt dur peró m’és més difícil viure que ….
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!