Plagueta de Bord

Recoman fervorosament Escriure Després, un llibre col·lectiu coordinat per Arnau Pons i editat per Lleonard Muntaner. El subtítol és: Formes de racisme refinat, banalització d’Auschwitz.
I la primera pregunta que es fa a la contracoberta és: ¿Quina dosi de racisme. de misogínia, d’homofòbia necessita la literatura catalana actual perquè pugui impactar lectors, crítics, professors i sortir als programes de lectura?
El crític i amic Sebastià Perelló ha fet aquest text sobre Escriure després que us pot servir com introducció.

Convocar el bandit

Sebastià Perelló

Suposaré que allò que cerques amb el que dius i escrius és causar una impressió, provocar un efecte. Que el seu sentit consisteix precisament en això: aquesta sensació que m’ha de produir. Que, per això mateix, puc arribar a sospitar que el significat del que anuncies divergeix del sentit literal que puc pressuposar des dels mots de la tribu. Tu véns de les cunetes xamàniques, tens la força ancestral dels primigenis. Però també fas la mitja dels descreguts, i rius burleta, t’ofereixes les meves reaccions com a espectacle. I cerques provocar-me, si t’he entès bé.

Escandalitzar-me, fer-me sentir una determinada incomoditat. Pedres en la sabata que m’han d’impedir sentir que faig passes pels camins fressats des sempre. I d’entrada ja he de dir que allò que entendré per ventura cal adjudicar-lo a la meva incompetència crítica. Però el primer efecte que he sentit precisament és que no em cerques aquí, sinó que pretens fascinar-me, captivar-me irresistiblement. Per això el que dius vols que prengui la forma d’un assalt a la frontera, als límits. He pensat en Kafka, però he d’haver llegit entre línies i m’he errat. Dius que traspasses línies roges, llocs on ningú no ha posat mai els peus, entenc que m’obres el camí en aquesta selva on no he gosat endinsar-me, perquè creus que és un lloc sacralitzat, allò que ha vedat la cultura. Tot i l’aire decidit —no ha de quedar pedra damunt pedra— els teus mots compareixen en un estatus ficcional que s’han d’afegir al banyat de no saber exactament qui diu allò que dius i si el sentit de tot plegat depèn de l’efecte que m’han de produir i que encara no puc confirmar, perquè m’embarga la meva pròpia indecisió. I no sé quin camí he de prendre. Puc veure que vols obrir-me clarianes des d’on seré capaç de desvestir tots els sants i comprovaré que no hi ha sagraris. També he après que en la destrucció, paradoxalment, hi ha alguna mena de sublimitat absoluta, que cerques abocar-me a un gran espectacle terminal. Per això recomanes que cal arrimar-se a una mena d’essencialitat primària que d’una manera que no m’esperava consagra el perfil d’un primitiu, d’un salvatge que s’ho endú tot en orris. El teu furor que ha de fer matx en l’home tebi, que ni és carn ni peix, ni copinya ni cornet. Em pensava que em plantaries davant un paisatge de ruïna i de mort, que a la intempèrie després de la tasca decapant que hem envestit, hi arribaríem desfets i desdits, però m’he girat i t’he vist com un superhome armat fins a les dents. Jo esperava l’home plomat beckettià, per exemple, i compareixes amb la proclama de la fi de totes les certeses al bell mig d’un gran temple de la paraula incontestable: la teva. Allò que havia de ser una profanació artística, catedrals defenestrades, sumptuosos temples abandonats esdevé el gran recentrament identitari i inviolable d’una sacralització que em reclama com a vestal o m’incita a insultar-te, a saltar-te a sobre amb les ofenses que han de servir perquè puguis acollir-te a sagrat o rabejar-te en l’abjecció. No sé per on he de prendre. Has convocat el bandit, el mercenari, aquell que no està a les ordres, el bandejat, fins i tot la figura de l’indesitjable i que, de manera revulsiva, prova de dir-me el món. Massa rabejat en la tradició romàntica, si he de dir la veritat. Aquesta manera de no estar conforme que és la literatura, ja ho sé. Un lloc de desguàs. I al marge. Cal concebre’l com un espai privilegiat de creació, he entès. I en aquest contenidor sense atributs, on quasi tot ja és pur esdeveniment espectacular, residual, en el panorama de les audiències, proves de dir aquest món soluble. És en aquesta turbulència, en aquesta inestabilitat i incertesa que escrius. En una situació hipercomplexa, altament flexible, en condicions incessants de desplaçaments i d’immigració creativa, en una trajectòria cap a la volatilitat, en permanent descomposició i recomposició, de desmantellaments identitaris i noves formes de societats, fins i tot translocalitzades, allò que preval és la fluïdesa. I amb el pedrigrí de la marginalitat. En arribar aquí, a l’altra banda de la línia roja, podem dir-ho tot en nom de la paraula incontestable: la teva. Som vestals dels darrer mot, i en aquest espai multiplicat, escaramussa de veus, la literatura ja és un despropòsit, entre l’ambigüitat evasiva i la presència discordant. Són molts els qui davant aquesta llibertat absoluta s’escandalitzen i senten aquesta intempèrie controvertida com un espai irrespirable i descarnat. És un espai per a la guerra de titans i colossos. Com tu.Qualsevol, no. Només hi ha lloc per als que tenen la infinita ambició de dir-ho tot, que si miren el mirall compareix l’ombra del solipsisme nihilistaque s’ha situat en contra de l’escriptura, en una espècie de terrorisme suïcida que el perfila en la infàmia, veritable habitant dels espadats que l’han d’abismar, als meus ulls il·lusos de castedat que s’ha de desfer en la idolatria del maleït, en el terror que arruïna la literatura i el pensament crític que, per cert, ha desemmascarat quan ha deixat a la vista que rere el teló amagaves una sagristia. Una altra. Un complot que ens encara sense contemplacions a la desesperació de no poder dir res més que el mateix gest d’escriure: l’escenificació d’un final. I parles fins i tot des de les institucions més sàvies, apocal·líptic sense integrar, això sí, i ets la cresta de tots els demonismes sulfurosos i sacrílegs. Ets allò que hem d’aplaudir, corejar, ets el corifeu. I necessites com el pa la veneració de la nostra mirada d’apagallums, ensumes allò que tu has de considerar inviolable perquè és on has de moure un sagramental. Violar el misteri, esventrar el tabernacle. És en l’esvalot que ets adorable. I en el teu insult cercam la benedicció.

Però compareixen, dius, les cassandres de diversos pelatges que volen salvar la literatura i el pensament d’aquesta depreciació i instauren, dius, un espai de preservació protegit, amb l’intent de custodiar allò que vols arruïnar i, a més, volen domesticar-te. A tu, la veu dels estralls, i volen, dius, refer la línia roja com a santuari, lloc inviolable, i per tant normatiu. Els rosega, draconians, l’afany de delimitar l’espai de frontera —camins i passatges, declaren— i l’ànsia d’estrangeria que volen els exigents, els rigorosos. Una simple estratègia dels que s’han hagut d’acostumar a la inclemència. Tu no, tu m’has fet lloc, fins i tot podrem passar per víctimes propiciatòries, bocs emissaris del seu desig il·lustrat. I la nostra resistència es planteja a partir de l’ànsia del retorn a la ferum de la cosa nostra,  de l’essència genuïna de la cultura que promou aquesta fascinació necròfila per l’atavisme més ancestral i primari. Som carn viva que raja. Però m’enlluerna —i disculpa’m la metàfora lumínica— aquesta teva manera d’obrar en les vísceres, aquesta vitalitat eficient i eficaç, aquest abrivament atlètic, aquest impuls i aquesta ferotgia. Tan rude i virulent, que pas d’un estat líquid al coàgul. I ja som freixura, sí, però així i tot, entranya que batega davant un ídol tranquil·litzador, tan admès, amatent i animós. I ja sent la sang encesa que bull i basta una pirueta i ja som el paroxisme que levita davant la paraula oracular dels titans formidables. Però en plena dissolució orgiàstica, exaltat per la follia mistèrica també som aquest desbordament, l’ebrietat sulfurosa, i m’empeny aquell impuls intempestiu de la Vida. I desfet, puc rebolcar-me en els sucs primordials de la immanència de la natura. I davant aquesta vida sentida, llavor primigènia, només puc bavar. I sentir el fuet de la teva lletra viscuda que em fustiga les vergonyes. I així sé comparèixer sense la capa llardosa, tan ornamental.  I ja ho sé, com més s’enfilin no faran res més que rebotar-se des de la posició que acaba afavorint allò que volen desestimar.

Però no m’abandona la sensació d’un simulacre, ara t’ho he de dir. La proposta mateixa desfà la trama: allò que veig és un decorat abandonat i ja tot és qualsevol cosa i qualsevol lloc és part o banda. I en aquest desert real s’imposen els de sempre. I l’èxode s’entela d’imatgeria distòpica i tanmateix no camufla a bastament la idea d’una desfiguració sempre en clau reactiva. Entre Escil·la i Caribdis. Entre l’espasa i la paret. I veig que m’has volgut engrunar.Una mena de tradició i de senyals terminals que s’encaminen discordants contra els esculls de la polèmica? En gran destret. S’imposa fer la volta, l’astúcia, i fins i tot les males arts. Escapar per la tangent. Passar de llarg, eludir, fer-se esquiu. Una mena d’estètica repel·lent. Sempre refractari, adaptat a les maniobres esquives, fintes i capgirades. Però en els estrets, en aquesta cesura, en el passatge, on tot sembla passar just, i s’institueix com a metàfora de transport, de lloc de pas excitat que es conforma com a concentrat d’espai i circulació, sempre liminar, no s’acaben les possibilitats en haver de triar una riba o una altra, prendre per una via no vol dir decidir-se per una de les dues posicions extremes i mistificadores. Hi ha la possibilitat de decantar-se per una tercera riba, en una posició equidistant  i aparentment passiva entre els dos pols. Quedar enmig, he sentit dir,és l’opció. Romandre enmig i no com en una posició intermèdia, ni tan sols en una posició exclusivament passiva. Ans al contrari. Perquè no fer res és sempre fer alguna cosa, aquí. És crear les condicions d’un lloc que rebutja definir-se una vegada per totes. Un lloc reservat per a la suspensió, que ni cerca esdevenir centre, ni perifèria amb aquella aura de rebel·lió d’arrels romàntiques. Ocupa un lloc on la inestabilitat és màxima, i no és exactament un espai localitzable, fixat, sinó mòbil, és un desplaçament, ara aquí, ara allà. Ara s’acosta, ara es fa lluny, que evita una banda i l’altra, esquiu i a la velocitat del corrent que passa. Just aquí, lluny. A l’altra punta, és a dir, a dues passes. I que t’encalcin. Habitant dels ampits i amb la mobilitat que permet el roaming. Aquesta manera de rondar, de rondinar, de defugir la confrontació que sembla que ens condemna o a l’assumpció de la imatge enquistada de sagraris que s’ha d’esventrar o a la seva rèplica, com si no fos possible desmarcar-se d’aquesta polaritat. Així, completament desarmat, davant la crida espontània dels… I no comparèixer al radar. La conjura, la confabulació que fa i desfà més vida precària. I no a recer, sinó al ras: on figurar com a incongruència, des del desavantatge, des de la nosa. Aquí. Davant l’escull. Fer-se escoli. Si per ventura és cert que la realitat és allò que es refusa a desaparèixer quan un ja no hi creu (Philip K. Dick), bona part de les nostres descreences, dels nostres dubtes només produeixen una mena d’excoriació a l’apilotament de realitat i desig que ens constitueix. Quan creus tocar de peus a terra allò que no desapareix t’ha de servir de decorat per representar un emblema de la veritat al·lucinada. I ja ets aquest embalum desmotllat de fugues. Tu que rebentes en filaments d’acer dolç, aquest trefilatge que t’estira cap al perfil espoliat. I tu només veus punts que s’escapen.