Plagueta de Bord

Diari d’un vellard (X)
L’amor de l’altre no és una disfressa de l’amor d’un mateix, sinó una tranformació, essencial per a la consumació de l’amor d’un mateix. Qui m’afica aquestes idees dins el cap? No ho sé! Llegesc fins tard i els estius viatj al nord. Qui deia això?
El vaig entreveure dins la fosca, just quan les faroles del passeig de Conradors s’acabaven i només una claror difusa i suburbial servia per orientar-se. Duia uns calçons estrets fins els genolls, una camiseta amb una frase en negra i quan vaig passar al seu costat em ferí la lluminositat dels seus grans ulls que m’engoliren de cop. Era un al·lot tot ulls, podria dir sense faltar a la veritat. Em vaig aturar a set passes d’ell. No el desitjava. Només em sentia intrigat per aquella mirada que m’havia caçat amb una calada. Em vaig acostar a poc a poc, quan estava a tres passes d’ell em va tornar a fitar amb un somriure. Tenia la pell molt clara i la foscor de la seva mirada m’impressionava com un oceà de possibilitats. Hauria passat una eternitat en aquella distància curta, infinita. Fins que no vaig poder més i ho vaig enviar tot a dida. M’hi vaig acostar i li vaig demanar: Cuanto cobras? Cop en sec digué: Tengo un buen cuerpo y una polla larga i gruesa. No sé per què va haver d’amollar allò amb un regust de sucre. Si només el volia veure. Si només volia que ell em miràs. Molt de temps. Crec que la meva mitja volta va ser automàtica. Vaig partir de quatres com si m’hagués picat un escurçó.