Plagueta de Bord

AMB LA BOCA PLENA DE PÈTALS
He estat fill únic. Aviciat des de petit, vaig convertir-me en un adolescent malaltís. Per passar el temps, llegia en la claror íntima de la meva cambra tot allò que em queia dins les mans. Una mescladissa: Ramon Llull i Chandler, Sagan i Riber, Bonet i Proust, la Bíblia i Kafka… Quan vaig descobrir la novel·la Amb els ulls plens de cendra, vaig tenir com un sacseig interior molt fort. Aquell home madur que contava la història amistosa amb una parella de joves em frapà. Era un trio amorós que començava amb una escapada cap al sud, cap a la mar, cap a l’inexplorat. Sé que em va causar una impressió tan viva que vaig desitjar conèixer l’escriptora, Antònia Maria Flabetti, que amb una volada potent m’oferia una narració que era un tour de force en el sentit que l’entenia Henry James. Per això aquell horabaixa de setembre va convertir-se en un dia inoblidable.

Li vaig agafar la mà: els dits magres, gelats, llargs, fràgils… Li vaig dir: he viscut. La vaig estamenejar perquè no la sentia, era com si els meus dits estrenyessin una fulla seca. Li vaig repetir: em mor dins els vertígens. Feia fred i els núvols eren un cobricel calidoscòpic de colors, tots els tons dels grisos, uns forats de cel puríssima, uns rosats, uns ataronjats forts, i els trons enfora. Un malva em mostrava les extensions del dolor. Somreies sense dir res. M’estalactitava com una cova on cop en sec han passat cents i cents d’anys i s’omple de degotissos petris: de fruits de calç. Et mirava com un orat. T’estrenyia els dits com si t’hagués de rompre. El cel. Veia les capçades dels lledoners nus per la tardor. No sabia si eres tu o feies part dels deliris que m’encerclaven sempre seguit. Esperava, esperava amb el norai esplendorós de la teva mà dins la meva que la terra, el sol, la lluna, les galàxies errants i els planetes pròxims baixassin damunt la teva cabellera sense témer-nos-en. Veia la teva cara gastada per les absències. Els indicis eren clars: et trobava els pits més inflats i m’adonava d’una enravenada sorda. Ens aturàvem en un clar del bosc. Sentia els teus alens espessos. Un altre besllum, una altra presència: tenies els pòmuls enrogits de fresc. M’acostava als teus abismes, m’hi enfonsava sense remei. Engolia la teva llengua, entrava dins la boca central, m’empassava l’obscuritat originària, acaronava el teu cos fins a la caverna vivípara i m’aficava tot sencer dins la gola d’aquells llavis sense dents fins que m’hi esqueixava. He escrit això a l’alba. Eren els fragments esbojarrats d’un somni que m’havia despert amb la violència de les pol·lucions adolescents. No podia consentir que tot allò que havíem viscut només fos la memòria d’una pell rapinyada de records. Calia que salvàs alguna cosa de la desaparició que m’atacava per tots els cantons alhora. M’he dedicat a col·leccionar tot d’altres senyals: a) ditades teves a la plagueta que dibuixaves abans que el coneguéssim, en el temps primer; b) els ossos d’una mà humana que trobàrem en una botiga d’antiguitats i que tu emmarcares dins una vasa daurada; c) el logotip que ens unia: dos nàufrags que s’aferren al màstil del veler que s’enfonsa; d) el meu sexe moll d’amant que t’exaltava. L’estim més així, deies: mort, sense forces, blan; f) un paper on escrivires amb una lletra emborratxada: La bellesa de les llàgrimes; g) aquell gest tan teu d’agafar amb la mà dreta un ble dels cabells de color de palla i col·locar-te’l darrere l’orella. Quantes de vegades t’havia vist, Esther, recollir d’aquesta manera un ble de cabells darrere l’orella mentre reflexionaves abans de parlar?; h) el terror que t’amarava quan llegies la notícia d’unes bombes a Talimur que havien assassinat vint-i-cinc persones; i) el vespre que coneguérem Manuel i ens deixà tocats: un home que vorejava la seixantena i tenia el magnetisme sideral d’un profeta, d’un conqueridor, d’un visionari. No vaig ser conscient de res; j) un cel que reverberava damunt camins que es bifurquen, es creuen, se separen, es perden; k) la pluja suau sobre les fulles que cauen dels lledoners, dels ailants, dels arbres de l’amor, de la vellesa; l) una metàfora sobre la projecció de les ombres damunt la pell; m) l’expressió matemàtica de l’enamorament; n) Mother, Mother, Mother, for love of grace!; o) una copinya esquerdada que em donares quan tornaves amb ell d’una revetla estiuenca i jo et somiava; p) la veneració que experimentava en aquell temps per certs mots. Cal dir que aquells que tenien un sentit estrany per a mi eren els que preferia; q) els pétals que deixaves dins els llibres que estimaves com un costum i que després vares perdre; r) les cagarades de mosca al tel de ceba resplendent dels nostres tactes; s) aquella llum pàl·lida que s’evaeix darrere les randes que representen un estol de paons; t) l’obscuritat originària; u) som matèria d’oblit, digueres fluixet; v) els altaveus que em deixen sentir Verdi prati en la veu d’Andreas Scholl; x) tenen orelles les mosques?, es demanava el mandarí; y) la ranera del gust sexual, dins la fosca; i z) la ranera de la mort. Després de fer aquesta llista que m’ha tranquil·litzat molt, he trobat una plagueta on escrivia les meves impressions de viatge quan tu, en Manuel i jo davallàvem cap al sud. Potser en aquests mots hi ha una clau secreta d’allò que s’esdevingué: La mort és viva en la natura, per això les putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la decadència, la degradació i els trencaments d’enllaços de les proteïnes vitals: la des-feta. Per reconstruir-se, per refer-se, per reunir-se, per reviure. Estadis de la naturalesa de les coses en constant resurrecció. Ressuscitar tostemps com la pedra que sembla més estàtica i saps que bull amb els moviments inacabables de les transformacions electròniques. Com es pot construir una fenomenologia de l’organicitat? Aquest temps era el teu, Esther. Els inicis de la tardor amb tota la feina contra els llocs comuns que anunciaves com una passió que et dominava. Et veig quan anaves a prop de la bassa del balneari Palau de la Natura per recollir plantatges d’aigua o orelles de llebre. Allà va ser on crucificares sense esma la nostra relació. Segur que ets tu, Esther, que m’envies aquest crepuscle que no s’acaba mai la nit dels morts, de les castanyes i els aglans, dels panellets i els bunyols, dels rosaris de carabassat amb una nineta aferrada. I amb la lentitud de la baixada de la llum, una lentitud grisa sense ni una pinzellada de rosa, una lentitud finalitzadora, m’acompanyes d’enfora, Esther, vivíssima dins els braços de Manuel, calidíssima amb la verga de Manuel dedins, riallera i fonda, tots dos sols, traïció d’unes tendreses humides, amb les pudors vegetals de la fermentació de les fulles podrides que s’acaramullen pels racons del jardí, als caminals, damunt l’aigua del safareig i entre els cruis d’una persiana de fusta, amb una falsa calor que em desarma totalment. No creguis que aquesta malaltia que m’habita, aquest enyor tan fort, aquest entotsolament de tu, m’atura les ganes d’escriure. Sent primer un gran silenci, un dolç i transparent silenci que m’enrevolta. Torn a trobar la meva raó de viure.
[Aquest text ha estat publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 9 d’octubre de MMXI]