Plagueta de Bord

Vaig començar a conèixer l’obra de Ritch Miller a finals dels seixanta. Record que hi havia un bar de la plaça Gomila del Terreno de Palma, quasi davant el Joe’s, molt a prop de l’hotel Mediterrani, on tenien un quadre seu amb la cara d’un home gran amb un ocellet a la mà: l’ocell era un cardenal vermell. El pintaria. Vaig anar moltes de vegades a aquest bar per veure i viure el quadre, per entrar dins l’entotsolament d’aquell home, dins l’alegria colorista de l’ocell, dins la serenitat i la força d’aquella pintura amarga i humanal. Després vaig veure exposicions seves a la galeria Pelaires dels amics Niní Quetglas i Pep Pinya, que foren els seus protectors i publicitadors. Cada setmana anaven un parell de vegades a ca seva a cercar quadres perquè ell quan els havia acabat de vegades els destruïa empès pel seu vent devastador. M’entusiasmaven els seus temes i les seves pinzellades: homes vestits de novia, vell indis amb plomes caigudes, nins amb randes, vells grassos vestits de dona o de bisbe, dones totes de negre que esperen sobre fons vermell sang, corns que pugen i baixen per fils invisibles, penjadors amb unes cames de pepa, figures de circ en trapezis sense xarxa, funambulistes i princeses. Després ens obriria els ulls a paisatges violents, natures mortes d’una infinita precarietat, gavines solitàries; personatges, objectes i paisatges trets de la seva vida, del seu entorn, de la seva observació del món i de la bolla: ell un descendents dels indis de l’uest nord-americà, un pintor solitari, misàntrop, fugisser, trist, mòrbid i d’una sensibilitat hiperestèsica. Hi havia en la seva obra fulgors d’exilitat, d’amador de la natura, de nin atupat per la vida, de recercador d’afectes senzills i fondos, de coneixedor dels abismes de la carn, de tendre duríssim, d’adorador de la bellesa. Deia coses així: “La pintura és el meu únic llenguatge possible. Jo no sé comunicar-me d’altre manera amb els humans. El naufragi de la meva vida només el salva la pintura. Pint perquè he de pintar, perquè no tenc més remei que pintar per entendre’m amb mi mateix i expressar els meus sentiments i les meves sensacions. Quan no puc pintar bec. Pintar és la meva forma de comunicació. No parl amb la gent. No m’he entès ni amb els meus pares. Des de petit hi havia com un mur que ens separava. Una cortina de silenci ha tancat sempre la meva vida. Em puc passar, entre la gent, hores i hores en silenci. M’agrada parlar amb el meu moix i amb els meus cans. Amb els animals m’entenc, m’he entès sempre perquè not que comprenen els meus sentiments i les meves emocions. Els homes? Els homes, no. Som una persona contemplativa. Deu ser de la meva herència de sang índia. El meu rebesavi era cap de la tribu Sioux i també tenc sang dels Kiowa. Els indis són la raça del silenci i la contemplació. Es poden passar hores i hores mirant el sol, amarant-se amb el silenci de la nit, observant les plantes i les aigües. A mi no em sembla que hi hagi ironia en la meva pintura. Per a mi és el resultat de les rialles que em produeix el món. La vida és dura i trista i per mantenir el cap sa cal riure.” He volgut reproduir in extenso aquestes declaracions perquè donen llum sobre aquest pintor tan rar, tan intens i tan apassionant.
 I ara fa devers un mes, un grup de santamariers, amics i coneguts i enamorats d’en Ritch Miller em demanaren si volia participar en un vídeo: havia de llegir unes cartes seves a una amiga, Eliane Koeves. La gent que ho feia: na Martha Zein, en Miquel Frontera i en Toni Font m’agradaven i els vaig fer confiança. Les cartes eren guapes, sinceres, plenes de detalls, amb molt de sentiment, amb automirada i amb una gran riquesa de matisos. Ho vàrem fer amb una presa en un estudi de Bunyola vora un camp amb una barca capgirada que surava en un camp de caramuixes florides. Vaig llegir amb tota l’ànima. I em digueren que els havia agradat. No ho vàrem repetir: a la primera amb tota la frescor i l’espontaneïtat de la dicció nova de trinca. No vaig tornar saber res.
I ara acaba de sortir el vídeo que fou presentat a la Fira de Santa Maria del Camí, que es projecta a Ca l’Apotecari i que us mostr a tots els meus estimats Lectors perquè passeu gust!
És un vídeo en què paraula, imatge, música i ritme s’acorden amb la justesa d’un poema. A través d’imatges de son Fonoll, el lloc on vivia Ritch Miller al camp de Santa Maria del Camí, d’un conjunt ben variat d’obres seves, d’uns muntatges amb persones que podrien formar part del seu univers imaginatiu, d’una detallada visió d’objectes, de paisatges i d’una múisca molt ben trobada perquè reflecteix alhora sentiment, misteri i l’agre de la terra, el vídeo aconsegueix que coneguem els pensaments del pintor i una mostra de la seva obra i el seu ambient. Un ritme de cavalcada gloriosa, de focs artificials de l’esperit, de traca de metàfores felices: un festival de festes. Un fester! Val l’alegria!