30 d'abril de 2012
Sense categoria
2 comentaris
CEC
Saber escriure bé vol dir saber-se fer responsable de tots els sentits d’allò que un escriu. Vull ser anònim i íntim. Vull parlar sense parlar, si és possible.
No em podia avenir de la tranquil·litat que hi havia al casal d’Auverna. Sempre m’he malfiat d’aquesta pau verinosa que cova pels racons per desencadenar una guerra quan menys ho esperes. Però no era gens estrany que tot vessàs solitud. Havia enviat la cambrera al poble per fer encàrrecs, la resta de serventes s’esllomaven a la bugaderia, els criats i el missatges refeien les teulades d’uns sestadors que les darrerres tempestes havien esbucat i el xofer havia partit cap a Palma a cercar unes medecines. Només dona Simona de Passifaer, i jo —l’ocellet de na Miquela, que no em deixa mai— romaníem entre aquelles parets antigues i plenes de mobles, de quadres i records d’una mala fi de generacions. Ella estava a la gran cambra de llevant amb les portes balconeres obertes damunt una terrassa que dominava el jardí d’aquells tarongers florits que enrevoltaven una font rodona amb una dona nua de mida natural al centre. Això ho dic perquè a mitjan horabaixa, quan tornava de cercar un tassó d’aigua fresca, havia trobat dona Simona mig ajaguda damunt la barana, davall una claror massa viva d’un sol enlluernador. Estic ensumant aquesta flaire divina; no diuen que la flor de taronger cura tots els mals? Necessit una metgia que em desfermi aquests nuus de nervis que tenc al pit i que em pugen a poc a poc cap a la gargamella i em lleven l’alè com unes mans d’assassí; no trobes, Miquela, que les pastilles del cor no m’han fet efecte i aquell tremolor que m’ha pegat abans de dinar no s’atura d’estamenejar-me de dalt a baix? Vull que em preparis una d’aquelles tisanes teves que em deixen mig estormiada, incapaç de pensar en res, de sentir res. Mira. Mira-la, aquesta pobra escultura tota nua que em va regalar el meu home Guillem perquè deia que era com si jo n’hagués estat la model, mira com se la menja el verdet. No he pogut suportar mai aquesta tendresa sense relleu del meu marit, i si no fos que em fa cosa, ja l’hauria feta retirar, a aquesta dona que té la pantafena plena de llim i el cuc de l’orella malalt per mor del crec crec de les granotes. No la podia deixar parlar pus. No la podia deixar mustiar-se davall aquell sol que queia com un feix de llançades. Sabia prou bé que tot aquell emmalaltiment li havia pegat quan el senyor jove, don Jordi, el fill bord de don Guillem i una tal Ingrid sueca, li havia dit que no aniria a dinar amb ella perquè tenia molt de trui de negocis. Encara que som menudeua, tenc una força de cavall i vaig poder arrossegar la meva senyora cap a l’interior de l’alcova. La vaig estirar a l’otomana on llegia i es va deixar fer sense remugar. Només un gemec suau com una ranera demostrava que aquell cos tan bell patia sense aturall. Vaig córrer les cortines de randa i les de vellut malva fins que l’aire de la cambra va quedar entebeït de resplendors. Aquell mocador d’Hermès brodat amb les seves inicials el vaig amarar d’esperit i l’hi vaig fermar al front. Els blens dels seus cabells d’un ros d’espiga em queien damunt i era com si hagués fermat una garba de blat. Allò la condormí. A la cuina vaig preparar un brevatge amb valeriana, cabellet i flor d’espí que sempre li anava de primera per calmar aquells fogots. De totes maneres podia veure en aquesta malura una ferida fresca mala de curar. D’ençà que don Guillem va dir que faria venir de Londres el fill de l’estrangera per dur una part dels negocis, ella es va posar a l’aguait. I els nostres fills, na Guda i en Príam, seran els bords de la família? Ja saps que no ho consentiré. Per aquí no hi pas! Don Guillem li deia que no patís, i que a nou i set anys encara no podien ser banquers. I s’esbutzava de rialles davant la cara de prunes agres d’ella. Podria pintar com si fos ara el moment en què don Jordi va arribar a can Desmur de Palma. Dona Simona i jo estàvem a punt de sortir per anar a cal joier. Just quan començàvem a davallar per l’escalinata, ell va aparèixer al centre del pati. Puc donar testimoni de la torbació de dona Simona per aquell jove tan plantós d’ulls clars que pujava cap a ella atret com un imant. Li va besar la mà i vaig sentir l’enrampada d’aquell contacte. Ja no partírem. Ella se’l menjava de viu en viu mentre bevien uns drais a la sala groga i desitjava saber fil per randa la seva vida. La primera setmana no se separaren. Ella li ho volia mostrar tot: el casal, la família, els amics, la ciutat. Dona Simona havia rejovenit. Es feia unes tualets que de vegades trobava excessives per als seus cinquanta anys. No em volia escoltar. S’enlairava fent plans amb don Jordi. No el deixava viure. Fins que va esclatar el drama. Don Jordi un dia convidà a dinar dona Arícia, un cosina llunyana de vint anys, i decidí que volia passar una part del temps a la possessió d’Auverna que don Guillem havia posat al seu nom perquè era molt aficionat a la caça i el vedat auvernés era dels més bons de Mallorca. Quan he entrat a la cambra dona Simona xerrava fluixet. Ja sé per què volies venir aquí, bergant. A Palma eres tímid i maldestre. Aquí et sents en els teus dominis i som jo que no gos moure’m del meu redol esporuguida. La casa és un cos. És el teu cos. Un cos que s’enganxa als meus mugrons fins que els mossega i els deixa fets malbé. El teu cos que m’acarona la pantafena fins que som una font ufana entre els teus llavis desclosos. Que m’amoroseix de saliva fins que em faig tota llenegadissa entre els teus braons. El teu cos que em crema com un infern que no vull abandonar mai. Que s’entreté per les cuixes, pel borrissol de l’orella, pel tall de les anques fins que som un fogueró que no té aturall. Així com vaig poder li vaig fer beure la tassa d’herbes i li vaig posar l’antifaç. L’únic consol, em deies, Miquela, és pensar tant de dia com de nit en la nostra mort. Just dir la paraula mort semblà que havia quedat adormida. Vaig córrer un poc les cortines i defora la foscúria em va dur el crec crec de les granotes a aquella dona de verdet. Era a la cambra del costat quan ella va rebre la visita de don Jordi. L’escoltava belar, cridar, xisclar, plorar, maleir, llançar objectes per terra. Va durar molt de temps fins que vaig sentir que don Jordi sortia. En entrar la vaig veure descambuixada, vermella, indignada, ferida. Em va dir que no m’havia de mester, que anàs a la farmàcia del poble a cercar més medicaments. No la volia deixar però em va treure defora. En tornar a la casa vaig sentir els crits desesperats de don Guillem. Ella estava penjada a la biga gran de la tafona amb un gran full de paper a la cintura: El teu fill. El fill de l’estrangera m’ha volgut violar. Tot va passar aviat. Don Jordi desaparegué amb el cotxe i es va estimbar pels penya-segats. Jo només plor la meva estimada dona Simona. No en sé res pus!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com la dels escribes i fariseus
dels sanedrins …
Estava estirada al llit, cansada de tots i de tot . Havia sigut un dia dur i només volia ofegar-se enmig dels llençols.
Es sentia sola enmig de la multitud on tot eren somriures forçats i paraules falses que l’entristien.
I va entrar en el son profund plé de somnis impossibles i de vides irreals. Al obrir els ulls va sentir que ja no podia lluitar més, ja no tenia forces per enfrontar-se a res….