29 d'abril de 2012
Sense categoria
0 comentaris

EL BELL AVUI

Empès per la vanitat de deixar alguna obra a la posteritat i per poder fer ús de la llibertat d’imaginar històries, com que no tenia res per contar de bon de veres, vaig decidir mentir amb una gran honradesa, car hi ha un punt sobre el qual diré la veritat: escric mentides.

 

Costa de Valldemossa, 27 de maig de 2012. Sis de l’horabaixa. No puc agafar l’alè. No puc respirar. Fa una calitja d’ofec. Aquesta primavera és terrible. El pol·len i els meteors intenten desmantellar-me. Tant fa un sol matador com un fred siberià. Pels dos finestrons d’aquesta caseta penjada d’un marge entre les possessions de Miramar i Son Marroig, entra una claror d’ambre fus que em fa sentir com un insecte fossilitzat dins una resina prehistòrica. No! Això és una imatge depressiva! Aquesta llum forta i carabassa, que taca tots els racons de la sala amb les parets entapissades dels teus centenars de llibres sobre Sissí i la seva època (sí, ja sé que no t’agradava que l’anomenàs així, era un comodí de quan jo era petita) és com carn de codonyat. I quan dic aquests dos mots, un tros de la meva infantesa santanyinera s’il·lumina amb el codonyer de ca la tia Guillema i aquell perfum intens de les fruites d’or que no em deixaven menjar crues perquè tallaven el bocí. Tu em vares tallar en bocins, Quima Santaner Rovira, quan derrapares el passat deu de febrer en un revolt de la carretera de Llucmajor a Campos. Fores d’una elegància moral tan estricta, que cercares el lloc exacte perquè ningú no pogués pensar en el suïcidi. «Ja hi ha hagut tres accidents mortals, aquest hivern, al mateix indret», m’amollà el jutge. Però jo sé que no va ser un atzar. Les darreres paraules que em digueres foren que passaríem els deu primers dies de juny en aquesta caseta de Son Malutx, el teu cau, «el meu úter», deies, esperant qualcú. «És una sorpresa magnífica. No et vull contar res. Només et diré que té molt a veure amb l’assassinat d’Elisabeth aquell deu de setembre de 1898 en una terra de ningú: entre l’hotel Beau-Rivage i aquell llac Leman que tant li agradava, perquè tenia el mateix color que la mar.» Eres solitària, tancada, escèptica, brillant, maniàtica, lúcida i anticonvencional. Per això t’estimava com una boja. Per això som aquí, ofegant-me dins els teus records i dins aquesta humitat que amaga fins i tot la posta de sol, que esdevé grisa, grisa amb una resplendor daurada al fons.

Costa de Valldemossa, 29 de maig de 2012. Quan em digueres que et regalàs un manicomi, em vaig posar a tremolar. Sé que et vaig contestar: «Delires, delires, no pot ser mai que pensis el que dius.» Començares a riure com una posseïda mentre m’amollaves: «T’has convertit en una positivista del Cercle de Viena, vas a les conferències sobre neurosi del doctor Sigmund Freud i als concerts geomètrics de Schönberg. No eres així quan ens estrenyíem les mans a la llibreria de vell de la plaça de Santa Eulàlia.» Sabies afinar el centre de la sensibilitat, quan volies. Com m’agradaria tornar a la claror d’aquari íntim d’aquella llibreria on et vaig conèixer! Fores com una aparició: tota negra, amb un capell i un vel davant la cara. Vaig quedar bocabadada quan et posares les ulleres damunt la xarxa del tapalletges, com en deia mumare d’aquell vel de davant els ulls, i em preguntares: «Puc mirar  l’àlbum amb tu?» I t’acostares. Jo tenia entre les dues mans aquell llibre de cobertes folrades de vellut granat on les fotos i les postals formaven un galimaties deliciós: el Dom de Berlín, els diversos mitjans de transport creats per a l’Exposició Universal de París de 1878, l’interior del Casino de Montecarlo, una imatge del palau Aquil·leion de Corfú, el retrat oficial de Sissí per Wintherhalter, el Grand Hotel de Palma amb una frase amorosa signada per Catalina Homar, dos angelets amb les ales rosa damunt un avet nevat, l’Arno il·luminat per les festes de tricentenari de Miquel Àngel a Florència el 1875, un anunci de le Fer Bravais (Reconstitue le sang des personnes épuisées et fatiguées), l’entrada de les catacumbes de Kiev, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg, una vista de Wiesbaden amb una frase de la baronessa Yella Spens Booden per a Ludwig Vives. Quan aparegueren els iots Nixe i Miramar devora la Foradada, la meva mà esquerra i la teva mà dreta coincidiren per agafar aquella foto tan grogosa i lluent com l’aire que m’envolta, com la visió de la Península Sagrada, com l’anomenaves, que tenc davant sense el iot Miramar de Sissí i sense el Nixe de l’Arxiduc. Allà ens enamoràrem, vora la foto d’Antoni Vives feta el gener de 1893, quan Sissí visità totes les possessions de l’Arxiduc en companyia de la comtessa Maria Festetics. «Sé que qualque dia podré tenir el diari de la Festetics. És una intuïció.», digueres. I em mostrares l’àncora que t’havies fet tatuar a l’espatlla: «Com la de l’emperadriu Elisabeth. Crec que la Festetics era l’única que l’havia vista. I ho conta.» Ara fa tanta calor que tenc una migranya terrible, el panorama és com una taca de mel boirosa: oliveres, pins, marges, cel i mar tot empastat. M’agradaria trobar una encletxa dins el paisatge (porta, crui o escala d’incendis) per poder fugir d’aquesta presó d’or. No he rebut cap notícia. Però hi ha un renouer de màquines terrible i alegre alhora: esbuquen dos xalets il·legals que valien una millonada i feien malbé el paisatge. Tu, Quima, ballaries i cantaries de gust!

Costa de Valldemossa. Tots aquests dies no he pogut escriure. L’aire era ple de pluges d’un pol·len groc com el pus i m’ofegava. He estat a punt de partir cap a Palma, però havia de fer el que em comanares. M’he passat aquests dies ordenant papers i llibres, ofegant-me dins els teus records estotjats amb cura. Els vespres dormia malament. Mentre feia la migdiada he sentit que el teu ca de bou, n’Esperit, lladrava a les totes. Devora les barreres hi havia un al·lot amb un paquet. Semblava el Francesco Spongia de l’Arxiduc (quin gust de gondoler venecià!) d’una foto que tu tenies, un jove amb les dents molt blanques. L’he convidat a cervesa. M’ha dit que els paquets que vénen de Nova York li donen bon rotllo. Quan ha partit, he desembolicat aquell embalatge misteriós amb tota la delicadesa del món perquè posava «Molt fràgil». Era una còpia autògrafa del dietari de la comtessa Maria Festetics. La suor i les llàgrimes són dos líquids amorosos, Quima, i, també, la tinta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!