26 d'abril de 2012
Sense categoria
0 comentaris
repussall de primavera
Diari d’un vellard (VII)
Ferum que desborda cap allò que amaga. Aquesta dolçor de l’abella en zel em fa oi. L’aire és ple d’arestes i de gemecs de fortor. Necessit una gelera, millor, un iglú on refugiar-me de tanta devastació. Una nina de onze anys m’ha tret una llengua de maduixa tremolosa. Li hauria mossegat i l’hauria estotjada dins un cofre de coure com un reliquiari. Després he decidit que la pell de les nímfules fa olor d’escata i de serradís com el farciment d’una pepa.
Tenc una sonada.
No somniaré gota.
Una mostela a la pell de la fava.
Ferum que desborda cap allò que amaga. Aquesta dolçor de l’abella en zel em fa oi. L’aire és ple d’arestes i de gemecs de fortor. Necessit una gelera, millor, un iglú on refugiar-me de tanta devastació. Una nina de onze anys m’ha tret una llengua de maduixa tremolosa. Li hauria mossegat i l’hauria estotjada dins un cofre de coure com un reliquiari. Després he decidit que la pell de les nímfules fa olor d’escata i de serradís com el farciment d’una pepa.
Tenc una sonada.
No somniaré gota.
Una mostela a la pell de la fava.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!