Recordo haver vist les llavors de girasol de Ai Weiwei a la Tate Modern (quan ja no deixaven trepitjar-les ni tocar-les). El teu vellard em remet constantment a l’artista britànica Polly Morgan. Potser perquè de fet és de la mort que parles tota l’estona.
25 d'abril de 2012
Sense categoria
1 comentari
un secall entre els dits
Diari d’un vellard (VI)
No cal que frissis. Tens la mirada viatgera sobre els cossos que t’envolten. Adesiara voldries aferrar-te a l’enteixinat de la post d’un pit d’al·lot, aquell que va tot sol vorera dels xiprers, que s’ha tret la camisa i et mostra a dos metres uns mugrons de cabridet tendre amb quatre pèls que són una pinzellada negrenca damunt les aurèoles rosades.
Avui he somniat que érem devers una dotzena d’homes de totes les edats (record que n’hi havia un molt més vell que jo que semblava un boc amb una barba afuada i blanca i que estava excitadíssim intentat aferrar-se als jovencells) que volíem refregar-nos els uns contra els altres en les formes més poc imaginables i fent els numerets més complicats que natura ha vist mai. A l’altre costat d’un rivetó hi havia una mala fi de dones entortolligades que ens escarnien i es refregaven també les unes amb les altres.
M’he despert amb la bufeta que m’esclatava i he orinat com un animal que no té enfront.
He tornat al llit i mig condormit he intentat espolsar-me-la amb una violència contingudaper mor de l’empenta de la fortor. Després de dues onades llargues i intenses de tensió i calma he aconseguit escórrer-me dins els calçons blancs. M’he aixecat a orinar de bell nou i m’han sortit quatre gotes. He pres un orfidal i m’he tornat ficar entre els llençols.
Tot això són com a despertadors de l’esperit.
No cal que frissis. Tens la mirada viatgera sobre els cossos que t’envolten. Adesiara voldries aferrar-te a l’enteixinat de la post d’un pit d’al·lot, aquell que va tot sol vorera dels xiprers, que s’ha tret la camisa i et mostra a dos metres uns mugrons de cabridet tendre amb quatre pèls que són una pinzellada negrenca damunt les aurèoles rosades.
Avui he somniat que érem devers una dotzena d’homes de totes les edats (record que n’hi havia un molt més vell que jo que semblava un boc amb una barba afuada i blanca i que estava excitadíssim intentat aferrar-se als jovencells) que volíem refregar-nos els uns contra els altres en les formes més poc imaginables i fent els numerets més complicats que natura ha vist mai. A l’altre costat d’un rivetó hi havia una mala fi de dones entortolligades que ens escarnien i es refregaven també les unes amb les altres.
M’he despert amb la bufeta que m’esclatava i he orinat com un animal que no té enfront.
He tornat al llit i mig condormit he intentat espolsar-me-la amb una violència contingudaper mor de l’empenta de la fortor. Després de dues onades llargues i intenses de tensió i calma he aconseguit escórrer-me dins els calçons blancs. M’he aixecat a orinar de bell nou i m’han sortit quatre gotes. He pres un orfidal i m’he tornat ficar entre els llençols.
Tot això són com a despertadors de l’esperit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!