Diari d’un vellard (III)
Ni despús ahir ni ahir no vaig escriure res en aquest diari: avui, després de dinar, quan sortia del cafè R., m’he topat amb un dels al·lots més curros que mai no s’hagin pogut veure. Una cara de proporcions suaus, nas i llavis delicats, ulls de moix ben oberts i un gest de duresa molt clar en l’expressió. L’he contemplat a dos metres de mi uns quants segons i he quedat fascinat pel contorn de la boca i el color rosat de la pell. No m’he pogut estar de seguir-lo fins a la plaça de P. Anava a bon pas i em guiava el cul molt arrodonit dins uns calçons cenyits i baixos. En un bar s’ha trobat amb una colla que semblaven companys i s’han posat a parlar i riure. He partit tot ple de l’angúnia d’aquests darrers capvespres. Només em sent amb cor de viure relacions abjectes.
Només l’estat
amb altres autonomies
han pogut viure d’escanyar-nos.
Colgant els diners públics
en plans E de Espanya i versemblants
I tanmateix com més en tingueren
els acabarien aprofitant
per escanayar-no encara molt més
Espanya ens escanya
per què a més es la seva obsessió
i per tant s’escanya
alhora a ella mateix.