Plagueta de Bord

El cementeri de Santa Maria del Camí al fons de les aigües salades. Nedava contra les ones, entre tombes, entre creus, entre cadàvers. Els he vist. Eren una quarentena de persones amb flors i càntics d’una tristesa infinita i d’un coratge ardent. Hi havia banderes republicanes que voleiaven entre les correnties marines. Els tricolors horizontals —vermell, groc i lila— es mesclaven amb alguns estols de peixos grisargentats que feien esses per no topar-se amb aquell grup que recordava els homes santamariers que moriren per la llibertat. M’ho mirava d’enfora. Les llàgrimes es confonien amb l’aigua. Un home contava que s’havia descobert un nou màrtir que tothom havia oblidat i que el seu nom caldria que sortís a la placa amb els altres. La família no n’havia volgut parlar, per por. Por d’ara, por fresca, por del temps. També duien un ram amb els colors republicans al batle de Búger—Joan Oliver Alemany— que els falangistes de Pòrtol feren passar un calvari i assassinaren. Tot el cementeri era com si suràs dins l’atmosfera d’un somni etern.

II
La nostra relació amb el passat no es tradueix en una simple rememoració apologètica de les víctimes d’ahir sinó en una responsabilitat política del nostre present.
Fina Birulés i Bertrán

Quan he partit cap a ca nostra plorava per dedins i nedava per davall aigua entre els camps d’ametlers i de deixalles de la construcció, de garrovers i de grues i de fems industrials i d’un foravila que abans fou com de les Geòrgiques. No em podia aturar de plorar encara que les gotes partien dins les ones internes que feia el meu propi cos quan avançava. Tot em semblava fosc, tenebrós i mal de pair. Cop en sec, devorar un magatzem il·legal de plàstic feréstec dins un camp d’ametlers morts he vist les espasetes. Era un camp, millor un trast, entre dos femers tot ple d’espasetes liles: aquells gladiols silvestres que formaren part de la banda primaveral de la meva infantesa. He tengut un regiró d’emoció! Les espasetes dansaven amb els ritme d’una brisa que movia l’aigua com si fossin algues noves, inventades per un pintor impressionista en una pantalla de milions de pixels. He nedat fins devora i m’he quedat molt de temps badocant. Crec que m’ha caigut una bava llarga i fina que les aigües s’enduien com un fil d’Ariadna.

Ella m’ho va dir amb paraules alades: la utopia és una funció de la memòria. Les esperances perdudes de les generacions són el terreny sobre el qual estem construint els nostres somnis. He caminat nedant o nedava caminant entre roquissars, algues descabellades i peixons, pops i pardals de moro al fons de l’arena de call vermell que em miraven com si fos un rodamón amarat de solitud. Pensava amb els que donaren la vida per la II República i que encara no tenen nom ni llinatges. I em trobava dins unes aigües molt salvatges en què la compassió no és més que un nom. Avançava cap a un lloc on hi haurà un encontre secret entre les generacions passades i la nostra. Cada segon era l porta estreta en que podria produir-se el retrobament.