Plagueta de Bord

Camín per la vorera del bosc quan la fosca ha tapat el món. Els ulls s’avesen a les tenebres i cerquen les clapes de claror d’un blanc fosforescent. La lluna plena s’ha aixecat alta i lleugera com un estel voleiador. I la seva llum d’espessa llet tendral cau damunt els brancatges dels pins. I els pins dibuixen damunt l’asfalt un entreteixit d’ombres. Trepig el tapís llunàtic amb la precisió d’un funambulista. I començ una dansa que em fa enlairar-me sobre la foscúria. I descobresc que en el clarobscur d’aquelles ombres que es mouen hi ha els filats d’una melodia del temps, les harmonies d’una partitura que només poden entendre els benaurats: aquells que estimen sobre totes les coses. Cop en sec, dins un coval de foscúria al més amagat del troncam el cant fort i melòdic d’un sebel·lí em dóna forces.