Plagueta de Bord

Volia fer un elogi dels cossos mesclats. A la frontera sempre: entre la carícia i la violència, la glòria i la pols, el dolor i la joia, la forma i el signe, l’altre i jo, la solitud i el col·lectiu, la vida i la mort. Multiplicació d’experiències i de sabers amb la repetició al fons.

Em trob a l’spa del Paradís. Per a un convalescent d’una malaltia amorosa forta no hi ha res millor que unes fregues pel cos donades per mans que, a més a més de tenir uns coneixements tècnics, saben trobar i guarir les contractures de l’ànima. Qui em telefonava des d’una ombra luxosa de pins de l’Hotel Palau de Mar era Jordi Savater, -un amic coral del CIDE, col·legi magnífic i modern fundat per don Guillem Estarellas on férem el batxillerat plegats des del 66 del segle passat-, amb qui havia guardat unes complicitats antigues que apareixien, quasi automàticament, just en el moment de posar-nos a parlar. Ja el podia trobar en una inauguració de l’artista Suzy Gómez chez Horrach, en un debat del GOB sobre l’estat present de la destrucció de Mallorca, en una obra de teatre de Tennessee Williams al Teatre Principal o per qualsevol carrer de Ciutat i sempre la connexió es produïa amb la intensitat original i ens parlàvem com si el dia d’abans ens haguéssim vist. Miquel, Miquel Estrany, em deia amb la seva veu fonda i doctoral, encara ets director de Sa Nostra? I quan jo, molt seriós i compost, li contestava, no, som domador de puces al Circ Krik, i em començava a gratar pertot, ens esbutzàvem de rialles com dos bergants polissons. Per això quan en Jordi em va dir, Miquel, et recordes de Thérèse Landowska?, un calfred em va córrer de dalt a baix l’espinada. Catalina Viladomat, la dona amb qui havia compartit els darrers nou anys, havia partit feia dos mesos a Moçambic per fer de metgessa d’un hospital de mares i fills malalts de la sida. Era una forma molt noble de tallar la nostra relació, una relació que, segons ella, navegava dins la rutina quotidiana. Jo feia cara de colló despistat mentre ella m’amollava a raig les seves intencions i, sobretot, els seus motius, i va ser llavors quan m’entimà una verinada directa: Allò que em fa estar segura que no m’equivoc gens ni mica és precisament que tu no t’havies temut gens d’aquesta catàstrofe en què s’havia convertit la nostra relació, que et pensaves que tot anava de primera. Sí, Catalina, un bon comiat. Tenia totes les raons i més. I ara, la interrogació d’en Jordi em duia una gamma de tenebres tèrboles, d’ombres mòbils, de renous foscs que sorgien d’una ferida que creia tancada per sempre. Vaig conèixer Thérèse dins una cova marina. Aquell horabaixa la mar semblava un camp d’herbei lluent i pla. Nedar sempre ha estat per a mi el millor capítol del llibre més perfecte d’autoajuda. Els roquissars punxeguts de la costa, aquesta frontera terramaresa adorable, eren el camí triomfal i perillós per llançar-me a la mar. Una vegada, d’adolescent, davall la claror enlluernadora d’un horabaixa d’estiu salernès, vaig sentir tan fort la crida de l’aigua salada que em vaig posar a córrer per aquelles roques, vaig travelar i vaig caure de cara. Per no destrossar-me la fesomia vaig posar les mans. I encara tenc a la palma de cadascuna els nou punts que em varen haver de donar: dos xaps, dos estigmes que em recorden la frenesia de l’amor marí. La mar d’aquell altre horabaixa era un llençol de transparències. Amb la màscara posada nedava per davall aigua i descobria aquells antics paisatges que encara no havien fet malbé els depredadors: jardins d’un verd fosc de les posidònies com cabelleres voleiadisses entre les quals passejaven aquells peixos de noms multicolors: donzelles, vaques, esparralls, tords, aranyes, marbres, salpes, pagells; clapes turquesa d’arena fina on dormien els pardals de mar i on feien exhibicions esbarts de peixons que quan em veien es dividien en totes direccions per ajuntar-se de bell nou uns metres més enfora confosos amb els fondals verds on creixien exèrcits d’esponges solitàries. Vaig bussejar molt de temps, fins que em començà a faltar l’aire. Vaig nedar fins a l’esbraonament. En acostar-me a la cova de les Oblades la vaig veure. Tota nua dins la claror capvespral semblava una dona d’or: era Calipso, era Venus, era Eva. Era una dea jamesbondiana. M’atreia com un imant de carn encesa. Record que l’encontre fou un arc voltaic. Semblava que aquella connexió era una cita programada pels déus des de tota l’eternitat. Des d’un bell principi les paraules no existiren i els cossos trobaren els alfabets per dir-se tot allò que sentien. Inventàrem les estacions de l’amor des de la nit dels temps. Cada exploració, una festa; cada tacte, una fireria d’estremiments; cada besada, un naufragi; cada mirada, un llamp d’altes tensions. L’encaix dels cossos, un grand finale. Em contà que era trapezista. De nina petita havia volat damunt aquelles taques de públic que contemplava els seus salts mortals sense xarxa amb un ai al cor, amb un sospir als llavis. Era la gràcia, l’impossible, l’inconegut, la ingravidesa. Li vaig besar les sutzures de les ferides. Havia caigut cinc cops i el darrer va estar un mes entre la vida i la mort. Però no es queixava, allò formava part de la funció. Em digué rei, amic, senyor, amat, llaurador, àngel, aparició. Visquérem instants lentíssims i eternitats efímeres. I fugí com en un somni. Tot això travessà pel meu cap en aquells moments de silenci dins el fil telefònic entre en Jordi i jo. Ell fou l’únic confident d’aquella victòria fracassada. Miquel!, Miquel!, no em sents?, cridaves. Has sabut res de Thérèse?!, vaig xisclar. I en Jordi, amb molta de delicadesa i tendror, em comunicà que el seu obituari sortia a Le Monde d’aquell mateix dia.