1 d'abril de 2012
Sense categoria
0 comentaris
naaja al fons de la memòria
Vet aquí allò que pens que ha de ser un bon conte: ha de remoure el poltroi dels records i de les certeses, redibuixar d’una altra forma el paisatge, teixir una malla estreta d’anàlisis, d’anècdotes, de petites frases que tenen l’aire de no res però es revelen crucials, inventar un aire de digressions lentes i minucioses que atrapin el lector i al final amb un desenllaç acordat als sentiments el deixin estormiat entre fulgors elèctrics disfressats de carícies per anomenar una realitat que sense saber-ho tenia al fons de si mateix i que ha fet camí quasi tota sola amb l’ajut d’unes paraules ben escollides.
[Foto Jean Marie del Moral]
Quan qued per parlar amb el meu amic poeta Andreu Lliteras sé que hi ha una sèrie de ritus que tindran lloc sense la més mínima intervenció per part meva. El bessó, el nucli de les nostres trobades capvesprals per parlar de tot, sol ser una narració de n’Andreu sobre la seva vida plena d’esdeveniments que sempre m’han interessat, o el recital del seu poema en procés, que també em resulta sorprenent i refrescant. Per això ahir, quan quedàrem al Varadero per prendre uns gin tònics amb aquella vista que va des del Castell de Bellver fins a l’Arenal, vaig quedar impactat davant un Andreu que ja duia una copa i em contava entre grans aferrades pel coll l’alegria de veure que l’autonomia de Grenlàndia era un fet. Pobre de mi que no sabia res d’aquelles informacions que em donava entre grans brindis: Grenlàndia ha vist reconegut el dret d’autodeterminació. El nou estatut d’autonomia grenlandès atorga als grenlandesos, entre més coses, el reconeixement del dret d’autodeterminació, el dret de disposar dels recursos naturals i l’oficialitat de la llengua. I la victòria electoral del partit Inuit Ataqatigiit (IA, Comunitat del Poble), demostra el gran suport que donen els grenlandesos a l’independentisme. Tot em venia de nou. Pobre de mi. No sabia res del poble inuit, una població indígena, més ben dit autòctona, que prové dels grups de caçadors, amb les seves famílies corresponents que fa trenta mil anys, van passar l’estret de Bering fins a Sibèria i a poc a poc es van anar disseminant pel Pol Nord fins a Grenlàndia. I amb un fervor que feia estona que no li coneixia n’Andreu i amb veu molt tendra em contà aquesta història: Es calcula que actualment hi ha 150 000 inuits a les regions àrtiques d’Alaska, Nunavut, Grenlàndia. Parlen la llengua inuktitut que fins fa pocs anys només era un idioma oral. L’u d’abril de 1999 al Canadà aconseguiren una autonomia importat amb el nom de Nunavut que vol dir “la nostra terra” en inuktitut, tenen un parlament i una capital, Igaluit. Nunavut és un territori àrtic de dos milions de quilòmetres quadrats i trenta mil habitants que arribà a un acord amb el govern canadenc: els inuit renunciaven a les reivindicacions territorials a canvi d’una autonomia especial. N’Andreu semblava una enciclopèdia ambulant. I com punyetes saps tantes de coses d’aquests inuit?, li vaig tallar el discurs. Ah, estimat amic, tu saps que fa dos anys em varen convidar al Festival Mundial de Poesia de Trois–Rivières, al Quebec. Allò era una festa, seixanta poetes vinguts de tot el món que durant quinze dies recitàvem a restaurants, bars, teatres, escoles, associacions de veïns i fins i tot salons de te. Un dematí quan prenia el cafè amb llet al menjador de l’hotel mig adormit per la marxota fins a la matinada, la vaig veure: tenia uns vint-i-cinc anys, uns ulls verds de moixa, uns pòmuls marcadíssims, un somriure explosiu i una llarga cabellera recollida en una cua com les que feien les pageses mallorquines. Em va faltar temps per demanar-li de quin país sortia. I amb un francès molt especial entremesclat d’anglès em contà que era una poetessa inuit i que venia per recitar al festival. Quedàrem per dinar plegats. Aquell dinar en un restaurantet petit amb una vista panoràmica sobre el riu ample com la mar el recordaré tota la vida: em vaig haver d’aixecar un parell de vegades i anar al lloc comú perquè m’explicava coses tan emocionats que no volia plorar davant ella. Quan em va dir fil per randa la situació de la llengua i la cultura inuit vaig pensar que els catalans érem una llengua forta i imperialista. Ells es trobaven dins la pèrdua contínua i accelerada. Feliçment havien aconseguit fixar els sons per escrit i ara ja tenien un alfabet i un diccionari en procés. Però per molt que diguessin que el govern canadenc protegia la seva cultura tenien problemes socieconòmics terribles: una altíssima tasca de desocupació, moltes malalties endèmiques i addiccions produïdes per la depressió i un fracàs escolar molt gran. El seu estimat feia feina de camioner sense papers a Nova York i ella estava molt nerviosa perquè havien quedat que arribaria ahir i no en sabia res. També m’explica amb aquella veu dolçíssima i forta alhora que la seva poesia era sempre inspirada, que escrivia els poemes a raig i que després no en tocava res. Em contà fil per randa que el seu primer poema va sortir un dematí que en va tenir molta de necessitat. Parlava del dolor per un germà que enyorava molt i que feia molta d’estona que no veia. La tarda d’aquell mateix dia li digueren que el seu germà havia tingut un accident i s’havia mort. I era a la mateixa hora que ella escrivia el poema. Creia en la força transcendent del poeta. Ens donàrem cita per a la mala hora al bar Zenobio, on es feia l’off festival: decidírem que sortiríem plegats i cantaríem una cançó de bressol: ella una d’inuit i jo una de catalana. Em feia molta de gola i em vaig passar el capvespre assajant un vouverivou. Aquella nit no va aparèixer. Vaig demanar per ella i semblava que no la coneixia ningú. Els organitzadors del Festival em digueren que no havien convidat cap poetessa inuit que es digués Naaja. Quan acabà la contarella n’Andreu plorava a les totes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!