Plagueta de Bord

PALMA, RERE UNA POLICROMIA SUBTIL

Le comble de l’intelligence c’est la bonté

Marcel Proust

Vaig sortir de la cabina del Ciudad de Barcelona a punta d’alba. Des de la coberta superior, passarel·la de fusta perfumada de saladines, dominava l’entrada a la badia de Palma. El sol de color de vermell d’ou s’enlairava per darrere del puig de Randa i, a poc a poc, des del cap Blanc al de cala Figuera tota la costa es despertava. Me’n vaig anar cap al panorama de la marina llucmajorera: veia com eixien d’un mar blavís aquells penya-segats plens de coves, calons i pesqueres que coneixia pam a pam, després el pobletxo de l’Arenal, amb les cases del republicans damunt l’aigua, just allà començava aquella platja infinita de quilòmetres i quilòmetres de dunes plenes de copinyes i assutzenes i mates i pins que no s’acabaven fins al llogueret de can Pastilla, on vaig córrer, nedar, jugar i cantar tantes d’hores perdudes; i, cop en sec, alguns dels molins fariners del Molinar semblava que s’havien posat a voltar per mor d’aquella brisa que venia del sud i pintava de daurats lluents les murades i els baluards, els casals senyorials i el Palau, la Catedral i l’Almudaina,  la Llotja i el Puig de Sant Pere, el barri de Santa Catalina i el del Terreno, fins arribar a Portopi, on devora una antiga torre de senyals havia nat el moll nou, on atracàvem. ¿T’agradaria que començàs així, Lector benèvol dels mil i un sexes de l’esperit, aquesta rememoració llunyana de Palma que faig per intentar salvar de l’oblit algunes de les fetes i de les imatges estimades d’una ciutat que va ser l’escenografia viva de la meva educació sentimental, en el sentit més proustià possible?

En aquests precipitats de memòria pren un lloc nuclear el barri del Terreno. Allà, al carrer Teniente Mulet 32-primer, vivia la meva padrina materna, Joana Payeras Capó, just davant el bar Africa. Era una casa d’un altre temps, feta per un arquitecte excèntric: hi havia dues gran sales, al voltant de les quals es distribuïa la resta de cambres, cuina i menjador, i aquelles terrasses magnífiques: des d’una dominàvem el bosc i el castell de Bellver, des de l’altra, la plaça Gomila. Aquest dos indrets foren el centre dels meus jocs infantils i adolescents. Al castell vaig aprendre a mirar Palma i el mar des de l’altura, i vaig passar hores contemplant l’entrada dels vaixells o precisant amb exactesa estimats campanars, places i passeigs (Santa Clara, Sant Francesc, Santa Eulàlia, Cort, Sant Nicolau, Born, plaça de la Reina, Sant Nicolau, Sant Miquel, Avingudes, Santa Creu, etc.). A Gomila vaig descobrir quasi el mateix univers que descrivia Llorenç Villalonga: “Es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen coktails endiablats. Donen balls i tes.”  Tots aquells personatges em resultaven familiars. M’entusiasmava la fauna humana, mesclada, cosmopolita, patibulària i turística dels bars i restaurants gomilers i, especialment, la de Titos, aquella mítica sala de festes on, des del carreró de darrere, vaig sentir cantar gent tan mundial com Renato Carosone, Sacha Distel, Marlene Dietrich, Charles Trenet, Gilbert Becaud, Carmen Sevilla o Xavier Cugat. Una nit inoblidable dels meus catorze anys: del iot Christina, enmig del port veig sortir una barqueta, la vigil, s’acosta i l’esper a una escala del passeig Marítim,  just davant l’hotel Victoria; davallen per aquest ordre: Grace Kelly, tota de blanc, Rainiero, Maria Callas, tota de negre i Onassis. Els vaig mirar com si fossin déus: la meva actriu i la meva cantant estimadíssimes eren de bon de veres.

Palma són les passejades que he fet del Terreno a la plaça de la Reina amb tramvia. M’agradava anar a la plataforma devora el conductor i seguir les vies i els carrers; i mirar la gent que pujava i que baixava, i ensumar les olors de la piscina de l’Aigua Dolça, dels ametllers del Club de Tenis darrere l’hotel Rigel, de les verdures del mercat de santa Catalina vora l’església de Sant Magí, del peix de la Llotja vora el Consolat del Mar: quantes aventures tramvieres amb na Bel Rollet ben granadeta, un personatge d’època, tocada i humaníssima, amb dues cues amb llaços vermells de nina, cridant com una botxa a cada revolt, a cada frenada, a cada moment.

Palma són les onades de records de tantes de maneres de lligar en aquelles primeres i verdals aventures del sexe als banys de Can Barberà dins el cor de l’estiu, entre els clarobscurs jardins de la Feixina, dins la fosca laseriana de les butaques del cinema Rialto, a l’amfiteatre del teatre Líric…

Palma són tots els llocs que només la memòria estotja fins al fons: el cafè Riskal, on espiava els membres de la tertúlia de Llorenç Villalonga, la biblioteca de la Caixa del carrer d’en Colom, en què m’enamorava de la bibliotecària, que després vaig saber que era l’al·lota de Cristóbal Serra,  el teatre Balear, on anava a les títeres amb la padrina Joana i amb mon pare per les festes de Nadal, la Granja Reus, on m’agradava prendre una xocolata amb ensaïmada, vigilant el bar Bosch, el bar Miami, en què feia llargues converses amb ma mare sobre la seva joventut, el bar Formentor, on Emília Casanovas em contava tot allò que volia saber del Gran Món Mallorquí, etc.

Palma és una visita de Pascual Maragall i la seva dona, Diana Garrigosa, que em demanaren que els fes de guia per la ciutat, per Ciutat. I visitàrem una mala fi de llocs (la Seu de Mallorca, la Llotja, el Parlament). I al final els vaig dur a la plaça de la Reina. I ens aturàrem als jardinets de Joan Alcover. I els vaig dir que els recitaria la “La Relíquia”, i quan acabava d’amollar el “Faune mutilat, brollador aixut, jardí desolat, de ma joventut”, començaren a caure flocs de neu i flocs de neu de cada vegada amb més intensitat. I quan vaig acabar el poema tots anàvem vestits de blanc dins una ciutat vestida de blanc com en un somni d’aquells que no oblidaré mai.