JAUME BONET DUU 21 DIES DE VAGA DE FAM PEL CATALÀ I ÉS UN POEMA VIU DEL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

«La nostra lluita no és de rivalitat ni de venjança, sinó de resistència. No venceran aquells que poden infligir més patiment sinó aquells que són capaços de resistir-ne més. Un sol home armat no pot resistir una multitud, ni pot un sol exèrcit conquerir legions innombrables; però tots els exèrcits de tots els imperis de la terra no poden esclafar l’esperit d’un home autèntic. I aquest sol home vencerà»??(extret del discurs de presa de possessió com a batle de Cork de Terence MacSwiney, el març de 1920)

Un home com en Jaume Bonet que duu vint-i-un dies i nits de vaga de fam per la llengua i la cultura catalanes, amenaçades per aquestes modificacions a la baixa de la llei normalitzadora del català que fa el PP de Bauzá sense respectar el consens lingüístic històric de les Illes Balears, és per a mi el poema viu d’aques Dia Mundial de la Poesia MMXII.
Aquests dies em fan gràcia perquè són com un recordatori d’allò que hauríem de viure cada dia, quotidianitment: la poesia haria d’impregnar, amarar, vivificar el nostre temps per netejar-nos de tantes brutors del lloc comú com duim aferrades, enquistades i fossilitzades, tantes necrosis de la rutina, tantes de mortors del clixés. La poesia, aquesta llum que crea ombres meravelloses en la nostra vida, aquest mannà que ens alimenta dins la travessia del desert, aquesta música silenciosa que ens acompanya quan el dolor i la tristesa fan matx, aquesta bruíxola que ens orienta dins la tempesta, aquest bàlsam que cura les ferides, aquest amic que ens fa companyia.
A la cultura catalana s’ha triat un poeta amic, Narcís Comadira, perquè fes un poema que es llegís arreu arreu i traduït a vint llengües arribàs a tota els punts cardinals de l’Univers. Llegiu-lo a poc a poc, com una cançó:

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Narcís Comadira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *