Plagueta de Bord

La barrera de filferro del petit caminal.
Els bancs de pedra de cadascun dels costat peguen als camps.
Pas la mà damunt el marès gris menjat pel temps i pels líquens carbassa i negres.
Fa un sol deprimavera que em fa tenir els ulls mig tancats.
Les porrasses tornen a colonitzar aquest camí que duu a l’era.
Formes de capitell grec ple de saba.
El camí de l’era, un bell títol per a un poema.
Les esparregueres d’un verd de plom amb aquelles pues vives que em fan toquera.
Avanç a poc a poc com si tengués por d’arribar a la fi del món.
Passa el temps: ho veig a les ales.
Sense témer-me’n ja som  a l’era.
Tota envaïda de futures caramutxes amb un mecmeremec que encara no ha florit.
Peg una volta, dues, em mareig un poc.
El puig Major encara exhibeix clapes de neu.
L’ametlerar exhaust de pètals blancs comença a treure fulles verdes.
Pens en Xèjov i en Felícia Fuster.
Em rebolcaria per una clapa de margalideues blanques devora uns esbarzers.
La vinya, només un record.
Unes motos llunyanes.
Unes perdius que corren damunt l’herbei: tres.
És l’hora de la contemplació.