Plagueta de Bord

FELÍCIA FUSTER: L’estimava. Estimava la seva poesia. La vaig convidar al Festival de Poesia de la Mediterrània. No podia venir. Li vaig oferir anar cercar-la a París. No podia venir. Li vaig recitar els seus versos per telèfon. No podia venir. L’estimava com s’estimen les coses immarcescibles, com s’aprèn l’idioma engrescador de la tendresa. No podia venir. I ara, just abans d’entrar dins la primavera, ha partit de puntetes!

FOSCA
                   A M.M.M. amb admiració i afecte

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l’aixada, ni els trànsits
de l’arrel,
no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d’ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m’he despertat com d’una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m’he sentit: una glopada, una embosta
d’espai perdut. Un sanglot
m’ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m’estic, nua de temps,
amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

  Felícia Fuster
  D’Aquelles cordes del vent (Proa, 1987)