Most check wedding guest dresses accept an agee cut beeline down the side, assuming off your bland cottony legs. The beaded cottony check dress looks chic on girls who are a little curvier, giving them the adult look. While a lot of girls adopt blush and blush colours on their maternity wedding dresses night, accept a colour which heightens your appearance and accentuates your features. A cottony check prom wedding dresses with a beat neckline adds bashfulness and a adumbration of adventuresome to your character.Add a continued affair gold alternation to draw absorption to your neckline.A apart gowns for weddings makes the physique attending slimmer. Adding a blanket to the dress is addition way to try a new and altered look. Cutting your hair up and accepting little curls avalanche on your face will add to the allure of the bridal gown dresses .
26 de febrer de 2012
Sense categoria
1 comentari
UN ROPIT DINS EL MATÍ
L’HE VIST ENTRESOMNIS. DES DE LA FINESTRA DE LA CUINA. JUST QUAN M’ACABAVA D’AIXECAR, ENTRESOMNIS DIC.
ERA UN ROPIT.
EL PIT ROIG COM UNA FLAMARADETA.
ELS MOVIMENTS DE JUGUETA.
PICAVA I BOTAVA.
HE SENTIT LA VEU D’EMILY DICKINSON QUAN EL CANTAVA.
QUAN ELL CANTAVA.
EL DIA S’HA ENCÈS DE BENÈFIQUES EXHALACIONS.
ERA UN ROPIT.
EL PIT ROIG COM UNA FLAMARADETA.
ELS MOVIMENTS DE JUGUETA.
PICAVA I BOTAVA.
HE SENTIT LA VEU D’EMILY DICKINSON QUAN EL CANTAVA.
QUAN ELL CANTAVA.
EL DIA S’HA ENCÈS DE BENÈFIQUES EXHALACIONS.
——————A les dotze i mitja efra la Racó de la Mort —la paret del cementeri de Palma on afusellaren més de cinc-cents humans entr ells Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Maria Ques Ventayol i Antoni Mateu Ferrer ara fa setanta-cinc anys—.
He duit una branca d’ametler florit al Memorial.
[Foto Esperança Mateu]
EL MÉS AFUSELLAT DE TOTS: EMILI DARDER
balutxo | DRETS HUMANS | divendres, 24 de febrer de 2012 | 14:34h
balutxo | DRETS HUMANS | divendres, 24 de febrer de 2012 | 14:34h
Aquest cap de setmana, 75è aniversari de l’afusellament d’Emili Darder, víctima de la barbàrie feixista militar, hi haurà actes d’homenatge (*) a qui va ser impulsor de la llengua, la cultura, l’educació i la sanitat com cap altre batle de Palma anterior o posterior.
Tot i que una situació precària de salut, per un problema de cervicals, m’obliga a escriure només amb una mà, no he volgut desatendre la convidada rebuda a afegir un escrit de suport. He escrit i parlat moltes de vegades sobre Darder i, arran de la investigació feta quan preparava l’edició facsímil de La Nostra Terrra, vaig accedir a informacions que encara avui, per circumstàncies diverses, crec que són inèdites. Al final d’aquest article n’aportaré una que entenc clau.
He il·lustrat la col·laboració (també amb referències a escrits anteriors), amb l’article d’opinió (vg. foto 1) que vaig publicar fa 20 anys, arran de la mort de Miquela Rovira. Vull revalidar aquelles paraules: les dones foren víctimes per partida doble.
***
LA MEVA PRIMERA NOTÍCIA D’EMILI DARDER
Vaig saber de molt jove qui va ser Darder. Tenia només 12 o 13 anys quan, assegut a un banc del Born, un dissabte horabaixa un dels seus néts, Josep Maria Cano Darder, ens va explicar la història a mi i a Pere Costa, companys d’escola i de l’escoltisme. Vaig córrer cap a casa i, mon pare i ma mare, demòcrates cristians que abominaven de balillas, de feixistes i de franquistes, em confirmaren la veracitat de quant m’havia dit el meu amic. A Darder, un metge, una bona persona i un batle excel·lent el mataren únicament per exercir un càrrec públic, acusat d’auxili “a la rebelión”, la imputació cínica i desvergonyida dels revoltats contra una República imperfecta, però legítima. Aquella mort injusta, afegida a la dels seus tres companys de martiri i a la de tants i tants d’altres que, a poc, a poc, entraven discretament per les escletxes del meu coneixement (Aurora Picornell, Antoni Amer, Pere Reus…), acompanyats per una segona teringa d’exiliats (Aguiló, Samper, Oliver i Domenge…), em va fer mirar sempre els feixistes (ep, i a tota la gent que es nega a condemnar els seus crims i els seus símbols) com allò que han estat i que, encara ara, són: criminals de guerra impunes i protegits per la injustícia espanyola i la monarquia borbònica.
UN PRIMER HOMENATGE PÚBLIC HONORABLE
EL febrer de 1983, juntament amb Sebastià Serra i des del PSM, vaig participar en l’organització d’un homenatge al Teatre Principal de Palma a Emili Darder. (vg. foto 2). Des de Mallorca Socialista, que vaig gestionar aquell any, vaig fer una crònica de l’acte i vaig reclamar la declaració de fill il·lustre que no va arribar fins molts d’anys després. L’acte va significar un èxit en tots els ordres i, malgrat l’escàs relleu que li va brindar la premsa, es va omplir el Teatre Principal i es varen escoltar uns parlaments ben reeixits, molt especialment els de Miquel Fullana, secretari de Darder, a l’Associació per a la Cultura de Mallorca, i Francesc Vicens d’ERC, al qual, en acabar l’acte el vaig acompanyar a l’aeroport. Abans d’embarcar va agafar en braços la meva filla Llibertat i enflocà: “Aquest petit monstre porta tanta de bellesa com la que li confereix el nom; que visca per a sempre!”. Aprofitant la doble militància, permesa en els Estatuts del PSM, aquell mateix vespre em vaig afiliar a ERC, partit en el qual vaig militar fins l’any 1995.
L’AFUSELLAMENT, SIMBÒLIC I QUOTIDIÀ, DE LA FAMÍLIA DARDER
Dia 18 de març de 1993 moria a Palma la vídua de Darder, Miquela Rovira i Sellarès, als 93 anys sense haver vist rescabalar el bon nom del batle. Segons les cròniques periodístiques no hi va haver cap representació de l’Ajuntament de Palma. Última Hora només destaca la presència de la família i dels polítics Joan March, Francesc Obrador i Bartomeu Mestre. A la darrera entrevista en vida, Miquela Rovira havia explicat el seu exili a França i a Veneçuela, però allò que més mal li va fer va ser “la quantitat d’amics que ens abandonaren”: l’exili interior; la marginació dels covards; el silenci dels anyells. Tant Miquela, com la seva filla Emília i, segurament, tots els néts del batle assassinat (Ferran, Carme, Tito, Emili i Josep Maria) han tastat a la vida aquella sentència popular que afirma que tant de mal o més que l’atac de l’enemic, el que malfereix de bon de veres és el silenci de l’amic.
MÉS COSES SOBRE DARDER
Com he dit a l’entradeta d’aquest comentari, he parlat i escrit sobre Darder a part i a banda. He mirat de repescar, sense èxit, una conferència que m’encarregaren (potser Tomeu Martí) i que vaig fer al Bar Pinzell de Palma fa molts d’anys sobre Emili Darder i Lluís Companys; reparació i justícia! Si puc trobar-la, sigui quan sigui, l’afegiré a aquest mateix comentari.
També la revista La Nostra Terra, a banda de qualque article de Darder, com el que publica sobre l’estat sanitari a la Palma de l’any 1928, on certifica que era una persona informada al dia i que anava amb l’avanguarda mèdica europea, hi plouen notícies posteriors sobre la seva gestió com a batle: els dispensaris sanitaris, les inauguracions d’escoles, la defensa de l’ús del català en els actes públics, l’edició en català dels bans públics, la resolució de la canalització de l’aigua i dels claveguerams, el suport d’atenció mèdica a la prostitució per controlar i eradicar malalties… En fi, allò que es pot definir com una política social i d’esquerres.
EL MISSATGE ALS MALLORQUINS I LA RESPOSTA ALS CATALANS
El maig de l’any passat, 2011, amb motiu del 75è aniversari del Missatge als Mallorquins i la corresponent Resposta als catalans, vaig publicar a part i a banda diversos articles. En el Diari de Balears es va publicar una crònica en tres episodis els dies 31 de maig, 1 i 2 de juny. De la darrera part, en vull transcriure un paràgraf íntegre que delata la sàdica persecució de Darder practicada pels germans Miquel i, sobretot, Llorenç Villalonga, perquè necessita un comentari complementari final posterior:
“Febrer de 1937, Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, i mentre un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937 Llorenç Villalonga torna a parlar des de la premsa de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou, com Barrado, que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos”.
Cinc dies després, a les ordres de Villalonga, els processats foren sotmesos a una farsa de judici que els condemnaria a mort (cal fer notar que el fiscal, per a Darder, només reclamava 20 anys de presó i una multa). Una setmana després foren assassinats. A Darder, retut i malalt, el mataren assegut accentuant més el crim inhumà perpetrat entre aplaudiments de gent convocada a l’efecte d’exhibir satisfacció.
CODA (POSSIBLEMENT INÈDITA) AL PUNT ANTERIOR
A l’escrit anterior hi manca un apunt que, tot i que el vaig facilitar a alguns dels meus amics historiadors que han tractat el tema, crec que encara roman inèdit. Com he explicat en anteriors ocasions, vaig visitar moltes de vegades amb mon pare el seu antic professor de llatí i amic personal, el capellà republicà i historiador solleric Antoni Pons i Pastor, que vivia al carrer de Monterrei a Santa Catalina de Palma, on solia fer classes d’amagatotis de “mallorquí” (ara sé que deficient i arcaic). Pons que va ser blasmat i humiliat pel bisbe Miralles (de les amenaces d’aquest va contreure un sanglot histèric que perduraria fins a la mort), era admirador i molt amic personal d’Emili Darder. Un dia, segurament jo ja havia tornat d’estudiar de Barcelona, encara en vida de Franco, ens va narrar l’execució de Darder. Tenia l’espina clavada ben endins, Antoni Pons! Com a capellà del Manicomi que era, hi va passar la nit del 23 al 24 de febrer de 1937. Aleshores, el meu padrí de fonts i germà de mon pare per qui faig el nom, el psiquiatre que acabaria sent el director de l’hospital psiquiàtric, encara no hi feia feina. Qui sí hi havia aquell vespre era Llorenç Villalonga. Cal explicar que, arran de la mort del psiquiatre Antoni I. Valentí Marroig la primeria de juny de 1936, Villalonga reclamà d’immediat la plaça vacant i la República li denegà “per manca de coniexements mèdics, de mèrits i de preparació”. De tothom que ho ha estudiat un poc (encara que no tothom ho hagi escrit) és sabut com va fer la carrera Villalonga: de rodolons i pidolant assignatures amb altres examinants. Allò que sí va practicar aquest sinistre personatge varen ser electroxocs a malalts detinguts per republicans. Entre d’altres declaracions fiables de font veraç (Bartomeu Mestre i Mestre el definí com un sàdic covard i un mal metge), em consta que n’aplicà fins a l’extenaució a molta de gent i, fins i tot, arribà a la incapacitat total permanent d’una dona republicana (crec que nomia Maria Galmés o Duran). Naturalment, la nit del 23 al 24 de febrer de 1937, a Llorenç Villalonga els revoltats ja li havien lliurat (per mèrits de guerra) la plaça de Valentí i, tant si hi era de guàrdia com voluntàriament, esperava amb delit l’execució de Darder (recordau que només 12 dies abans havia escrit referint-se als quatre a punt d’afusellar: “hay que exterminarlos”). Quan, a l’hora prevista per anteriors endemeses com aquella, Mn. Antoni Pons s’adreçà cap a la capella, es creuà amb el falangista que li recriminà que “resàs i ploràs per qui no ho mereixia”, perquè aquell era un gran dia de celebració!
ENCARA MÉS AFUSELLAMENTS DE DARDER?
Els negacionistes de l’apologia de l’assassinat que practicà Llorenç Villalonga (Roman Pinya, Jaume Pomar, José Carlos Llop i d’altres corifeus o entusiastes de la reaccionària i vomitiva Mort de Dama, ben definida per Gabriel Alomar en el pròleg que Villalonga va prohibir a les posteriors edicions, poden tornar a sortir de les cavernes fosques en defensa del seu admirat, sàdic, racista, misogin, masclista, falangista i feixista per escriure peces literàries tan eloqüents com Villalonga no era Jack el destripador i afusellar de nou, perquè ja no ve d’una vegada, si no la vida sí l’obra exemplar de Darder. També, com han pogut fer fins ara els qui no condemnen els crims del franquisme, poden recollir i escampar arreu des de les bugaderies que abunden als carrerons de les serps dels botifarres mallorquins que els patrocinen el discurs (ep, i d’aquella gent del Call que els acompanyà a aplaudir les bales de fa 75 anys), que el batle tenia “una amiga” per aportar una causa justificativa més de l’afusellament. Miserables, tots quan ho han dit i repetit!
UN NOU I RECENT AFUSELLAMENT “SOCIALISTA” D’EMILI DARDER
Arran de la decisió premeditada de l’Ajuntament de Palma presidit per Aina Calvo, amb la complicitat activa i carregada d’irregularitats tècniques (de tipus, cultural, històric i ètic) de tot el seu equip de govern, de preservar el monòlit de la Feixina per a oprobi dels vençuts i vergonya històrica dels defensors de mantenir un símbol feixista, cal observar que es va produir un nou afusellament sumaríssim d’Emili Darder, entre moltes altres persones a les quals la tristament depredadora i depravada Comisión Depuradora va embargar els seus doblers i béns, una part dels quals foren destinats a complementar i completar la subscripció popular (ei, amb aportacions simbòliques de Hitler, Mussolini i Franco) per aixecar aquell far infecte que estalona públicament el feixime a Palma, amb el nom premonitori de Inmortalidad, inaugurat per aquell General Íssim que havia de servir de sant i senya als mariners en passar per la badia de Palma i així, tal com diuen les cròniques, “poder gritar: ¡Arriba España! saludando brazo en alto”. Dit en menys paraules, amb el patrimoni espoliat i incautat a la família de Darder, pendent com tants d’altres de devolució, es va aixecar un monument als seus assassins i un Ajuntament hipotèticament progressista ha legitimat l’ofensa i afusellat de bell nou les víctimes.
DEIXEU-ME UN BOCINET D’ESPERANÇA
L’afusellament o, com he detallat, els múltiples afusellaments d’Emili Darder són la història d’una ignomínia que no ha merescut encara justícia i reparació. És cert, ho deia aquesta setmana en un article al DdB l’historiador Antoni Marimon, que existeix una nombrosa i estimable bibliografia sobre la infàmia (vg. foto 3). Hi ha (això ja és opinió meva) informació deficient i irregular, amb errades biogràfiques interpretatives, però tot plegat brinda un conjunt més que notable. Darder té un carrer a Palma, dóna nom a una Fundació, a una escola i és tot un referent que, com el bon vi, la llenya vella i els amics antics, milloren amb el pas del temps. Així i tot, encara no s’ha reparat el seu patrimoni. Quan es faci, tinc la íntima esperança que reclami també la part amb la qual la seva família va ser forçada a contribuir a l’ofensa de La Feixina i, ni que sigui aquest bocí de dignitat que correspon als hereus, sigui retirat i tirat a qualque pou sense fons, com feren amb més d’un republicà viu.
CODA ET DA CAPPO
Un batle de curt mandat, culte, dotat professionalment, defensor de la llengua, del territori, de la salut i de la sanitat, de la cultura catalana és, almenys fins avui, el darrer vestigi d’un batle honest i preparat per l’exercici democràtic de la batlia de Palma. Si voleu torcar-vos el moc amb la mànega del menyspreu, repassau els noms i les obres de l’enfilall de mediocritats que hem patit en els darrers 30 anys. Des de 1979, d’ençà del primer batle elegit després de la reinstauració borbònica, Ramon Aguiló, passant per Fageda, Cirer i Calvo, desembocau en el d’ara: Isern i confirmareu que, si totes les comparances fan oi, aquesta les supera totes.
(*) ADDICIONAL TEMPORAL TRANSITÒRIA:
Avui vespre, a les 20h (foto 4), hi haurà des de la Feixina fins al cementiri una marxa de torxes. Un problema greu de salut m’impedirà assistir-hi. Altrament, ni que fos el meu l’únic braç per enlairar la flama, faria el recorregut amb la major dignitat que mereixen Darder, Mateu, Jaume, Ques i tants i tants d’altres amb les respectives víctimes familiars i amb quantes persones s’hi sentin solidàries.
Diumenge, dia 26, a les 12h al cementiri de Palma, davant del mur on mataren Darder hi haurà un altre acte de reconeixement que ja fa anys que se celebra. Hi he assistit sempre que he pogut, però enguany no podré fer-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!