Plagueta de Bord

Ho digueres la primera vegada que ens vàrem veure: una bona còpia val més que l’original, i cop en sec, quan vaig  mirar de prop els teus ulls grisosos que feien joc amb els teus cabells, em semblaren la imatge perfecta de la mediocritat que sempre havia detestat a la primera de canvi.

Els teus interrogants m’entabanaven. I si la família no fos el lloc de l’amor més exacte sinó, a la inversa, l’indret en què ens odiam més cordialment, en què ens escorxam de viu en viu? El nínxol de totes les traïcions, la llar de totes les repressions? L’epicentre d’una afecció severa? Una cèl·lula mare el nucli de la qual seria, per natura, infecciós? Hi havia una densitat forta de les qüestions humanes en el teu llibre de contes, Imitació de la vida, que mentre avançava en aquella coa que em semblava infinita amb els tres totxos teus aferrats al pit, només podia pensar en la impressió que m’havien causat aquells personatges que em feren participar en l’aventura de la teva escriptura com si jo, com a lectora, i tu, com a escriptor, avançàssim plegats dins els meandres de la intriga.

Quan em faltava poc per arribar et vaig sentir que comentaves a un jovenet de cabellera rasta: Voldria lligar en el meu cap allò que al principi no hi estava. El que compta és la transició, el muntatge. El que em captiva és el fet de mesclar, plegades, coses que no vénen de la mateixa zona del cervell. Faig la síntesi de diversos humors contradictoris. Aferr trossos diferents per crear-me una identitat: és la mateixa forma de composició d’un Frankestein. Aquella paraula m’escarrufà i quan vaig aparèixer davant els teus ulls devia semblar una fan de mitja edat, amb el maquillatge una mica corregut per aquella xafogor ambiental i amb un tremolor de timidesa que em feia returar quan et vaig dir el meu nom. Des d’un bell principi em tranquil·litzares amb un somriure afable i em digueres que em segués en una cadira que hi havia al teu costat. Allò dels tres llibres et feia molta de gràcia. Quan et donava els noms de Júlia i de Carol tornares mostrar-me aquelles dents tan blanques que semblaven d’anunci de dentrifici. Ramona, la propietària de la llibreria se’ns va acostar amb dues copes de xampany: pel meu esgotat escriptor i la millor client que tenc. Brindàrem. I quan m’aixecava per partir fou quan em digueres amb  un xiuxiueig si volia anar a sopar amb uns amics.

Alguna màquina diabòlica s’havia posat en marxa sense tèmer-me’n. El restaurant Ciro’s estava en el baixos un casal del barri antic. El coneixia molt bé perquè en aquella casa feia anys havia fet classes a un fill gandul dels senyors. Per això et vaig dir si volies que et mostràs el jardí circular amb una gegantina xicarandana florida al centre mateix.  Hi havia llums indirectes i els rams de flors liloses semblaven niguls de fum que suraven al voltant del troc retorçut i negrós. Em demanares si sabia que volia dir èxtasi en grec. Et vaig mirar fixament als ulls com si fossis el primer sospitós d’un crim. Em sentia dins un vertígen amb un boomerang que anava de tu cap a mi, i viceversa, en un anar i tornar insensat i impossible. L’aire era violeta xicarandana i tu em deies que èxtasi volia dir senzillament sortida. Després m’amollares: estam bé aquí. I jo et vaig contestar: no, no estam bé aquí. I de sobte es va posar a fer una aigua de bimbolla i entràrem precipitadament al menjador. Des un campanar sonaven hores.

Per què em contaves aquella història com si jo no hi fos, com si l’haguessis imaginat mentre menjàvem aquella tendríssima carn de vadella amb una salsa bearnesa que era massa coenta, i tu fossis un cavaller trobadoresc d’una elegància freda que vol conquerir una dama? Per què em deies sense mirar-me als ulls que t’havia impressionat veure d’enfora una dona que contemplava la porta del Mirador de la Catedral acompanyada d’un nin que l’escoltava bocabadat i content? Badares molt els ulls quan et vaig dir que no em trobava gaire bé en aquell moment i supòs que entengueres que aquella dona amb el seu fill era la que t’escoltava com una grupi fidel. Ens coneixíem sense saber-ho abans de trobar-nos. Potser era això el que et creava aquella inquietud que em demostrares a l’hora del postres, quan et dugueren el llibre d’honor perquè hi deixassis la teva signatura. Sempre he cregut que els defectes de la gent surten en els sopars: la vanitat, la perfídia i la falsedat de les dones, la bestiesa i la convencionalitat dels homes, les falses relacions socials, la comèdia mundana. Però aquell vespre tot això no m’importava i només pensava en una idea que vaig tenir en un col·loqui literari i que va desencadenar el somriure general: no ens interessam prou pel cos dels escriptors: té la mateixa importància que els seus llibres. Tothom em va tractar d’extravagant.

Per a tu vaig deixar el meu marit i el meu fill aquella nit. Aquella nit entre els llençols de l’hotel Victòria vaig saber que tenies un cos molt interessant; que hi havia continuitat de teixit i de ritme entre els teus llibres i la manera com el cos que els ha escrit camina, parla, calla, apareix, desapareix, estima… Et vaig deixar a la matinada, quan el cel tenia aquell blau elèctric que m’enamora i els carrers feien olor de saladina.

Avui després de tant de temps he vengut tota sola al restaurant Ciro’s amb el teu llibre darrer, Replecs, i aquesta plagueta on escric. La xicarandana no té ni una flor. Tu em sembles una ficció perduda. Record la teva primera dedicatòria: “Enlloc de ser escriptor m’hauria estimat més inventar el paper higiènic o l’obridor dels pots de cervesa. Ara és massa tard per canviar de professió, encara que segueixo egoistament passant gust tot sol.”

He mirat la xicarandana i m’ha semblat tota sencera una taca lila.