21 de febrer de 2012
Sense categoria
0 comentaris
Naufragi a la banyera
Ell sap que torna i retorna sempre al mateix pensament: facem el que facem, no podem escapar del nostre passat. És el principi mateix de la tragèdia.
Si na Blanca fos un color, seria el d’una flama que dansa dins la nit. No ho he de fer, això. No he de cercar qualsevol excusa per pensar-hi. Però encara que ho sàpiga, hi ha alguna cosa més forta que em domina.
[Foto de ????? ?????????]
Com aquest mal que tenc per tot el cos. No puc dormir. Cinc minuts dins la fosca em semblen més llargs que l’edat mitjana. I si em desvetl, sé que demà estaré grogui i no podré fer res. Prendré un ibuprofè de 400 mg perquè em baixi aquest punt de febre i un tetrazepan de 50 mg perquè em tregui aquesta contracció muscular que em sent des dels ronyons fins a la panxa de la cama esquerra. Mentre umpl un tassó d’aigua, em veig dins el mirall davall aquesta llum insuportable dels neons i quasi peg un crit. Ja fa temps que no puc confegir aquesta imatge d’una dona gran, amb aquests ulls que foren grisos enfonyats dins unes arruades i fondes ulleres liloses, amb aquests llavis enrevoltats de petits talls com de gilet, amb aquest galamó que em penja com una mala cosa. M’entren ganes de demanar a aquell espeltre que em contempla des del fons del mirall: I tu, qui ets? Què fas dins aquest bany? Per què apareixes quan menys et necessit? Per què em fas por? No ho faig perquè encara em queda una gota de seny i d’humor. I després d’engolir aquelles crosses de la química, em pos a riure com si m’hagués pegat un atac de demència senil i estigués tancadora. Els he vist d’una rampellada. M’he quedat amb els ulls mig closos davant la finestra com si esperàs que es tornàs a produir el prodigi. No, només el corral amb els dos tarongers, el nesprer i aquells rosers que van tan magres i no sé com ho he de fer perquè agafin un poc de força. Estic segura que he vist un esbart d’ocells que m’ha deixat la seva ombra benèfica damunt la mirada. No sé quants eren, però n’hi havia més de tres. Quina velocitat! És en moments com aquest que et necessit, Blanca, per demanar-te si dins el bessó d’aquest hivern inclement és possible que passi per aquest corral nostre un esbart d’ocells que m’han alegrat el dia i ha estat un vist i no vist, com una aparició que es fon de cop. No vull gratar les velles ferides. No vull tornar a les eternes discussions. Mentre em servesc un tassó de vi negre per acompanyar aquestes dues llesquetes de pa amb oli, dins la galeria assolellada que pega a la cuina encara puc sentir la teva veu: Com vols que no em facin mal aquestes històries que sent cada dia a la feina? Trobes que m’he de tancar dins una torre de vori? M’has demanat una cosa i m’has mirat amb aquells ulls color de terra amb piquetons daurats que em travessen. I et voldria contestar tot d’una. Però els mots no passen per la barrera de les dents. Però, per qui et prens, estimada meva? Per molt compassiva que siguis, tu tota sola no pots adobar el món. Aquestes paraules sembla que t’han sacsejat. És com si tota la casa tremolàs i t’aixeques com si parlassis d’esma: m’obsessionen la pobresa, la misèria, el desclassament i la solitud. T’atures i em mires com si arribassis d’un altre univers i jo fos una desconeguda. Na Martina no té feina fa mesos i no cobra l’atur, i en Lluc, el seu home, tampoc. Viuen a un apartament que és més petit que la teva cuina. Quan vaig al mercat, moltes de setmanes també compr per a ells. Els seus dos nins estan prims com bastons. Ella ha tornat a beure. I ell no té manera de fer res. Sembla que els ha escopit la mar. Els hauries de veure. Calla, Blanca, calla! Tot això em fa mal de cor! Partires pegant una portada. Vaig tenir un regiró. El doctor Soler em diu que no he de rememorar res, que no he de recordar més que coses bones, que aquestes discussions del passat em fan reverberar el dolor damunt els nervis i que espeny tot allò que ell ha adobat. Però no puc esborrar el passat amb un tres i no res. No puc permetre que na Blanca sigui només la dona bona al·lota que fa la vida molt agradable a la vella xaruga de la seva germana gran. Ara ja voreja l’insomni total, m’amolla el doctor Soler amb el seu aire més greu. Agrípnia, és diu aquesta malaltia. I aquests somnífers que li don són els més forts que pot fer servir. Les migranyes, normals. I els antidepressors l’ajudaran i li donaran una certa eufòria. Després, com que sap que m’agrada la poesia, em diu una frase perquè la pensi. Aquesta li farà ballar el cap a vostè, que és tan afrancesada: L’esprit se meut et raisonne, l’âme s’émeut et résonne. Són coses d’aquestes, les que ha de tenir dins el cap. Quan parteix, em deixa tapada de receptes. He de reconèixer que el còctel de medicaments ha tengut uns resultats ben acceptables: he pogut dormir cinc hores. I he fet voltes i volteres a la frase i no n’he tret aguller: L’esperit es mou i raona, l’ànima s’emociona i ressona. Traduit així no té gens de gràcia i es perd tot el joc de paraules. Quan ja feia una bona estona que anava de fracàs en fracàs en un intent de conservar el joc fonètic sense trair el sentit de la frase, només m’ha vengut una imatge d’una forma obsessiva. Na Blanca em tornava una traducció que li havia deixat del poeta François Cheng i em deia: Ets molt dolenta. Ho has perdut tot en la traducció. Has deixat sec el poeta. Però no m’estranya gens perquè ja he descobert el teu mal fondo, allò que no t’ha diagnosticat ningú. Tens el cor sec! I partí de quatres com quan érem al poble, de petites, i anàvem disfressades de casa en casa xisclant “voleu fresses?” i just quan sortia la madona o l’amo tiràvem trossos de cosssiols romputs i partíem correntsos. Allò em va fer molt de mal. Passàrem una bona temporada en què només ens dèiem les coses necessàries. No sé si era una impressió meva, però ella es fonia com una espelma. Allò no era aguantador, però cap de les dues no volia donar el braç a tòrcer. Sempre havíem estat molt orgulloses. Aquell dia que na Blanca em va dir que partia cap a Barcelona per fer uns cursets que durarien molts de mesos, vaig saber que no la tornaria veure. Avui not que les pastilles em fan més efecte. Potser he tornat a veure un esbart d’ocells que han passat per damunt els tarongers i el nesprer i aquell roser que em varen empeltar l’any passat i que té dues roses vermelles que encara no ha cremat el fred.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca de dia 19 de febrer de MMXII]
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca de dia 19 de febrer de MMXII]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!