Vuitanta anys d’un pintor català universal. El dia 13 de desembre de 2003, dissabte, mestre Tàpies fa vuitanta anys, i això és una magnífica notícia. Fa mig any vaig veure a Lleida una gegantina exposició antològica en la qual es podien contemplar les fites d’una trajectòria creativa rica, complexa, poètica i inacabable. Ell, acompanyat de la seva dona,Teresa, es passejava i mirava els quadres, s’aturava especialment davant alguns i contava anècdotes de la seva producció. M’impressionà aquesta fortalesa d’un home que no s’atura d’obrir-nos les visions quan m’acabava de contar que tenia problemes de pèrdua de visió. Era com una gran paradoxa, com un oxímoron. Era el fet exemplar d’un home lluitador: un pintor lluitador. Quan passàrem devora una gran tela amb una creu que era una T, amb un peu dibuixat amb grafit damunt el blanc resplendent de la calç, em digué: ‹‹Aquest el vaig fer aquest estiu passat a Campins››, i em vingué al cap tot el que la paraula Campins em mostrava: aquella masia del Montseny on Tàpies té un gran taller en què fa feina els mesos de calor.
&&&
Memòria de Blai Bonet. També m’ha vingut al cap l’altre amic, el poeta Blai Bonet, que també morí fa sis anys, el 21 de desembre, catorze dies després d’en Nadal, i que segurament hauria dedicat algun article alegre i coratjós a les eleccions de Catalunya i al nou govern d’esquerres nacionalista. En Blai té un llibre extraordinari sobre Tàpies, que és una llàstima que no es reediti perquè ens obre miradors i camins de lletra per penetrar en l’univers tapià, d’una singularitat i una riquesa espectaculars. A més a més en Blai deia: ‹‹El llibre l’he fet com si fos una pel·lícula que hagués rodat, muntat i dirigit. Des de les cobertes a les imatges, des de la tipografia a la compaginació tot ho vaig fer amb l’exactesa que mereix una obra com la d’en Tàpies.›› Quin exemple més canònic per a tants dits escriptors que no es miren ni les paginades! També l’amiga marchand Soledad Lorenzo de Madrid m’ha enviat el magnífic catàleg de l’exposició, que fa ara mateix, de Tàpies, a la seva galeria, i he quedat de bell nou bocabadat per l’originalitat dels quadres, que són reescriptures dels seus signes clàssics, de les seves lletres obsessives, dels seus cossos ixents, de les seves xifres misterioses, dels seus tractaments tàctils, ferotges, durs i tendríssims. Un Tàpies, que, com els seus col·legues Picasso i Miró, aconsegueix als seus vuitanta anys espigolar, recrear i mostrar com un puer senilis potent tot de finestres obertes a l’enigma i a la irradiació dels sabers més ocults. En una conversa fa pocs dies a Ferrutx amb en Miquel Barceló (quan Tàpies vas ser investit honoris causa de la UIB férem una visita a Ferrutx i va ser emocionant veure dos pintors tan plens d’excel·lència que tenien nombroses interseccions), em contava que en un documental en què comentava quadres del Louvre va triar una pintura de Goya on hi ha un bou escorxat. Assenyalava a la càmera que filmàs les costelles, que, amb les seves retxes vermelles, semblaven les quatre barres que tantes de vegades ha fet en Tàpies. Aquest Tàpies catalanista que vaig conèixer i viure en els capoladors temps del franquisme també em dóna una de les carnalitats més incandescents de l’artista: un lluitador per la cultura pròpia i totes les cultures, per la llibertat del seu país i de tots els països, un vertader far orientador en la nit fosca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!