7 de febrer de 2012
Sense categoria
0 comentaris

un vell article sobre l’amic Antoni Tàpies

MOLTS D’ANYS, ANTONI TÀPIES

Vuitanta anys d’un pintor català universal. El dia 13 de desembre de 2003, dissabte, mestre Tàpies fa vuitanta anys, i això és una magnífica notícia. Fa mig any vaig veure a Lleida una gegantina exposició antològica en la qual es podien contemplar les fites d’una trajectòria creativa rica, complexa, poètica i inacabable. Ell, acompanyat de la seva dona,Teresa, es passejava i mirava els quadres, s’aturava especialment davant alguns i contava anècdotes de la seva producció. M’impressionà aquesta fortalesa d’un home que no s’atura d’obrir-nos les visions quan m’acabava de contar que tenia problemes de pèrdua de visió. Era com una gran paradoxa, com un oxímoron. Era el fet exemplar d’un home lluitador: un pintor lluitador. Quan passàrem devora una gran tela amb una creu que era una T, amb un peu dibuixat amb grafit damunt el blanc resplendent de la calç, em digué: ‹‹Aquest el vaig fer aquest estiu passat a Campins››, i em vingué al cap tot el que la paraula Campins em mostrava: aquella masia del Montseny on Tàpies té un gran taller en què fa feina els mesos de calor.

I vaig recordar una anada a Campins amb l’amic Nadal Batle, quan era Rector de la UIB. Vàrem visitar el pintor per dir-li si volia ser doctor honoris causa de la nostra universitat. Ell va estar alabadíssim, contentíssim i acceptà tot d’una. Ens mostrà el taller i tot d’obres noves de trinca. Un quadre petit amb un crani groc i una creu negra m’impressionà. Hi havia tota una reflexió sobre la mort i l’envelliment, hi havia unes vanitascontemporànies que em mostraren aquest Tàpies cru, fort: pintor fondo. Tot ell ens ha arrossegat pels amors a la matèria, i ara ens mostrava el pas del temps a través d’aquelles esgarrapades, urpades, incisions, esfilagassades, ferides… I també vèiem els dies de l’ahir en els objectes perduts, oblidats i tirats que recicla —en un gest tan i tan d’ara— per fer-los aparèixer en una nova epifania, per mostrar les coses amb una llum de veritat. Fa ver el món. Record que aquell dia de Campins ens convidà a un restaurant a prop de ca seva, El Racó de Can Fabes, on menjàrem exquisideses d’un cuiner català d’aquest que s’han fet famosos per tot el món, Santi Santamaria, i té tres estrelles Michelin. Ara que ha sortit l’amic Nadal Batle, que ja fa sis anys que morí, i al qual agradaria una cosa de no dir el triomf electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya, vull deixar escrit que la gran alegria d’ahir va ser el pacte que ERC ha signat amb el PSC i IC-Els Verds. He pensat que voldria saber què en diria en Nadal i l’he enyorat molt.

&&&

 Memòria de Blai Bonet. També m’ha vingut al cap l’altre amic, el poeta Blai Bonet, que també morí fa sis anys, el 21 de desembre, catorze dies després d’en Nadal, i que segurament hauria dedicat algun article alegre i coratjós a les eleccions de Catalunya i al nou govern d’esquerres nacionalista. En Blai té un llibre extraordinari sobre Tàpies, que és una llàstima que no es reediti perquè ens obre miradors i camins de lletra per penetrar en l’univers tapià, d’una singularitat i una riquesa espectaculars. A més a més en Blai deia: ‹‹El llibre l’he fet com si fos una pel·lícula que hagués rodat, muntat i dirigit. Des de les cobertes a les imatges, des de la tipografia a la compaginació tot ho vaig fer amb l’exactesa que mereix una obra com la d’en Tàpies.›› Quin exemple més canònic per a tants dits escriptors que no es miren ni les paginades! També l’amiga marchand Soledad Lorenzo de Madrid m’ha enviat el magnífic catàleg de l’exposició, que fa ara mateix, de Tàpies, a la seva galeria, i he quedat de bell nou bocabadat per l’originalitat dels quadres, que són reescriptures dels seus signes clàssics, de les seves lletres obsessives, dels seus cossos ixents, de les seves xifres misterioses, dels seus tractaments tàctils, ferotges, durs i tendríssims. Un Tàpies, que, com els seus col·legues Picasso i Miró, aconsegueix als seus vuitanta anys espigolar, recrear i mostrar com un puer senilis potent tot de finestres obertes a l’enigma i a la irradiació dels sabers més ocults. En una conversa fa pocs dies a Ferrutx amb en Miquel Barceló (quan Tàpies vas ser investit honoris causa de la UIB férem una visita a Ferrutx i va ser emocionant veure dos pintors tan plens d’excel·lència que tenien nombroses interseccions), em contava que en un documental en què comentava quadres del Louvre va triar una pintura de Goya on hi ha un bou escorxat. Assenyalava a la càmera que filmàs les costelles, que, amb les seves retxes vermelles, semblaven les quatre barres que tantes de vegades ha fet en Tàpies. Aquest Tàpies catalanista que vaig conèixer i viure en els capoladors temps del franquisme també em dóna una de les carnalitats més incandescents de l’artista: un lluitador per la cultura pròpia i totes les cultures, per la llibertat del seu país i de tots els països, un vertader far orientador en la nit fosca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!