Tàpies és mort i he pensat amb tu
6 de febrer de 2012
Sense categoria
1 comentari
COM PLOREN LES PARAULES
M’enfonsava molt de temps en la contemplació del seu cos, m’omplia la vista de tota la seva persona com si em trobàs davant d’una d’aquestes obres mestres, de l’art o de la natura, que potser no tornaràs a veure pus mai, és a dir amb la voluntat febrosa i desesperada d’impregnar-me profundament de la seva bellesa, en aquesta plenària i alhora dolorosa adhesió en l’instant que produeix la consciència de la seva fugacitat, però que n’és l’única garantia de fixació.
Vaig sortir de l’escala de ca meva amb el paper de plata que embolicava el llonguet tot romput i amb dues mossegades ben fondes a aquella truita amb patates i un poc de ceba tendra que m’agradava tant. Mumare m’havia dit que m’hi havia posat oli i tomàtiga i una mica de sal de cocó. Allò era millor que qualsevol pastís.
[Foto Jan Kohlbusch]
Vaig reparar una camioneta negra molt gran aparcada just davant el bar Los Molinos, ben tancat i barrat i on hi havia un Se Traspasa o Se Vende amb lletres molt grosses. Quan hi he passat per davant un pelut amb un xandall vermell m’ha posat un cotó davant la cara. M’he despertat fermada de peus i mans amb una mordassa de roba que feia pudor de merda dins un cotxe a tota. He intentat desfer-me però aquell bergant havia fet una bona feina, com més em movia més m’estrenyia. Quan ha passat una bona estona he notat que havíem deixat la carretera per un camí ple de sotracs que semblava que em rompien l’espinada. M’han entrat unes ganes de plorar espantoses. Aquell home em violaria i després em mataria. I ja no podria ser manescal. Ni podria curar molts d’animals. Ni tendria un parc molt gran amb una mala fi d’espècies. Ni un home que m’estimàs molt. Com se’m podien ocórrer aquelles bajanades quan estava en un perill tan gran! Volia cridar però no podia. Volia rompre els lligams i era inútil que m’hi esforçàs. Em feia mal la panxa i tenia una pixera espantosa. L’hi he amollat i he sentit com els jeans s’amaraven a poc a poc d’una calentoreta dolça. No sé quin temps ha durat el viatge. Ell anava amb un passamuntanyes i molta mala llet. M’ha tapat els ulls abans de treure’m defora. Després hem caminat un estona per una camada amb moltes pedres. Se sentien unes esquelles llunyanes. M’ha fet baixar unes escales que no s’acabaven mai. Olor d’humitat i de bolets. M’ha tirat damunt un matalàs dur. M’ha tret la bena dels ulls. Hi havia una bombeta de pocs vats plena de pols. Quan ha vist la compixada ha dit ets una bruta i m’ha pegat un parell de coces fins que m’ha fet rodolar fins a la paret escrostonada i plena de floridura. M’he arrufat. He sentit com pujava les escales. Em sembla increïble però he quedat adormida. No sé quin temps ha passat. M’han despertat les seves estamenejades. A part d’unes botes Dr. Martens negres, no duia res més que una enravenada de pel·lícula porno. Ha tret una manguera d’un racó. Quan m’ha tengut ben remullada, amb un cúter m’ha tallat els fermalls i m’ha despullat de mala manera. Després m’ha eixugat amb quatre estirades. I m’ha començat a picar amb el cúter com si em volgués fer talls pertot. Quan m’ha tengut ben regirada s’ha posat a compixar-me les cuixes. M’ha deixat tota sola molta d’estona fermada a una reixa amb unes manilles. He cridat fins que he tengut alè. Només sentia renou de canonades i els xiscles i les corregudes d’un estol de rates que es menjaven les miques de pa que ell em deixava dins un plat. He perdut la noció del temps. Un dia ha vengut molt enrabiat. No em fas passar gens de gust, t’hauré d’escorxar com una truja. I m’ha amollat les manilles i s’ha posat a fer-me talls pels cos amb el cúter. Jo corria i xisclava com una boja i ell s’esbutzava de rialles mentre es feia una palla. Després m’ha començat a pegar coces i cops de puny. He corregut cap a l’escala i ell darrere darrere. He sentit que travelava i es pegava un cop molt fort. M’he aturat, estava estirat d’esquena i immòbil. El cuter li havia caigut de les mans. L’he agafat i li he tallat el coll i el pardal. Ell ha xisclat com una bèstia, ha fet tres o quatre esperonejades i res pus. Hi havia una sangada pertot. Quan he vist que era mort li he agafat el portàtil que duia penjat al cinturó i he telefonat a la policia.
En el mateix moment en què na Maria Francisca Deleat ha dit la paraula “policia” i s’ha aturat de parlar tenia els ulls molt lluents, i la claror color de rosa seca que venia de l’aire gelat del crepuscle rere els vidres de la sala semblava que atorgava a tota la seva pell un aire sobrenatural. És molt fort això que em contes. M’has impressionat! T’estim més que mai! Com si hagués agafat una ploma de paó i li fes pessigolles a l’orella, na Maria Francisca ha esclatat en rialles. La seva cabellera castanya molt onada es movia en una dansa alegre per damunt el seu camiser de seda vermella estampat de floretineues negres. Tenia una bellesa serena i fonda que m’ha fet moltes de ganes d’agafar-la entre els braços i estrènyer-la fins a fer-li oblidar tots aquells mals records. Ella m’ha rebutjat amb la suavitat d’una deessa mentre continuava esbutzant-se de rialles. He tengut por que no s’ofegàs. He destapat una altre botella de xampany i li he donat una copa. Ella n’ha begut un glop. Després m’ha mirat amb condescendència. Allò, venint d’ella, m’ha emocionat. Els homes sou molt febles. Necessitau sempre una mica de violència per funcionar. I això sempre m’ha fet un maler. No sabia què li havia de contestar i he alçat la copa mentre amollava un salut tímid. I he afegit: em sap greu, no me’n volia fotre de tu. Ha tornat a somriure i m’ha mostrat aquella dentadura magnífica que una mala fi de fotògrafs volien per il·lustrar anuncis, vestits i altres bagatel·les de la moda i que ella llogava per poder pagar-se els estudis de manescal. S’ha aixecat i s’ha posat l’abric. Li he dit que l’acompanyaria amb cotxe. M’ha dit que no. És que no em vols perdonar? S’ha posat a riure un altre cop mentre anava davant ella pel corredor i li obria la porta. Movia el cap d’un costat a l’altre com si pensàs “No ho entendràs mai, tanmateix”. Quan ha partit he quedat fred com si m’haguessin xuclat tota la sang. He tornat a la sala i m’he assegut al lloc exacte on havia estat ella. Respirava l’olor del seu perfum de gessamí i taronja que se dissipava a poc a poc. El meu musell era com el d’un ca que cercava els indrets on el seu cos havia deixat les més mínimes traces. Em sentia feliç. Na Maria Francisca m’havia deixat una història terrible i les seves rialles més meravelloses. Amb allò, per precari que fos, seguiria alimentant el meu amor.
[Aquest text va ser pùblicat el passat 5 de febrer de MMXII al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!