M’enfonsava molt de temps en la contemplació del seu cos, m’omplia la vista de tota la seva persona com si em trobàs davant d’una d’aquestes obres mestres, de l’art o de la natura, que potser no tornaràs a veure pus mai, és a dir amb la voluntat febrosa i desesperada d’impregnar-me profundament de la seva bellesa, en aquesta plenària i alhora dolorosa adhesió en l’instant que produeix la consciència de la seva fugacitat, però que n’és l’única garantia de fixació.
Vaig sortir de l’escala de ca meva amb el paper de plata que embolicava el llonguet tot romput i amb dues mossegades ben fondes a aquella truita amb patates i un poc de ceba tendra que m’agradava tant. Mumare m’havia dit que m’hi havia posat oli i tomàtiga i una mica de sal de cocó. Allò era millor que qualsevol pastís.
[Foto Jan Kohlbusch]
En el mateix moment en què na Maria Francisca Deleat ha dit la paraula “policia” i s’ha aturat de parlar tenia els ulls molt lluents, i la claror color de rosa seca que venia de l’aire gelat del crepuscle rere els vidres de la sala semblava que atorgava a tota la seva pell un aire sobrenatural. És molt fort això que em contes. M’has impressionat! T’estim més que mai! Com si hagués agafat una ploma de paó i li fes pessigolles a l’orella, na Maria Francisca ha esclatat en rialles. La seva cabellera castanya molt onada es movia en una dansa alegre per damunt el seu camiser de seda vermella estampat de floretineues negres. Tenia una bellesa serena i fonda que m’ha fet moltes de ganes d’agafar-la entre els braços i estrènyer-la fins a fer-li oblidar tots aquells mals records. Ella m’ha rebutjat amb la suavitat d’una deessa mentre continuava esbutzant-se de rialles. He tengut por que no s’ofegàs. He destapat una altre botella de xampany i li he donat una copa. Ella n’ha begut un glop. Després m’ha mirat amb condescendència. Allò, venint d’ella, m’ha emocionat. Els homes sou molt febles. Necessitau sempre una mica de violència per funcionar. I això sempre m’ha fet un maler. No sabia què li havia de contestar i he alçat la copa mentre amollava un salut tímid. I he afegit: em sap greu, no me’n volia fotre de tu. Ha tornat a somriure i m’ha mostrat aquella dentadura magnífica que una mala fi de fotògrafs volien per il·lustrar anuncis, vestits i altres bagatel·les de la moda i que ella llogava per poder pagar-se els estudis de manescal. S’ha aixecat i s’ha posat l’abric. Li he dit que l’acompanyaria amb cotxe. M’ha dit que no. És que no em vols perdonar? S’ha posat a riure un altre cop mentre anava davant ella pel corredor i li obria la porta. Movia el cap d’un costat a l’altre com si pensàs “No ho entendràs mai, tanmateix”. Quan ha partit he quedat fred com si m’haguessin xuclat tota la sang. He tornat a la sala i m’he assegut al lloc exacte on havia estat ella. Respirava l’olor del seu perfum de gessamí i taronja que se dissipava a poc a poc. El meu musell era com el d’un ca que cercava els indrets on el seu cos havia deixat les més mínimes traces. Em sentia feliç. Na Maria Francisca m’havia deixat una història terrible i les seves rialles més meravelloses. Amb allò, per precari que fos, seguiria alimentant el meu amor.
[Aquest text va ser pùblicat el passat 5 de febrer de MMXII al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!