notes

SUSAN SONTAG: UN DIARI APASSIONANT. És una d’aquestes escriptores que hauria volgut conèixer. Perquè era nord-americana enamorada d’Europa, perquè devorava André Gide i Roland Barthes, perquè li agradaven els homes i les dones, perquè no tenia pèls a la llengua, perquè va lluitar contra la mort amb tota l’ànima i va escriure llibres magnífics sobre la malaltia, perquè va dedicar dos bells assatjos al seu amic artista Paul Thek —Aids and its metaphors i Against Interpretation— i el va cuidar fins que va morir de la sida, perquè admirava Dostoievsky i perquè escrivia bé. Renacida (Literatura Mondadori), és el primer dels volums del diaris de la Sontag editat pel seu fill David Rieff. Abarca del 1947 al 1963,  o sia des del 14 als 30 anys.

En la lletra dietària de la Sontag trobam la veu d’una adolescent que descobreix la vida, el sexe, l’amor i un gran nombre d’escriptors que l’enlluernen, l’enamoren i la flipen. Però en el diari també hi ha la creació d’una identitat pròpia com ella mateixa ens diu als 24 anys: “És superficial entendre el diari només com un receptacle per als pensaments secrets i privats propis, com un confident que fos sord, mut i analfabet. Al diari no només m’express més obertament que amb qualsevol altra persona: m’hi crei a mi mateixa.” A través de les seves planes trobam una dona que vol veure-ho tot, viure-ho tot, llegir-ho tot amb una bulímia intel·lectual extrema. Als 17 anys es casa amb Philip Rieff quan feia cinc setmanes que s’havien conegut, als dos anys tenen un fill i als cinc anys se’n va a viure tota sola a Oxford i després a París. Hi ha una urgència gran en la seva història i en les seves lectures: devora la poesia francesa, els escriptors russos, Joyce, Freud, la filosofia i la literatura alemanya i no s’atura d’escriure: “Les meves lectures són un amuntegament, una acumulació, emmagatzemar de cara al futur i omplir el buit del present. El sexe i el menjar són gestos del tot diferents: plaers per si mateixos, per al present.” Una veu inoblidable!

&&&

UNA NARRADORA EXCEPCIONAL: ALICE MUNRO. He sortit a penjar una tovallola blava a l’estenedor. He sentit una piuladissa de teuladers entre les branques del lladoner i he vist que queien un grapat de fulles d’or. Ha sortit un raig de sol molt fi entre uns niguls gris negrosos. Pens que amb aquests elements tan senzills i casolans l’escriptora Alice Munro podria fer un d’aquests contes que agafen el lector com si no-res i al final el deixen estormiat, commogut, tocat. La Munro va néixer el 1931 a Wingham (Ontari), el seu pare era foraviler i la seva mare mestra d’escola. Va publicar el seu primer conte, Les dimensions d’una ombra, quan estudiava a la universitat de Western. Va treballar de cambrera, de recol·lectora de tabac i de bibliotecària. Ha estat casada dues vegades i ha tengut tres filles. Ha dedicat tota la seva vida a l’escriptura de contes amb l’excepció de dues novel·les. Ha guanyat tres vegades el prestigiós premi canadenc  Governor’s General Award, el Man Bokker International Prize per tota la seva obra i és una candidata al premi Nobel des de fa temps. Dolors Udina ha fet una magnífica traducció catalana d’un del seus llibres de contes Odi, amistat, festeig, amor i matrimoni (Club Editor), publicat originàriament el 2001. Som un fan total de la Munro perquè sap contar amb un no-res històries de cada dia i de poble amb protagonistes d’aquells que la gran història no inclourà mai entre les seves planes. Memorialista del quotidià ha estat comparada amb Txèkhov pel to, la riquesa i la poètica dels seus relats. Ens narra els esdeveniments d’aquestes vides minúscules amb una mestria de miniaturista i ens sorprèn amb les esgarrapades, els talls i els daltabaixos amb els quals la vida ataca quan menys ho esperen els seus personatges. Hi ha una visió molt local del món que és el trampolí de la seva universalitat, una obsessió pel temps i els seus herois s’enfronten a tradicions i costums tan arrelades com de vegades obsoletes. Els arguments dels seus contes són un poc secundaris en el sentit del bessó de la narració: sempre passa alguna cosa que ho fa tremolar tot, la revel·lació que amara de sentit els esdeveniments. És com una germana petita d’escriptores que ella reconeix que estima com a mestres: Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter i Eudora Welty. Recoman també la novel·la La vida de las mujeres (Editorial Lumen), traduïda estupendament a l’espanyol per Aurora Echevarría. La Munro la va escriure quan tenia quaranta anys i va dir amb la seva ironia més esmolada: “És autobiogràfica en la forma, però no en els continguts.” Escrita en primera persona per una al·lota, Del Jordan, que viu amb els seus pares al poble de Jubilee, és un fresc de la vida d’una petita comunitat amb un repartiment coral de personatges: el pare, que no fa llarg, la mare, que ven enciclopèdies pels encontorns, el tio Benny, que viu a una cabanya plena de trastos, Mary Agnes, que sempre passa fred, tia Grace i tia Elspeth, que són xafarderes nades, Owen, que és l’amic de l’ànima, Naomi, que és l’amiga de l’institut, etc. etc. Del Jordan descobreix que haurà de triar entre una aurea mediocritas de matrimoni, llar, fills i església, o alguna opció més arriscada. El descobriment de la seva vocació literària li donarà ales. L’exploració de la complexitat humana amb un estil artificiosamanet natural és l’objectiu que ateny amb mestria aquesta escriptora de la vida corrent. Engrescadoríssim

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *