26 de gener de 2012
Sense categoria
1 comentari
ut pictura poesis
Filar una tela d’aranya per atrapar extravangàncies: curolles d’uns instants passats, perduts ben enfora dins zones d’oblit, que xifren alguns dels moments amb més dimensions d’una vida.
Anava amb un vestit entallat que no m’afavoria gens però que tu em regalares en un dels darrers viatges a Barcelona.
Duia unes sabates de taló altíssim que em donaven aires de funambulista. No mirava res. Amb el cap alt i aquella decisió d’una meta pròxima em semblava que podria emprendre un nou dia sense tu. Et seguia a través dels records com si volgués conèixer un secret inexistent. Les teves darreres paraules al telèfon les havia caçades al vol: “I am strangely glad to get back again to you”. Vaig haver de repetir-ho un parell de vegades per copsar-ho: “Som estranyament feliç de trobar-me amb vós.” No era gelosia, ni sorpresa, ni por, volia saber-ho tot i tot d’una. Els preparatius foren eterns. Vaig partir cap a la cambra i em vaig canviar de roba. No volia anar de dona gran i em vaig posar les tenis i els vaquers. Fins i tot em vaig treure les pintures: aquella ombra lilosa als ulls, el coloret als pòmuls, el rouge fosc als llavis. Anava de cacera amb la cara neta. Finalment em vaig entimar un capell de palla que m’havies duit de Venècia. Mentre caminava pel carrer de sant Jaume et veia de bell nou aquell darrer dia. Tot al llarg de la tornada de Son Marivell havies conduit al ralentí, fins i tot, en un moment de baixada forta de la claror, t’aturares en un costat de la carretera devora un bosquet d’alzines, tancares el contacte, obrires els llums de posició, vares encendre una cigarreta amb l’acostumada parsimònia, i, amb les mans col·locades damunt el volant, mirares aquelles grans masses de cumulonimbus amb el grafit amenaçador dels ventres gegantins sutjosos, per damunt els cims altíssims de la serra dels Encorballs, i no tremolaves malgrat que el vent fred entrava per les finestres amb els vidres oberts d’ampit en ample d’aquella galera de luxe, i repeties en veu alta una de les frases que Cécile va posar de moda l’estiu del MMX: «Els colors són la metzina del temps», com una cançoneta zen quan, sobtadament, com un bitzac t’encegà una encletxa de sol que s’havia produït en un crivell d’aquelles bèsties metamòrfiques de vapor d’aigua que ocupaven tot el firmament, emperò el teu ull va poder sortir del bullent d’or protegit rere les alain mickli amb els vidres completament verds, i així pogueres seguir l’observació percaçadora de minúcies de tota la tramoia que es desplegava en aquell teatre de la natura dins el qual les muntanyes de la serra dels Encorballs eren d’un fosquim en estat de tenebra i on senyorejava el puig de l’Anterídia, ara encès per una A gegantina, monumental, megamonstruosa, de molts quilòmetres, que es mantenia allà com una projecció, mentre les ombres que l’envoltaven insinuaven en cada tic-tac del rellotge del jaguar les altres lletres de l’alfabet que, instant rere instant, se superposaven amb una velocitat justíssima, i pensares que allò no podia ser un efecte del malta que havies pres amb na Cécile, ni de l’agitació que et produïen les males notícies que t’havia donat amb premeditació i traïdoria, sinó que la pirotècnia de llums que estrafeien la A no era més que la corrupció dels darrers raigs solars que, per una inclinació singular entre les grans masses de núvols moguts pel venteguer de tramuntana, construïen un calidoscopi d’As fosforescents que et recordaven aquelles lletres del sistema Montessori —vermelles i verdes-— que bressolaren la teva infantesa, i que desapareixien quan volies mossegar-les, entremig d’una plugineua de neuina que omplia el parabrisa de puntets que es fonien tot d’una com un teló constel·lat d’estrelles. No va ser fins tres dies més tard que vaig repassar la feta. O que el meu cos, aquest que ara passeig pel Born, amb la insolència d’algú que mira el món com si no tingués por de res, em va inventar un prodigi amb tots els detalls exactes. Ja era al llit, acabava de llegir alguns fragments de les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca de Joaquim Maria Bover, que m’havien produït un aire de malenconia quan havia comprovat les nombroses escultures de Raixa perdudes al llarg de només dos segles; a penes estirada, després d’apagar el llum de la capçalera, esperava sense impaciència que la son em deixàs estormiada quan, quasi sense témer-me’n, em trobava immòbil amb els ulls oberts dins les tenebres on distingia en una confusió de fosques el rectangle blavós de la finestra llunyana d’on provenia la llum lletosa d’una lluna creixent que s’aferrava a la corba d’una calaixera tapada de fotografies, als regruixos de les vases i, a poc a poc, penetrava en les parts més clares del quadre que hi havia a la paret esquerra (l’explosió daurada i carabassa que sortia del Vesuvi, les veles d’una falua a la badia de Nàpols, les expressions angoixades de dos homes, una dona i un ninet que xisclaven en aquell oli de Pietro Fabris, View of the Great Eruption of Mont Vesuvius on Sunday, 8 August 1779, comprat el vuit-cents per un avantpassat sensible), emperò aquella claror invasora no s’aturava allà i s’estenia cap als retrats familiars foscs i envoltats de motlures daurades, que ocupaven, en un desordre misteriós, totes les altres parets i que sempre assegurava que recompondria sense escenificar-ne mai cap intent, fins arribar al cobertor de randes que em feia la sensació d’una reixa blanca molt historiada que algú m’hagués llançat damunt per empresonar-me. Per què aquella fanfara trista m’ha fet arribar fins a tu, Xim, en un moment? La claror ha il·luminat d’esquitllentes aquelles pinzellades d’un vermell roent de la paret d’esquena d’ase amb parament verd que hi ha rere el meu comodí (un apunt foraviler pleinairista a l’oli d’Antoni Gelabert que tenies molt gelós) i totd’una he sentit la teva veu: “Escolta, escolta la remor del mur, escolta el tremolor”, i ho he pintat de memòria molt de temps fins que m’he condormit amb tu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ets de bon de veres GENIAL i te mereixes dues besades ben fortes i un bon sonriure. AIna Vila