Cada exploració…, cada tacte…., cada besada…, cada mirada…., l´encaix dels cossos….: Una história de gran amor.
25 de gener de 2012
Sense categoria
1 comentari
EL MEU EL MEU EL MEU EL MEU ARDOR
Em trob a l’spà del Paradís. Per a un convalescent d’una malaltia amorosa forta no hi ha res millor que unes fregues pel cos donades per mans que, a més a més d’uns coneixements tècnics, saben trobar i guarir les contractures de l’ànima. Qui em telefonava des d’una ombra luxosa de pins de l’hotel Palau del Mar, era Jordi Savater, un amic coral del CIDE, col·legi magnífic i modern de don Guillem Estarellas on férem el batxiller plegats des del 66 del segle passat, amb qui havia guardat unes complicitats antigues que apareixien, quasi automàticament, just en el moment de posar-nos a parlar. J
a el podia trobar en una inauguració de l’artista Suzy Gómez chez Horrach, en una debat del GOB sobre l’estat present de la destrucció de l’illa. Miquel Estrany, un director de sucursal de Sa Nostra, parla amb el seu amic, ric i dandy, Jordi Savater. Ja el podia haver trobat en una projecció cineclubera de The Bad and the Beautiful de Vincente Minnelli o per qualsevol carrer de Ciutat i sempre la connexió es produïa amb la intensitat original. Per això quan Jordi va dir, Miquel, te’n recordes de Therèse Landowska?, un calfred em va recòrrer de dalt a baix l’espinada. Catalina Roure, la dona amb la que havia compartit els darrers nou anys, havia partit feia dos mesos a Moçambic per fer de metgessa d’un hospital de mares i fills malalts de la sida. Era una forma molt noble de tallar la nostra relació que, segons ella, navegava dins la rutina quotidiana. Allò que m’assegura que no m’equivoc gens és precisament que tu no te n’havies temut de res, m’amollà Catalina com comiat. Tenia totes les raons. I ara, la interrogació de Jordi, em duia una gamma de tenebres tèrboles, d’ombres mòbils, de renous foscs que sorgien d’una ferida que creia tancada per sempre. Vaig conèixer Therèse dins una cova marina. Aquell horabaixa la mar semblava un camp d’herbei lluent i pla. Nedar sempre ha estat per a mi el millor capítol del millor llibre d’autoajuda. Pels roquissars de la costa, aquesta frontera terramaresa adorable, el que s’ha perdut perdudament escampa raigs, raigeja encara. Vaig bucejar molt de temps. En acostar-me a la cova de les Oblades la vaig veure. Tota nua dins la claror capvespral semblava una dona d’or: Era Calypso, era Venus, era Eva. Era una deva jamesbondiana. M’atreia com un imant de carn. Record que l’encontre fou un arc voltaic. No boixàrem. Inventàrem les estacions de l’amor des de la nit dels temps. Cada exploració una festa, cada tacte una fireria d’extremiments, cada besada un naufragi, cada mirada un llamp d’altes tensions. L’encaix dels cossos un grand finale. Em contà que era trapezista. Em mostrà les ferides de les caigudes. Em digué rei, amic, senyor, amat, llaurador, àngel, aparició. Visquérem moments, eternitats. I fugí com en un somni. Tot això travessà pel meu cap en aquells moments de silenci dins el fil telefònic entre Jordi i jo. Ell fou l’únic confident d’aquella victòria fracassada. Miquel!, Miquel!, no em sents?, cridaves. Has sabut res de Therèse?!, vaig xisclar. I Jordi, amb molta de delicadesa i tendror, em comunicares que el seu obituari sortia a Le Monde d’aquell dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!