23 de gener de 2012
Sense categoria
0 comentaris
ROUGE
per a l’amiga Pepa López amb un MOLTS D’ANYS I BONÍSSIMS per ahir!
La realitat i la ficció només es poden reconciliar elevant la ficció fins a un pla de l’existència en el qual el dolor i el desig no són més que un parell de guants.
En el moment en què vaig travelar amb aquella bossa vermella sé que pensava d’una forma obsessiva en les darreres paraules que m’havia dit el doctor Punyet just abans de sortir de la consulta: He observat amb molt d’interès que quan vostè parla d’algú que estima no sé de tot d’una si es tracta d’una persona o d’un animal.
[Imatge de Salvador Dalí]
Aquests mots m’havien quedat gravats com un tatuatge visual, i, alhora, m’acompanyava la veu ronca del doctor Punyet com una banda sonora repetitiva, mentre avançava de dalt a baix per tota la Rambla entre l’escenografia multicolor de les flors de maig i aquell pol·len terrible dels plàtans que em deixava la gargamella en sang viva com si me l’hagués fregada amb paper de vidre. Hi havia alguna cosa inquietant i estimuladora en aquesta capacitat meva de no revelar l’objecte de la meva estima des del primer moment. Per això quan la bossa vermella m’enredà el peu esquerre vaig fer un alè perquè aquella troballa m’allunyava encara que fossin pocs minuts de la cantarella marejadora i enervant del doctor Punyet que em feia voltes i voltes dins el cervell com un disc retxat. Crec que pos molts de qualificatius perquè allà, en aquell gest de recollir la bossa, mirar si hi havia algú a prop que m’hagués vist, posar-me-la davall el braç dret i partir cap al meu volvo negre que m’esperava com un tanc a punt, hi ha el trampolí que em va empènyer a fer tot allò que ara intentaré relatar amb la màxima subjectivitat possible. No és això el que em demana el doctor Punyet? Senyor Rafel Capmunt vull una digressió dels seus pensaments lligats amb les seves accions. Tancat dins el cotxe vaig decidir que ho miraria tot en arribar a ca nostra. Na Joana i la menuda, na Beleta, havien partit cap al xalet del Mal Pas i allò em donava moltes hores de vol. Durant el trajecte fins a Illetes per aquell passeig Marítim ple de retencions, dues idees em perseguien: la primera visita al doctor Punyet, quan ell em va diagnosticar amb paraules tranquil·les “en vostè hi ha una dona”; i la segona idea que era com una abella que em zumzejava intentant entrar a l’ull dret mentre deia com una lletania: és la bossa d’una dona, no en sents el perfum? Vaig arribar a casa, em vaig treure la roba a l’habitació de matrimoni i vaig pujar al meu estudi que era un lloc sagrat per tothom. Ja veu doctor Punyet que no em passa cap detall pel sedàs. Allò era la cova d’Alí Babà. Havia escampat el contingut de la bossa vermella damunt la moqueta blanca i un paisatge real d’objectes de tota casta es desplegava davant el meu cos tens que no sabia per on començar a tocar. Crec que una erecció suau s’insinuà quan vaig decidir-me a agafar, amb els guans de làtex, el moneder del mateix vermell que la bossa amb un tancador daurat que estava romput. En veure els carnets ben ordenats vaig saber que m’havia tocat la grossa. I en llegir el seu nom, Raquel Sartorà Finós, vaig tenir un calfred fortíssim que em va fer tremolar tot la còrpora amb la intensitat que precedeix l’orgasme. Allò de bisexual i pluriorgasmàtic també em ballava pel cap, n’estic segur. Aquell somriure de dama de Marie Antoinette em seduí. A na Raquel li agradaven les fotografies perquè dins un departament que el lladre ni havia obert vaig trobar un àlbum de retrats de formes i èpoques diverses: na Raquel joveneta en blanc i negre amb una gran cabellera, na Raquel en color aferrada a un home que li guanyava de trenta anys com a mínim, na Raquel amb dos nins i l’home gran al costat, na Raquel amb dos joves sense l’home gran, na Raquel en un dinar familiar també sense l’home. Vaig suposar que en Jacob s’havia mort. Una vida sencera dins les meves mans. Tornava boig de gust. Quan em pintava amb el llapis de llavis de Raquel els morros, les galtes, el baixant del coll, l’aurèola dels mugrons, comprovava la foscor suau d’aquells pigments tan vaselínics i em sentia transportat a un lloc on vaig ser feliç, una sala de bany, tal volta a un dormitori antic, amb sedes i domassos. Prémer l’ampolla de colònia que semblava un diamant tallat i sentir aquell nuvolet de frescor de pi devora l’orella dreta em va produir un atac d’ofec que ja sabia. Tot quant agafava, una ploma, un carnet de notes, una pinta, un mocador de randa, un paquet de tabac, un fulard, un encenedor, un clauer en forma de lluna, es densificava com si es tractàs de píndoles que em transportaven a llocs anteriors que fins en aquell moment no havia tornat a recordar. Totes aquelles coses desordenades que anava tocant, acaronant, sentint i deixant de costat, formaven un camp magnètic que m’amarava d’una excitació que coneixia massa bé. Per què no ho tallares en sec? No ho sé, sí que ho sé. Perquè allò m’agombolava, em donava un plus de gust, em feia córrer pessigolles, m’empenyia amb placidesa i tremolors cap a llocs familiars amb la intensitat devastadora d’un tsunami que no es podia aturar. Vaig tenir dues pol·lucions mentre recollia cadascuna d’aquelles peces dins la bossa vermella. Em vaig vestir d’una estirada. Quan partia va sonar el telèfon i no el vaig agafar. En arribar a les cabines de la cala sabia que Raquel em contestaria. Vaig posar la meva veu més artificiosa i amable. Li vaig contar amb pèls i senyals que havia trobat la seva bossa davall les rodes del meu cotxe. No hi havia doblers, ni targetes. Potser calia que les anul·làs. Els documents, creia, no els hi havien robat. Vol que li dugui a ca seva? No es molesti. Em va donar l’adreça que ja sabia. Vivia en un pis molt gran que pegava a la plaça Major. Quan feia deu minuts que n’havia travessat la porta ja em trobava dins una sala que dominava tota la Rambla bevent una copa de xampany. M’explicà la novel·la familiar que ja havia intuït. L’home, mort. Els fills, en Josep i en Benjamí, havien partit a Barcelona. Tenia la impressió de conèixer na Raquel molt bé, molt aviat, i vaig quedar tan estupefacte com sempre quan el mecanisme es va posar a funcionar tot sol i em vaig trobar la pepa morta entre les mans enguantades.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 22 de gener de MMXI]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!