16 de gener de 2012
Sense categoria
0 comentaris

AL PRINCIPI ERA EL NOM


El ficcionador, de vegades, voldria fer rodona i, alhora, escriure. Com s’entén això? Sí, li agradaria seguir indefinidament els sinuosos meandres de les seves històries com si fosssin un riu que no va enlloc, un illot de gel que es fon a la deriva, els mil i un fulls d’uns replecs misteriosos que cal desfer perquè les veus innombrables que s’empenyen dins ell es convertesquin en un sismògraf dels sentiments, en uns reveladors dels cruis del fet de viure.

 

 Des d’ahir no s’ha aturat de ploure amb un tec-a-tec suau que em fa passar hores aferrat als vidres contemplant com la terra del jardí s’amara lentament, com cauen molt a poc a poc les fulles mortes del lledoner, com l’aire es densifica, va perdent les clarors i es fa de nit sense que me’n temi.

[Imatge de Jean-Marie del Moral]

Llavors em ve al cap un poema de Salvatore Quasimodo que acaba com un tall de guillotina: Ognuno sta solo sul cuor della terra / Trafitto da un raggio di sole: / ed è subito sera. I quan ja no puc distingir ni les troanes dels pebreboners, ni les atzavares dels garballons entreobr els vidres i ensum: un nigul tot ple d’aquest perfum complex format pels bacteris de la terra i de la vegetació, per la podridura lenta de la saba morta que va cap a l’humus, per la metamorfosi del món m’envesteix com una droga d’aquelles de no dir i em deixa lleugerament estormiat. I començ a sentir veus entre el cos i el llenguatge que em dicten contarelles que no sé, una llengua d’abans de la llengua em penetra amb les olors, una llengua que no està articulada però és sonora, intel·ligible, plena d’ecos i d’accents: un kamasutra de mormols, de sospirs i de gemecs d’unes voluptuositats que he d’inventar. Me’n vaig cap al gabinet de treball. Agaf la ploma i començ a escriure’t empès per una energia que només la natura enigmàtica del temps és capaç de provocar-me. Moc els llavis de ferida —parlar és moure els músculs del tall— sabent el teu enyor de Pederna, Sebastià, tan amarat de longituds d’ona energètiques i intenses que poden volar des de NovaYork sobre l’Atlàntic de les Atlàntides com aquells coloms missatgers d’abans—els jocs de bitllets amorosos escrits entre el llac de la Gruta Blava, en l’extrem més fosc del jardí dels baladres, i la finestrona de les golfes en què tu tenies l’estatge més alt—,  i poden arribar —arriben— amb la suavitat ferotge dels llargs viatges oceànics plens de peripècies fins a la meva còrpora: tecnologia punta de recepció i lectura, de desxiframent i d’idil·li d’aquests estats de variació que em corprenen i em trasbalsen. Dibuix amb l’exactesa que el contacte em permet el mapa dels teus somnieigs: la biblioteca batejada com el Sanctasantòrum, on et tancaves hores i hores, entotsolat, a la recerca d’una frase dels clàssics que s’avingués amb el teu estat d’ànim; l’escala de la torreta dels Sons on pujaves, amb la lentitud de les esferes frenades pel seny, els esglaons del teu desig invencible; el racó dels Encontres del celler Negre, situat al fons de les coves de l’Hiem —el bell nom llatí d’aquell temps que segueix el solstici, de l’hivern—; el talaiot dels Alens comunicat com una terrassa antiga amb el safareig dels Efímers, on visquérem alguns dels capaltards més inoblidables del nostre temps. Repetesc els topònims adorats amb exhalacions d’aire que queden dibuixades per la humitat de l’ambient: passeig amb barca, na Forat, entre nenúfars i lliris d’aigua en una trajectòria germana de les que feies quan pintaves el pont de l’Ofec, just a punt d’alba, quan l’aurora entinta tota cosa d’una claror meristemàtica amb la resplendor de l’oriental safir. T’enyor, Sebastià, t’enyor com s’enyoren les coses immarcessibles, com s’aprèn l’idioma terminal de les tendreses. Per què em deies poc abans de partir molts d’objectes, fins i tot alguns que tenen un valor mediocre, són salvats de les desgràcies, dels desastres, de la violència i de la destrucció, més que no els humans que els han adquirit o els posseeixen? Pens que els objectes se’n surten d’allò que pot ser fatal per al seu propietari, que d’alguna manera estan protegits  per la seva natura, per la seva neutralitat o la seva capacitat de ser útils o agradables  a tot nou propietari. I em somreies amb aquells llavis de secret que em feien tant de mal. Altres horabaixes, quan tornaves de la teva feina d’assistent social, que era un martiri quotidià, m’amollaves cop en sec: cartografiaré les zones íntimes i parties sense dir res pus. Feies un capfico dins els pensaments propis i desapareixies cap a les profunditats. Et cercava per tota la casa. Pujava als porxos. Baixava al jardí. Feia voltes pel parc. No m’atrevia a dir el teu nom. Per què em deixaves dins aquella incertesa tan mala de dur? Tard, molt tard tornaves amb els ulls injectats amb sang, com a plorosos, les butxaques plenes de papers i amb una notícia esfereïdora: havien assassinat amb bastons de ferro els dos tirats —una al·lota que sempre cantava cançons de Soziedad Alkoholika i ell, que no aturava mai de picar-se—, dos còmplices llunyans que vivien davall el pont dels Penjats. Em feia por que quan estaves d’aquesta manera, no caiguessis dins un dels teus llargs períodes de letargia. Sebastià, per què feies un ús deliberat de la paraula “sacrifici”? Escriuria el tesaurus de  diccions que  et  fermen amb l’esclavatge gloriós del record. Et veig com Adam damunt aquell turó primigeni des del qual posava nom a la creció subjugada: fumerola sonora, camí tallat, su-ací, receptacle, cripsi, grop, seminadora, blau negre del sotabosc, clarícia, encarcaremant, silita, roseral, martiri lila, ors de Piero della Francesca, llampeig, glorieta, renou d’armes, pleniluni, roquissars, silenci a onades, enfonsament, repte, xuclador, abismes de fosca, solar celeste, tinta de neu, desfici, cabanya de roter, molsa, encenall, ametllerar, espires negres incandescents, revolta, grafits d’Antoni Gelabert, fòssils trendrals, carència, Arnau Daniel?, esponja, flama, rotació, èxtasi, pluja encesa, corimbe, xerrades al casetó de la platja dels Anegats, caragolí a la gola, xarxes de mots tatuats al cos, delicte, tuf espessíssim, fus. Tenc la taula tota plena de barbeta on enfony el cap: festival de llavis temolosos entrecuixalers que canten les misericòrdies dels plaers de la carn, de la petita mort sobtada i vivificadora tanmateix al ritme de la degustació pausada. Tenim tants d’interessos comuns, Sebastià, tants de presagis ens empenyen!
[Aquest text es va publicar al suplement L’almudaina del Diario de Mallorca el passat 15 de gener de MMXII]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!